"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dilluns, 23 de maig del 2016

Celeste



Celeste

Què he de donar-te? li vaig preguntar. Ella ja estava vestida i llesta per anar-se'n. Estesa al llit esperava a que jo sortís del bany embolicat en una d'aquestes tovalloles enormes que hi ha als hotels. Lo que vos creáis que debáis darme, em va respondre amb la mirada baixa. Jo havia pensat que 100 dòlars estaria bé, li vaig dir mentre m’assecava. Ara sí que em va mirar. Cent? Només cent?, va dir somrient. Bé, quant llavors?, vaig insistir. Dos-cents, vull dos-cents, em va respondre sense deixar de somriure’m.

Vaig fer immediatament càlculs mentals. Tres-cents del Night Club i dos-cents ara són cinc-cents, més el que em costarà el plus de l'habitació, d'individual a doble. Bé, un dia és un dia, m'ho puc permetre, vaig voler pensar.

Vaig anar a l'armari i vaig treure dos-cents dòlars de la cartera. Els hi vaig donar. Els va agafar. Es va aixecar del llit, els va guardar a la seva bossa i es va posar la jaqueta vermella de punt damunt d'una samarreta negra. Jo la mirava atent. Era una rossa preciosa, enlluernadora, guapíssima i dolça, encara que havia de reconèixer que no sabia fer un streaptease correcte, no mostrava molta habilitat despullant-se. Però a qui li importava això?

El Maxim's atenenc era el millor que es podia trobar. Es tractava d'un Night Club decent en plena plaça Sintagma d'Atenes. M'havia llevat d'hora per pujar a aquell avió d'hèlixs que roncava d'una manera sospitosa i que es balancejava d'una manera temible. La primera etapa de la meva tornada a casa. No volava alt, era bonic veure el paisatge de tan prop. Si allò queia moriríem en plena síndrome d’Stendhal.

Només arribar vaig anar a l'hotel per deixar la maleta i no perdre ni un minut a pujar a l'autobús que havia de portar-me al Pireu. Em vaig banyar. L'aigua era tan salada que surava sense moure un múscul. Això buscava, no moure’m ni per respirar. La platja estava plena de dones amb els seus nens petits; curiosament no hi havia homes, estarien tots treballant. Em va entrar set i vaig beure d'una font del carrer que gotejava.

Després del bany vaig dinar. Assegut en aquell restaurant amb vistes a l’Egeu, portava ja begudes sis cerveses i tornava a tenir ganes d'orinar, maleïda sigui, això és el dolent de la cervesa. A la taula del costat hi havia una dona sola i una mica més gran de cabell tenyit de vermell que fumava sense parar i que no feia més que demanar-me foc cada vegada que treia un cigarret. Em donava les gràcies en alemany tot i que el grec que parlava amb els cambrers semblava molt bo. Duia una faldilla massa curta per les seves cames tan llargues i cap de les dues coses mereixien la seva atenció encara que sí la meva.

Al mirar aquest mar vell que tenia davant vaig recordar l'any anterior, quan amb el meu pare ens vam donar, com jo ara, un dia de vacances i ens embarcarem per fer un breu creuer d’un sol dia. Va ser entretingut veure la cara dels altres turistes. Ens miraven suspicaços i recelosos. El pare i jo semblàvem un vell milionari i el seu jove "secretari". Ningú veu mai la veritat que té davant dels ulls, ningú va imaginar que fóssim pare i fill gaudint únicament del sol, del mar i de les seves sirenes.

Totes les taules del Maxim's estaven ocupades, em vaig asseure en una de les cadires altes de la barra del bar que hi havia al fons. El show encara no havia començat. Vaig demanar una cervesa i abans que me la servissin ja estava ella asseguda al meu costat. Naturalment la vaig convidar a prendre una copa sense esperar que m'ho demanés. Em va preguntar si podia beure xampany, li vaig dir que sí, però que fos grec que era molt més barat.

Les primeres paraules van ser en anglès. Ella el parlava força bé, però tenia un accent característic. Li vaig preguntar d'on era i em va respondre que argentina. Jo sóc espanyol, vaig exclamar en castellà, parlem el mateix idioma, li vaig dir content. Ah, sí?, com és que parlem el mateix idioma si som de països diferents?, em va preguntar posant la seva mà a la meva cama. Interessant pregunta, vaig pensar mirant aquesta mà. En lloc de respondre, li vaig dir com em deia jo i li vaig demanar com es deia ella. Celeste, es deia Celeste i era cordovesa.

El seu cos valia més que la pena, per ell havia d'aguantar la conversa diverses hores. Si volia endur-me-la al llit ella havia d'esperar que tanquessin el local. Entretant va començar l'espectacle. El seu número va ser decebedor, ja he dit que no sabia desvestir-se, però almenys vaig poder admirar-la nua mentre ballava i s'anava traient la roba amb aquesta poca destresa. No m'importava esperar. L'escenari estava una mica lluny de la barra del bar on jo em trobava, però el que veia era suficient per impressionar-me.

Hi havia entrat a les onze i ja eren dos quarts de quatre de la matinada. Va ser un miracle que després de no sé quantes cerveses no hagués anat una sola vegada al bany. Com ho vaig aconseguir?, ho ignoro, però va passar exactament així. La sala ja s'estava buidant i per fi vam poder seure en un dels sofàs. Es va abalançar sobre mi i em va besar. Jo no m'ho esperava encara, però no li vaig dir que no.

Quan vaig pagar el compte es va fixar en els dòlars de la meva cartera. Hauria prop de mil. Ho vaig fer a propòsit perquè els veiés. Al guardar-me-la a la butxaca i li vaig demanar que vingués amb mi a l'hotel. Vés tu primer, dins de mitja hora estic jo allà, em va respondre, i així ho vaig fer. Li vaig dir on, Hotel Afalia i el número de l'habitació, i vaig marxar. Estava només a cinc minuts caminant i sí, efectivament, al cap de mitja hora sonava el telèfon. Eren els de recepció, m’avisaven que hi havia una senyoreta que em volia veure; m’advertien també que si jo no baixava i pujava ella, haurien de cobrar el suplement com habitació doble.

Em va dir que estava cansada i que tenia son. Jo ja havia obert l'aixeta de l'aigua calenta mentre l'esperava i ens vam banyar. Dins de la banyera em va explicar com cal rostir correctament la carn. Tots els argentins expliquen el mateix. Ho deia seriosament, no era conscient que es tractava també d'una metàfora del que estàvem fent en aquell moment. Jo vaig deixar que m'ho expliqués mentre l'acariciava, m'agradava sentir-la sense escoltar res del que em deia. Semblava que ella tampoc em prestava massa atenció ni en realitat volia explicar-me cap recepta culinària. Al final va callar sense acabar de detallar això que em deia de la carn i la millor manera de rostir-la.
  
Sigui com sigui, el cas és que després de treure la carn dels fogons es va quedar adormida al llit.

S’enganxava al meu cos com una paparra i amb la seva mà agafava amb força el meu sexe sense deixar de roncar suaument. Jo no vaig dormir durant el poc que quedava de nit. M’estrenyia tant que gairebé em feia mal. Per què ho feia? Agafar el meu penis mentre dormia devia tenir algun significat poètic, em vaig dir, segur que és així tot i que encara no sé quin.

No va trigar pas massa a fer-se de dia, va ser llavors quan vaig aconseguir alliberar-me dels seus braços i seure a la butaca que hi havia al costat del llit. Em vaig quedar allà, nu, mirant-la dormir, estava esplèndida, era un acte de pura generositat de la naturalesa que jo tenia ara la sort d'admirar com el paisatge que havia contemplat des de l’avió que em va portar.

Mig es va despertar, va fer un gest estrany que no vaig comprendre i en el seu somni em va cridar pel meu nom. No ho havia fet en tota la nit. Jo no em vaig moure, vaig seguir mirant-la dormir i roncar. Al cap d'uns minuts es va girar cap a mi. Va obrir els ulls i va obrir les cames. Va somriure. Em va somriure. I jo li vaig somriure també.

-----------------------------------

Es va posar la jaqueta vermella de punt sobre la seva samarreta negra. Recordo que el sostenidor i les calces eren d'un color rosa pàl·lid, una mica vulgar, semblaven xiclet. Amb els seus dos-cents dòlars a la seva bossa em va picar l'ullet i sense besar-nos ens vam desitjar sort mútuament. Al sortir al passadís embolicat en la meva tovallola per acomiadar-la vaig veure com entrava a l'ascensor; des de dins va treure una mà per dir-me adéu abans que les portes es tanquessin.

A l’acabar de vestir-me vaig baixar a esmorzar. Tot l'hotel ja sabia què havia passat. Els cambrers em miraven i somreien.

En canvi, a recepció semblaven enfadats per alguna cosa. Vaig pagar el compte i tot i que encara era d'hora me'n vaig anar a l'aeroport. Li vaig demanar al taxista que conduís a poc a poc. Tenia el mar a la dreta. Al Pireu les dones s'estarien banyant amb els seus fills mentre els seus marits treballaven.

Dos dies abans em trobava a l'Hotel Circe de Kastoriá esperant a l’Aquil·les. Havia sortit a la carretera a prendre l'aire, Aquil·les trigava, em vaig recolzar al capó d'un Toyota a esperar-lo veure’l venir. Per allí rondava una gossa sense amo que mai havia vist, estava ensumant les escombraries de l'hotel i bevia d'una presa d'aigua que gotejava. Tenia la cara llarga i el morro fi, els cabells curts i de color beix. Era una gossa alta i prima, amb la cua llarga que mantenia ferma i enganxada entre les cames. Arquejava el llom com fan les gates. Les gosses no fan això, no arquegen el llom com les gates.

La vaig cridar i va venir, lentament, molt lentament. Les gosses no fan això, no van enlloc tan lentament.

Em va olorar i la vaig acariciar. Em va llepar la mà i jo em vaig deixar, em va donar l'esquena i va aixecar la cua. I lentament també, se'n va anar, girant el cap per mirar-me. Les gosses no fan això, no giren el cap per mirar.

Aquil·les va arribar, sempre condueix a poc a poc encara que arriba ràpid i aviat a tot arreu, però aquell dia no, aquell dia va arribar tard o la gossa d’hora. Aquil·les té les mans grans, és macedoni i de jove travessava Europa de punta a punta amb un enorme camió, parla mil idiomes i en lloc de celles sembla que tingui dos bigotis.

16 de juny de 2007

-------------------

Celeste

¿Qué debo darte? le pregunté. Ella ya estaba vestida y lista para marcharse. Tendida en la cama esperaba a que yo saliera del baño envuelto en una de esas toallas enormes que hay en los hoteles. Lo que vos creáis que debáis darme, me respondió con la mirada baja. Yo había pensado que cien dólares estaría bien, le dije mientras me secaba. Ahora sí que me miró. ¿Cien? ¿Sólo cien?, espetó sonriendo. Bien, ¿cuánto entonces?, insistí. Doscientos, quiero doscientos, me respondió sin dejar de sonreírme.

Hice inmediatamente cálculos mentales. Trescientos del Night Club y doscientos ahora son quinientos, más lo que me costará el plus de la habitación, de individual a doble. Bueno, un día es un día, me lo puedo permitir, quise pensar.

Fui al armario y saqué doscientos dólares de la billetera. Se los di. Los cogió. Se levantó de la cama, los guardó en su bolso y se puso la chaqueta roja de punto encima de una camiseta negra. Yo la miraba atento. Era una rubia preciosa, deslumbrante, guapísima y dulce, aunque había que reconocer que no sabía hacer un streaptease correcto, no mostraba mucha habilidad desnudándose. Pero ¿a quién le importaba eso?

El Maxim’s ateniense era lo mejor que se podía encontrar. Se trataba de un Night Club decente en plena plaza Sintagma de Atenas. Me había levantado temprano para subirme a aquel avión de hélices que ronroneaba de una manera sospechosa y que se balanceaba de una forma temible. La primera etapa de mi regreso a casa. No volaba alto, era hermoso ver el paisaje tan de cerca. Si aquello se caía moriríamos en pleno síndrome stendhaliano.

Nada más llegar fui al hotel, dejé la maleta y no perdí ni un minuto en subir al autobús que debía llevarme al Pireo. Me bañé. El agua era tan salada que flotaba sin mover un músculo. Eso buscaba, no moverme ni para respirar. La playa estaba llena de mujeres con sus niños pequeños; curiosamente no había hombres, estarían todos trabajando.  Me entró sed y bebí de una fuente de la calle que goteaba.

Después del baño almorcé. Sentado en aquel restaurante con vistas al Egeo, llevaba ya bebidas seis cervezas y volvía a tener ganas de orinar, maldita sea, eso es lo malo de la cerveza. En la mesa de al lado había una mujer sola y algo mayor de cabello teñido de rojo que fumaba y que no hacía más que pedirme fuego cada vez que sacaba un cigarrillo. Me daba las gracias en alemán aunque el griego que hablaba con los camareros parecía muy bueno. Vestía una falda demasiado corta para sus piernas tan largas y ninguna de las dos cosas merecían su atención aunque sí la mía.

Al mirar ese mar viejo que tenía enfrente me acordé del año anterior, cuando con mi padre nos dimos, como yo ahora, un día de vacaciones y nos embarcamos para hacer un breve crucero de un solo día. Fue entretenido ver la cara de los demás turistas. Nos miraban suspicaces y recelosos. Papá y yo parecíamos un viejo millonario y su jovencito “secretario”. Nadie ve nunca la verdad que tiene delante de los ojos, nadie imaginó que fuéramos padre e hijo disfrutando únicamente del sol, del mar y de sus sirenas.

Todas las mesas del Maxim’s estaban ocupadas, me senté en una de las sillas altas de la barra del bar que había en el fondo. El Show todavía no había empezado. Pedí una cerveza y antes que me la sirvieran ya estaba ella sentada a mi lado. Naturalmente la invité a tomar una copa sin esperar a que me lo pidiese. Me preguntó si podía beber champaña, le dije que sí, pero que fuera  griego que era mucho más barato.

Las primeras palabras fueron en inglés. Ella lo hablaba bastante bien, pero tenía un acento característico. Le pregunté de dónde era y me respondió que argentina. Yo soy español, exclamé en castellano, hablamos el mismo idioma, le dije contento. ¿Ah, sí?, ¿cómo es que hablamos el mismo idioma si somos de países diferentes?, me preguntó poniendo su mano en mi pierna. Interesante pregunta, pensé mirando esa mano. En lugar de responderla, le di mi nombre y le pedí el suyo. Celeste, se llamaba Celeste y era cordobesa.

Su cuerpo valía más que la pena, por él debía aguantar la conversación varias horas. Si quería acostarme con ella tenía que esperar a que cerrasen el local. Entre tanto empezó el espectáculo. Su número fue decepcionante, ya he dicho que no sabía desvestirse, pero al menos pude admirarla desnuda mientras bailaba y se iba quitando la ropa con esa poca destreza. No me importaba esperar. El escenario estaba algo lejos de la barra del bar donde yo me hallaba, pero lo que veía era suficiente para impresionarme.

Había entrado a las once y ya eran las tres y media de la madrugada. Fue un milagro que después de no sé cuantas cervezas no hubiera ido una sola vez al baño. ¿Cómo lo conseguí?, lo ignoro, pero ocurrió exactamente así. La sala ya se estaba vaciando y al fin pudimos sentarnos en uno de los sofás. Se abalanzó sobre mí y me besó. Yo no me lo esperaba todavía, pero no le dije que no.

Cuando pagué la cuenta se fijó en  los dólares de mi billetera. Habría cerca de mil. Lo hice a propósito para que los viera. Me la guardé en el bolsillo y le pedí que viniera conmigo al hotel. Vete tú primero, dentro de media hora estoy yo allí, me respondió, y así lo hice. Le dije dónde, Hotel Afalia y el número de la habitación, y me fui. Estaba sólo a cinco minutos andando y sí, efectivamente, al cabo de media hora sonaba el teléfono. Eran los de recepción, me avisaban que había una señorita que quería verme; me advertían también que si yo no bajaba y subía ella, deberían cobrarme el suplemento como habitación doble.

Me dijo que estaba cansada y que tenía sueño. Yo ya había abierto el grifo del agua caliente mientras la esperaba y nos bañamos. Dentro de la bañera me contó cómo hay que asar correctamente la carne. Todos los argentinos cuentan lo mismo. Lo decía en serio, no era consciente de que se trataba también de una metáfora de lo que estábamos haciendo en aquel momento. Yo dejé que me lo explicase mientras la acariciaba, me gustaba oírla sin escuchar nada de lo que me decía. Parecía que ella tampoco me prestaba demasiada atención ni en realidad quería contarme ninguna receta culinaria. Al final calló sin terminar de detallar eso que me decía de la carne y la mejor manera de asarla.
 
Sea como sea, el caso es que después de sacar la carne de los fogones se quedó dormida en la cama.

Se pegaba a mi cuerpo como una lapa y con su mano asía con fuerza mi sexo sin dejar de roncar suavemente. Yo no pegué ojo durante lo poco que quedaba de noche. Apretaba tanto que casi me hacía daño. ¿Por qué lo hacía? Asir mi pene mientras dormía debía de tener algún significado poético, me dije, seguro que es así aunque todavía no sé cuál.

No tardó demasiado en amanecer, fue entonces cuando conseguí librarme de sus brazos y sentarme en la butaca que había al lado de la cama. Me quedé allí, desnudo, mirándola dormir, estaba espléndida, era un acto de pura generosidad de la naturaleza que yo tenía ahora la suerte de admirar como el paisaje que había contemplado desde el avió que me trajo.

Medio se despertó, hizo un gesto raro que no comprendí y en su duermevela me llamó por mi nombre. No lo había hecho en toda la noche. Yo no me moví, seguí mirándola dormir y ronronear. Al cabo de unos minutos se volvió hacia mí. Abrió los ojos y abrió las piernas. Sonrió. Me sonrió. Y yo le sonreí también.

-----------------------------------

Se puso la chaqueta roja de punto encima de su camiseta negra. Recuerdo que el sujetador y las bragas eran de un color rosa pálido, algo vulgar, parecían goma de mascar. Con sus doscientos dólares en su bolso me guiñó un ojo y sin besarnos nos deseamos suerte mutuamente. Salí al pasillo y envuelto en mi toalla vi cómo entraba en el ascensor; desde dentro sacó una mano para decirme adiós antes que las puertas se cerrasen.

Me acabé de vestir y bajé a desayunar. Todo el hotel ya sabía qué había sucedido. Los camareros me miraban y sonreían.

En cambio, en recepción parecían enfadados por algo. Pagué la cuenta y aunque todavía era temprano me fui al aeropuerto. Le pedí al taxista que condujera despacio. Tenía el mar a la derecha. En el Pireo las mujeres se estarían bañando con sus hijos mientras sus maridos trabajaban.

Dos días antes me hallaba en el Hotel Circe de Kastoriá esperando a Aquiles. Había salido a la carretera a tomar el aire, Aquiles tardaba, me apoyé en el capó de un Toyota a esperarle y verle venir. Por allí rondaba una perra sin dueño que nunca había visto, estaba husmeando por entre la basura del hotel y bebía de una toma de agua que goteaba. Tenía la cara larga y el morro fino, el pelo corto y de color beige. Era una perra alta y delgada, con la cola larga que mantenía firme y pegada entre las piernas. Arqueaba el lomo como hacen las gatas. Las perras no hacen eso, no arquean el lomo como las gatas.

La llamé y vino, lentamente, muy lentamente. Las perras no hacen eso, no van a ninguna parte tan lentamente.

Me olió y la acaricié. Me lamió la mano y yo me dejé, se volvió, me dio la espalda y levantó la cola. Y lentamente también, se fue, girando la cabeza para mirarme. Las perras no hacen eso, no giran la cabeza para mirar.

Aquiles llegó, siempre conduce despacio aunque llega rápido y pronto a todas partes, pero ese día no, ese día llegó tarde o la perra temprano. Aquiles tiene las manos grandes, es macedonio y de joven atravesaba Europa de punta a punta en un enorme camión, habla mil idiomas y en lugar de cejas parece que tenga dos bigotes.


16 de Junio de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada