"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 28 de maig del 2016

La Porta de l'Infern



La Porta de l'Infern

El llac de Kastoriá són gairebé dos llacs en un a causa de la península que s'endinsa en el seu centre, fins fa no fa partir-lo per la meitat. Sembla una hèrnia escanyant-lo o una cèl·lula en ple procés de partenogènesi.

Molts hiverns el llac es gela i les seves humils i suaus onades es queden cristal·litzades en un dolç vaivé que recorda l'encanteri del cel, on diuen no mana el temps.

La ciutat i el paisatge es cobreixen de neu immaculada que com sempre s'embruta molt aviat. És perillós caminar pels seus carrers costeruts i circular per les seves carreteres, cal utilitzar cadenes i ser molt previngut. Jo tenia el privilegi de gaudir de l'habilitat de l’Aquil·les, que sabia conduir un automòbil amb una sola cama. És difícil de descriure i creure, però era així, tal qual ho explico. Amb l’Aquil·les al volant sabies que res dolent et podia succeir.

El sentit comú indicava que quan gelava tots ens havíem d'haver quedat a casa, refugiats entre els llençols, amagats en el seu calor fugaç, camuflats, com nens que aparenten estar malalts per no anar a l'escola. Però no, l'activitat de la ciutat mai s'aturava, seguia febril, indiferent al clima i la bellesa del paisatge vist des de lluny. De prop la neu és molesta, lletja, i encara una cosa pitjor: decebedora. En aquests dies el cel semblava que s'anava a desplomar i que ens atraparia a tots a sota com una maledicció bíblica.

La calefacció de l'Hotel Circe era pèssima, però tenia una bona llar de foc molt ben proveïda de troncs i de llenya. A la nit tots els hostes ens ajuntàvem al petit saló principal buscant la seva calor, veient partits de futbol a la televisió o jugant als escacs o al backgammon. Fins i tot les prostitutes es quedaven i no anaven a treballar. Enfundades en enormes jerseis de llana no paraven de fumar; no tenien clients als quals atendre en dies tan freds. Allò semblava un brou espès de gent xerrant, alè, soroll i fum de tabac.

I quan hi havia sort sonava música.

Les habitacions naturalment tampoc tenien la calefacció necessària, i jo em veia obligat, suposo que com els altres, a dormir completament vestit per a no congelar-me; menys les sabates, em calçava fins i tot la jaqueta de pell i els guants.

Wallace Stevens afirma que entre vint muntanyes nevades, l'única cosa en moure és l'ull de la merla. (1)

Tot just havia acabat de llegir la novel·la de Harper Lee, Matar un rossinyol; en el meu cap encara romania ben visible el rostre de Gregory Peck interpretant a Atticus Finch, i intentava també, sense gaire èxit, rellegir per enèsima vegada el poema més emblemàtic de Wallace Stevens, Tretze maneres de mirar una merla, encara que ben mirat i valgui la redundància, fer-ho allà, en aquell estrident, càlid i bigarrat ambient del saló del Circe era realment impossible. No obstant això i potser pel contrast arribava a ser molt suggerent la imatge d'un ull de merla movent-se en la quietud gelada del paisatge, vigilant i atent. Diminut i sagaç.

Mentre tot roman inert, sempre hi ha un ull de merla que mira el món per primera vegada.

Gairebé no hi havia lloc on seure, aquell era un dels hiverns més freds que recordo i al saló ja no s'hi cabia. Però vaig tenir sort en aconseguir lloc enfront de la dona amb les cames més boniques que recordo. Ens havíem vist moltes vegades i tantes altres ens havíem saludat amb tot just un simple moviment de cap, quatre paraules corteses, i un somriure una mica més que educat. Ella sempre hi era i sempre estava com ara, llegint el diari, amb les ulleres a punt de caure-li de la punta del seu nas i la cabellera negra tapant-li mitja cara o recollida darrere en una cua. Asseguda, mig decantada, en una postura incòmoda i en una butaca massa petita per al seu cos, gran i esvelt. Semblava hoste de l'hotel, però no n’estic molt segur. Tampoc era la seva propietària.

Em va mirar per sobre de les seves ulleres i amb un somriure encisador em va preguntar què llegia. L'hi vaig dir. Tots dos havíem d'aixecar la veu, l'ambient era sorollós i el televisor tenia el volum massa alt.

- Llegeixi-me’l, si us plau -em va demanar.

L'hi vaig llegir.

- Li ha agradat?

- Molt. Com és una merla?

- De color negre. Crec que són ocells migratoris. I encara que el seu origen segurament no és americà, ha fet molta fortuna el seu nom popular en anglès, "blackbird".

- Ha vist algun?

- Un merla no, -li vaig respondre , però un estornell negre el vaig tenir entre els meus peus fa quatre dies, el dilluns passat, picotejant les engrunes que queien de l'entrepà que m'estava menjant. Va ser a Atenes, ja sap, allà també ha nevat, gairebé mai ho fa, però aquest any fins les platges s'han cobert de neu. El pobre devia d’estar mort de gana. No donava senyals de tenir-me por, i si la tenia se l’aguantava. No era un rossinyol, però sí que era un autèntic "Atticus Finch", una bella casualitat poètica, no creu? (Li vaig deixar anar tota aquesta llarga parrafada sense adonar-me'n i mirant-la als ulls per no mirar-li les cames)

- És vostè ornitòleg? (To simpàticament burleta).

- No es burli, potser li puc ensenyar alguna cosa que encara no sap. (Vaig afirmar amb autoritat afectada)

- Sí?, el què? (Fingidament desconfiada)

- Confiï en mi.

- Com vostè vulgui, però... què s'imagina vostè que jo no sé? (Somrient una mica).

- És molt fàcil, vostè no sap res de mi.

- Potser s'equivoca, però... hauria de saber? (Somrient una mica més)

- Per descomptat que no, però tampoc li faria cap mal si em permetés ensenyar-li.

- Cap mal?, poc prometedor es mostra (Somrient molt).

- Vol que li faci mal?, jo sóc inofensiu, pot estar-ne segura.

- (Riu) No cal arribar tan lluny, feu-me riure, res més.

- Ja s'ha rigut, ho veu?, no és tan difícil.

- (Somrís ampla) Digueu-me llavors com creuar les cames d'una altra manera (removent-se a l'estreta butaca i amb una cara teatralment lànguida), ja porto molta estona asseguda en la mateixa posició i aquesta minifaldilla, o és molt curta, o jo tinc les cames massa llargues. (Sospir).

- Anem a fer una passejada. (Li vaig proposar entusiasta)

- Està nevant i fa molt fred. (Cara de fred, ajustant els ulls i fregant-se les mans).

- Anem llavors a la meva habitació. (Atrevit, valent i segur)

- Millor a la meva. (Formal i mirant cap a un altre costat)

- Vol que demani vi? (Com qui pregunta l'hora)

- Sí, si us plau, i també alguna cosa per poder escoltar música. Si li ve de gust podem ballar. (Greu, però mirant-me als ulls)

- Bona idea. (Sense apartar la mirada)

- Li agraden les meves cames? (Múrria, es lleva de la butaca, es posa dempeus i s'ajusta i allisa la minifaldilla)

- Són prometedores. (També dempeus)

- És vostè més baix que jo! (Sorpresa)

- Ja ens havíem vist en altres ocasions, no ho recorda?, però no s’amoïni, de seguida estarà vostè a la meva alçada. (Parafrasejant Spencer Tracy)

- (Riu) No em diguis de vostè (cara manifestament fingida de nena innocent i encongint una mica les cames per reduir la seva alçada)

- Com vostè prefereixi.

- Per cert, (pujant les escales que duen a les habitacions i mig girant el cap) a què et referies quan has nomenat un "Atticus Finch"?, què és això? (Curiosa)

- Obrim primer l'ampolla de vi, (pujant també les escales, quatre graons darrere d'ella i mirant-li les seves cames sorprenentment llargues) és una història que té a veure amb un pelleter ornitòleg. Per cert, com et dius?

- Un què? (Intrigada)

L'Hotel Circe no era un "Château", es trobava a l'entrada del costat Est de la ciutat, a la mateixa riba del llac. Tenia un petit moll des d'on un dia vaig presenciar com s'embarcava l'equip grec de piragüisme. Excepte ells, no vaig veure mai arribar ni sortir a ningú d'allà, cap barca, ni barqueta ni llanxa. Les herbes anaven ocultant aquell petit embarcador, a poc a poc, any rere any, sense que ningú es preocupés de tallar-les, de netejar, d'endreçar. L'aigua estava entollada, verdosa i corrompuda. Ningú el feia servir mai. Ningú venia, ningú no se n'anava. Encara que més d'una nit vaig creure sentir el soroll d'uns rems colpejar l'aigua. Vaig tenir una rara premonició i no vaig treure el cap.

L'Hotel Circe no va ser mai un "Château", ni tampoc va ser "Gallant", com el poema de Wallace Stevens així titulat, però els seus llits sempre es quedaven buits i les seves cortines quietes, lases i ermes (2).

(1) "Tretze maneres de mirar una merla", Wallace Stevens
(2) "Château Gallant", Wallace Stevens

23 de maig de 2007

----------------------------------------

La Puerta del Infierno

El lago de Kastoriá son casi dos lagos en uno a causa de la península que se adentra en su centro, hasta poco más o menos partirlo por la mitad. Parece una hernia estrangulándolo o una célula en pleno proceso de partenogénesis.

Muchos inviernos el lago se hiela y sus humildes y suaves olas se quedan cristalizadas en un dulce vaivén que recuerda el hechizo del cielo, donde dicen no manda el tiempo.

La ciudad y el paisaje se cubren de nieve inmaculada que como siempre se ensucia muy pronto. Es peligroso andar por sus calles empinadas y circular por sus carreteras, hay que utilizar cadenas y ser muy precavido. Yo tenía el privilegio de disfrutar de la habilidad de Aquiles, que sabía conducir un automóvil con una sola pierna. Es difícil de describir y creer, pero era así, tal cual lo cuento. Con Aquiles al volante sabías que nada malo podía ocurrirte.

El sentido común indicaba que cuando helaba todos nos debíamos haber quedado en casa, refugiados entre las sábanas, escondidos en su calor fugaz, camuflados, como niños que aparentan estar enfermos para no ir al colegio. Pero no, la actividad de la ciudad nunca se detenía, seguía febril, indiferente al clima y a la belleza del paisaje visto desde lejos. De cerca la nieve es molesta, fea, y todavía algo peor: decepcionante. En estos días el cielo parecía que se iba a desplomar y que nos iba a atrapar a todos como una maldición bíblica.

La calefacción del Hotel Circe era pésima, pero tenía un buen hogar muy bien provisto de leños para quemar. Por las noches todos los huéspedes nos arremolinábamos en el pequeño salón principal buscando su calor, viendo partidos de fútbol en la televisión o jugando al ajedrez o al backgammon. Incluso las prostitutas se quedaban en él y no iban a trabajar. Enfundadas en enormes jerséis de lana no paraban de fumar; no tenían clientes a los que atender en días tan fríos. Aquello parecía un caldo espeso de gente charlando, alientos húmedos, ruido y humo de tabaco.

Y cuando había suerte sonaba música.

Las habitaciones naturalmente también carecían de la calefacción necesaria, y yo me veía obligado, supongo que como los demás, a dormir completamente vestido para no congelarme; menos los zapatos, me calzaba hasta la chaqueta de piel y los guantes.

Wallace Stevens afirma que entre veinte montañas nevadas, lo único en moverse es el ojo del mirlo. (1)

Apenas había terminado de leer la novela de Harper Lee, Matar a un ruiseñor;  en mi cabeza todavía permanecía bien visible el rostro de Gregory Peck interpretando a Atticus Finch, e intentaba también, sin mucho éxito, releer por enésima vez el poema más emblemático de Wallace Stevens, Trece maneras de mirar un mirlo, aunque bien mirado y valga la redundancia, hacerlo allí, en aquel estridente, cálido y abigarrado ambiente del salón del Circe era realmente imposible. Sin embargo y quizás por el contraste llegaba a ser muy sugerente la imagen de un ojo de mirlo moviéndose en la quietud helada del paisaje, vigilante y atento. Diminuto y sagaz.

Mientras todo permanece inerte, siempre hay un ojo de mirlo que mira el mundo por primera vez.

Casi no había lugar donde sentarse, aquel era uno de los inviernos más fríos que recuerdo y en el salón ya apenas se cabía. Pero tuve suerte al conseguir sitio frente a la mujer con unas de las piernas más bonitas que recuerdo. Nos habíamos visto muchas veces y tantas otras nos habíamos saludado con apenas un simple movimiento de cabeza, cuatro palabras corteses, y una sonrisa algo más que educada. Ella siempre estaba allí y siempre estaba como ahora, leyendo el periódico, con las gafas a punto de caerse de la punta de su nariz y la melena negra tapándole media cara o recogida detrás en una bella cola. Sentada, medio ladeada, en una postura incómoda y en una butaca demasiado pequeña para su cuerpo, grande y esbelto. Parecía huésped del Hotel, pero no estoy muy seguro de ello. Tampoco era su dueña.

Me miró por encima de sus gafas y con una sonrisa encantadora me preguntó qué leía. Se lo dije. Ambos teníamos que levantar la voz, el ambiente era ruidoso y el televisor tenía el volumen demasiado alto.

- Léamelo, por favor –me pidió.

Se lo leí.

- ¿Le ha gustado?

- Mucho. ¿Cómo es un mirlo?

- De color negro. Creo que son pájaros migratorios. Y aunque su origen seguramente no es americano,  ha hecho mucha fortuna su nombre popular en inglés, “blackbird”. En España tenemos la expresión “un mirlo blanco” para expresar lo raro o extraordinario.

- ¿Ha visto alguno?

- Un mirlo no, -le respondí-, pero un estornino negro lo tuve entre mis pies hace cuatro días, el lunes pasado, picoteando las migajas que caían del bocadillo que me estaba comiendo. Fue en Atenas, ya sabe, allí también ha nevado, casi nunca lo hace, pero este año hasta las playas se han cubierto de nieve. El pobre debía de estar muerto de hambre. No daba señales de tenerme miedo,  y si lo tenía se lo aguantaba. No era un ruiseñor, pero sí era un auténtico “Atticus Finch”, una bella casualidad poética, ¿no cree? (Le solté toda esta larga frase sin darme cuenta y mirándole a los ojos para no mirarle las piernas)

- ¿Es usted ornitólogo? (Tono simpáticamente burlón).

- No se burle, tal vez pueda enseñarle algo que todavía no sabe. (Afirmé con autoridad afectada)

- ¿Sí?, ¿el qué? (Fingidamente desconfiada)

- Confíe en mí.

- Como usted quiera, pero… ¿qué se imagina usted que yo no sé? (Sonriendo un poco).

- Es muy fácil, usted no sabe nada de mí.

- Quizá se equivoque, pero… ¿debería saber? (Sonriendo un poco más)

- Por supuesto que no, pero tampoco le haría ningún daño si me permitiera enseñarle.

- ¿Ningún daño?, poco prometedor se muestra (Sonriendo mucho).

- ¿Quiere que le duela?, yo soy inofensivo, se lo aseguro.

- (Risas) No es necesario llegar tan lejos, hágame reír, nada más.

- Ya se ha reído, ¿lo ve?, no es tan difícil.

- (Amplia sonrisa) Dígame entonces cómo cruzar las piernas de otra manera (removiéndose en la estrecha butaca y con una cara teatralmente lánguida), ya llevo mucho rato sentada en la misma posición y esta minifalda, o es muy corta, o yo tengo las piernas demasiado largas. (Suspiro).

- Vayamos a dar un paseo. (Le propuse entusiasta)

- Está nevando y hace mucho frío. (Cara de frío, entornando los ojos y frotándose las manos).

- Vayamos entonces a mi habitación. (Atrevido, valiente y seguro)

- Mejor a la mía. (Formal y mirando hacia otro lado)

- ¿Quiere que pida vino? (Como quien pregunta la hora)

- Sí, por favor, y también algo para poder escuchar música. Si le apetece podemos bailar. (Grave, pero mirándome a los ojos)

- Buena idea. (Sin apartar la mirada)

- ¿Le gustan mis piernas? (Pícara, se levanta de la butaca y se ajusta y alisa la minifalda)

- Son prometedoras. (También de pie)

- ¡Es usted más bajo que yo! (Sorpresa)

- Ya nos habíamos visto en otras ocasiones, ¿no lo recuerda?, pero no se preocupe, enseguida estará usted a mi altura. (Parafraseando a Spencer Tracy)

- (Risas) No me llames de usted, llámame de tú (cara manifiestamente fingida de niña inocente y encogiendo un poco las piernas para reducir su altura)

- Como usted prefiera.

- Por cierto, (subiendo las escaleras y medio girando la cabeza) ¿a qué te referías cuando has nombrado un “Atticus Finch”?, ¿qué es eso? (Curiosa)

- Abramos primero la botella de vino, (subiendo también las escaleras que llevaban a las habitaciones, cuatro escalones detrás de ella y mirándole sus piernas asombrosamente largas) es una historia que tiene que ver con un peletero ornitólogo. Por cierto, ¿cómo te llamas?

- ¿Un qué? (Intrigada)

El Hotel Circe no era un “Château”, se hallaba en la entrada del lado Este de la ciudad, en la misma orilla del lago. Tenía un pequeño muelle desde donde un día presencié cómo embarcaba el equipo griego de piragüismo. Excepto ellos, no vi nunca llegar ni salir a nadie de allí, ninguna barca, ni bote, ni lancha. Las hierbas iban ocultando aquel pequeño embarcadero, despacio, año tras año, sin que nadie se preocupara de cortarlas, de limpiar, de adecentar. El agua estaba encharcada, verdosa y corrompida. Nadie lo utilizaba jamás. Nadie venía, nadie se iba. Aunque más de una noche creí oír el ruido de unos remos golpear el agua. Tuve una rara premonición y no me asomé.

El Hotel Circe no fue nunca un “Château”, ni tampoco fue “Gallant”, como el poema de Wallace Stevens así titulado, pero sus camas siempre se quedaban vacías y sus cortinas quietas, lasas y yertas (2).

(1) “Trece maneras de mirar un mirlo”, Wallace Stevens
(2) “Château Gallant”, Wallace Stevens


23 de Mayo de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada