"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 31 de maig del 2016

La porta de casa meva


La Porta de casa meva

"Els turons, sota l'avió, ja obrien els seus canals d'ombra en l'or de la tarda. Les planes es tornaven lluminoses, però d'una llum inútil: en aquest país no acaben mai d'entregar tot el seu or, així com després de l'hivern no acaben de renunciar a la seva neu."(1)

L'avió rebotava per entre els núvols, saltava com un cangur boig mentre la pobra hostessa tractava infructuosament de servir-nos un cafè americà. Els dos pilots es reien dels acudits que s'explicaven, i gairebé tots els passatgers semblaven resar a Déu, a la Mare de Déu o al Crist Ressuscitat. Jo sóc fidel a Sant Pere i a Sant Antoni Abat, i he de reconèixer que mai m'han fallat. Posseir les claus del Cel i haver estat temptat directament pel diable en persona i no haver sucumbit són garanties suficients d'eficàcia santa i predisposició al bé. Però crec que els dos es burlen de la meva devoció, em sembla que no en fan confiança com devot i, per ser sincer, potser tinguin raó. Ells deuen pensar que no es pot ser incrèdul i al mateix temps resar als Sants de Déu, però estan equivocats, és clar. Què té a veure una cosa amb l'altra? La fe no té res a veure amb la devoció.

L'aterratge era dolç però interminable, els avions d’abans començaven a baixar des de molt lluny.

Sempre m'ha agradat notar que sota de les soles de les meves sabates no hi ha res més que no res, que el terra no pot tremolar ni tampoc obrir-se ni empassar-se’m. Per això desitjava arribar aviat, per anar ràpid a la recerca del mar, l'aigua també et proporciona aquesta sensació de no tenir sòl ni sostre.

Una vegada que posava els peus a Atenes podia anar a Sounion, a banyar-me en els barrancs nudistes que donaven impúdicament la cara al mar. A una hora d'autobús d'Atenes, el temple consagrat a Posidó et rebia elegant, esvelt i gentil. Però estava ple de visitants i excursionistes de vacances, a més, havia massa dones soles. Gairebé sempre acabava per encaminar-me al Pireu, allà no hi anava cap turista, i les dones que es banyaven a les seves platges estaven totes acompanyades pels seus fills petits. M'agradava veure-les i mirar-les. La maternitat explícita sempre fa que les dones "semblin" molt més sensuals, encara que inaccessibles. Potser en això residien el meu interès i la meva tranquil·litat. El bany era molt millor i el desig del meu cos el podia suportar amb més facilitat i assaborir-lo com si fos un gelat de xocolata, poc a poc, amb un llanguiment estudiat i calculat, fins que només queda el maleït pal de fusta. Aquest era sempre el final, injust i cruel. Llavors em tornava a capbussar, bussejava tontament a la recerca de la foscor i pensava que ja havia arribat l'hora de tornar. El crepuscle resulta difícil d'afrontar quan a les mans no tens res més que un palet de fusta.

Atenes és una ciutat lletja, en realitat les ciutats modernes gregues, grans, mitjanes i petites, posseeixen molt poc encant estètic. Entre la fi de Bizanci i la jove independència del país no hi ha res, no podia haver res excepte revoltes, lluites romàntiques i esperances infundades de recuperar Constantinoble i les ciutats gregues de l'Anatòlia.

Kemal Ataturk va acabar amb aquestes il·lusions d'una manera que els grecs encara recorden amb temor.

Aquesta lletjor és un atribut que ben suportat es transforma fàcilment en virtut, encara que els propis grecs no en siguin del tot conscients, tan enlluernats com estan per la bellesa irrepetible del seu passat, pagà i cristià.

A mi, sens dubte, m'agradaven aquests carrers perquè eren genuïns, encara que aquells edificis sense personalitat, barats o massa sumptuosos, de nou ric, sempre estiguessin fora de lloc. Semblen el resultat d'un error, d'una equivocada apreciació de les coses, d'una absoluta falta de criteri, mal fets i precipitats, mai formaran part de cap catàleg arquitectònic o guia turística, ni tan sols tindran el dret a convertir-se en runes.

La voluntat de romandre ha caracteritzat sempre als grecs, la pervivència de la seva llengua ha estat la veritable raó que els ha permès sobreviure, però en aquests edificis, en la seva humilitat, trobem també un veritable afany de resistència, ells són igualment la conseqüència de una lluita noble, d'un anhel per perdurar, la seva veritat és aquesta.

"Va pujar, corregint les desviacions provocades pel vent gràcies als senyals que li oferien les estrelles. L'imant pàl·lid de la llum dels astres l’atreia. Havia patit tant a la recerca d'una llum, que ara no hauria abandonat la més tènue". (1)

De tornada de la platja mirava la meva pell enrogida pel sol i la dutxa freda em sabia a poca cosa; per sort, abans d'agafar l'autobús ja m'havia pres la meva primera cervesa que indubtablement orinava mentre em dutxava a l'habitació de l'hotel. La tarda començava a declinar, obria la mini nevera, treia d'ella la meva segona cervesa i embolicat encara en la tovallola, em tombava al llit per veure al cel enfosquir.

Demà havia de prendre l'avió que em duria de tornada a casa.

T. E. Lawrence afirmava que: "Els soldats d'aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m'exigeix ​​ara que els cinc botons de la meva pitrera brillin". (2)

(1) Vol nocturn. Antoine de Saint-Exupéry
(2) El Troquel. T. E. Lawrence

26 de maig de 2007

-----------------------------------------------


La Puerta de mi Casa

Las colinas, bajo el avión, ya abrían sus surcos de sombra en el oro de la tarde. Las llanuras se volvían luminosas, pero de una luz inútil: en este país no terminan nunca de entregar todo su oro, así como después del invierno no terminan de renunciar a su nieve.” (1)

El avión rebotaba por entre las nubes, saltaba como un canguro loco mientras la pobre azafata trataba infructuosamente de servirnos un café americano. Los dos pilotos se reían de los chistes que se contaban, y casi todos los pasajeros parecían rezar a Dios, a la Virgen María o al Cristo Resucitado. Yo le soy fiel a San Pedro y a San Antonio Abad, y he de reconocer que nunca me han fallado. Poseer las llaves del Cielo y haber sido tentado directamente por el diablo en persona y no haber sucumbido son garantías suficientes de eficacia santa y predisposición al bien. Pero creo que los dos se burlan de mi devoción, me parece que no les merezco ninguna confianza como devoto y, para ser sincero, quizás tengan razón. Ellos deben de pensar que no se puede ser incrédulo y al mismo tiempo rezar a los Santos de Dios, pero están equivocados, claro. ¿Qué tiene que ver una cosa con la otra? La fe no tiene nada que ver con la devoción.

El aterrizaje era dulce pero interminable, los aviones de antes empezaban a bajar desde muy lejos.

Siempre me ha gustado notar que debajo de las suelas de mis zapatos no hay nada más que nada, que así el suelo no puede temblar ni tampoco abrirse y tragárseme. Por eso deseaba llegar pronto, para ir rápido en busca del mar, el agua también te proporciona esa sensación de no tener suelo ni techo.

Una vez que llegaba a Atenas podía ir a Sounion, a bañarme en los barrancos nudistas que daban impúdicamente la cara al mar. A una hora de autobús de Atenas, el templo consagrado a Poseidón te recibía elegante, esbelto y gentil. Pero estaba lleno de visitantes y excursionistas de vacaciones, además, había demasiadas mujeres solas. Casi siempre acababa por encaminarme al Pireo, allí no iba ningún turista, y las mujeres que se bañaban en sus playas estaban todas acompañadas por sus hijos pequeños. Me gustaba verlas y mirarlas. La maternidad explícita siempre hace que las mujeres “parezcan” mucho más sensuales, aunque inaccesibles. Tal vez en eso residían mi interés y mi tranquilidad. El baño sabía mucho mejor y el deseo de mi cuerpo podía sobrellevarlo con más facilidad y saborearlo como se degusta un helado de chocolate, despacio, con una languidez estudiada y calculada, hasta que solamente queda el maldito palo de madera. Ése era siempre el final, injusto y cruel. Entonces me volvía a zambullir, buceaba tontamente en busca de la oscuridad y pensaba que ya había llegado la hora de regresar. El crepúsculo resulta difícil de afrontar cuando en las manos no tienes nada más que un palito de madera.

Atenas es una ciudad fea, en realidad las ciudades modernas griegas, grandes, medianas y pequeñas, poseen muy poco encanto estético. Entre el fin de Bizancio y la joven independencia del país no hay nada, no podía haber nada excepto revueltas, luchas románticas y esperanzas infundadas de recuperar Constantinopla y las ciudades griegas de Anatolia.

Kemal Ataturk terminó con estas ilusiones de una manera que los griegos todavía recuerdan con temor.

Esa fealdad es un atributo que bien sobrellevado se transforma fácilmente en virtud, aunque los propios griegos no sean del todo conscientes de ello, tan deslumbrados como están por la belleza irrepetible de su pasado, pagano y cristiano.

A mí, sin duda, me gustaban esas calles  porque eran genuinas, aunque aquellos edificios sin personalidad, baratos o demasiado suntuosos, de nuevo rico, siempre  estuvieran fuera de lugar. Parecen el resultado de un error, de una equivocada apreciación de las cosas, de una absoluta falta de criterio, mal hechos y apresurados, nunca formarán parte de ningún catálogo arquitectónico o guía turística, ni siquiera tendrán el derecho a convertirse en ruinas.

La voluntad de permanecer ha caracterizado siempre a los griegos, la pervivencia de su lengua ha sido la verdadera almadía que les  ha permitido sobrevivir, pero en esos edificios, en su humildad, encontramos también un verdadero afán de resistencia, ellos son igualmente la consecuencia de una lucha noble, de un anhelo por perdurar, su verdad es ésa.

Subió, corrigiendo los desvíos provocados por el viento gracias a las señales que le ofrecían las estrellas. El imán pálido de la luz de los astros lo atraía. Había penado tanto en busca de una luz, que ahora no habría abandonado la más tenue”. (1)

De vuelta de la playa miraba mi piel enrojecida por el sol y la ducha fría me sabía a poco; por suerte, antes de coger el autobús ya me había tomado mi primera cerveza que indudablemente orinaba mientras me duchaba en la habitación del hotel. La tarde empezaba a declinar, abría la mini nevera, sacaba de ella mi segunda cerveza y envuelto todavía en la toalla, me tumbaba en la cama para ver oscurecer.

Mañana debía tomar el avión que me llevaría de regreso a casa.

T. E. Lawrence afirmaba que: “Los soldados de aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los cinco botones de mi pechera brillen”. (2)

(1) Vuelo nocturno. Antoine de Saint-Exupéry
(2) El Troquel. T. E. Lawrence

26 de Mayo de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada