"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimecres, 11 de maig del 2016

Amb el polze i l'índex


Amb el polze i l'índex

Amb el polze i l'índex s'ha de agafar la fulla per tallar. Mentrestant, el dit petit ha de recolzar-se en la pell, immobilitzant-la amb la suficient força perquè no es desplaci ni es mogui. L'altra mà la subjecta i la tensa des de l'altre extrem, aixecant-la lleugerament del tauler en el punt on la fulla ja està tallant. Així evitem aixafar els pèls i tallar-los. Doncs aquest és l’objectiu, tallar només el cuir i ni un sol dels pèls.

La llum per sota dels ulls, il·luminant únicament les mans, que són les que treballen.

Dempeus.

Es permet escoltar música, i antigament també es permetia cantar. Fins i tot improvisar i canviar la lletra original de la cançó perquè després fos resposta amb enginy, ironia i picardia per algun dels companys del taller. D'aquesta manera s'establia una conversa cantada, espontània i plena de perspicàcia, subtil o no, però plena d'inventiva i agudesa.

Les cançons de les sarsueles eren molt sol·licitades, així com tangos, boleros, ranxeres, havaneres i els últims èxits de la ràdio.

El meu pare treballava en un palau que hagués fet les delícies de Visconti o de qualsevol aristòcrata malenconiós com ell. En aquelles sales enormes, de parets i sostres estucats i pintats amb escenes primaverals i mitològiques, hi havia un taller de pelleteria on treballaven més de quaranta persones.

Els colors de les pintures estaven plens d'humitat i brutícia. I tota una part de l'edifici deshabitada i desocupada. Immensos salons buits sense llum elèctrica i amb les finestres gairebé barrades i travades de no obrir-se mai. El meu germà i jo jugàvem a ser prínceps amb perruca i cara empolsada, o pirates amb lloro caribeny multicolor agafat a la nostre espatlla, brandant sabres i lluint pegats a l'ull per seduir dames amb mirinyacs, polissons i aquells extraordinaris escots que elevaven els pits fins gairebé la mateixa nou. Ens rèiem explicant-nos com haurien de semblar aquelles senyores nues i desproveïdes de tant velam i arboradura en el seu cos. Velles goletes a punt d'enfonsar-se a la mínima ventada.

Al centre hi havia un pati que també era un jardí.

Del que ningú tenia cura.

I que no tenia res de secret.

Era molt millor que això, estava veritablement abandonat.

Amagats allà, dissimulats darrera d'unes mates, sentíem les màquines de cosir pells acompanyar amb el seu barrinador les "cappellas" que cantaven des del taller.

Hi havia llangardaixos, rates, aranyes i ocells.

I era la font de llum natural de tot el palau.

I el seu pou de ventilació.

I un dia va entrar des d'ell, potser arrossegat per una ràfega, i sense gairebé tot just saber volar, una cadernera molt joveneta que el meu pare va atrapar llançant-li una pell, que li va caure al damunt com una xarxa de pescador.

L'amo d'aquell cadernera, del taller i de la botiga que hi havia als baixos, era un jueu romanès que, fugint dels nazis, havia aconseguit refugiar-se a Espanya i fer una fortuna.

Molt temps després es va matar d'un tret al cap. Li agradava jugar fort al pòquer.

Les cartes de la baralla i les fulles pelleteres només necessiten d'un polze i d'un índex per sostenir-se. No els hi cal res més.

14 de juliol de 2007

----------------------------------------------

Con el pulgar y el índice

Con el pulgar y el índice se debe asir la cuchilla para cortar. Mientras tanto, el dedo meñique ha de apoyarse en la piel, inmovilizándola con la suficiente fuerza para que no se desplace ni se mueva. La otra mano la sujeta y la tensa desde el otro extremo, levantándola ligeramente del tablero en el punto donde la cuchilla ya está cortando. Así evitamos aplastar el pelo y cortarlo. Pues ése es el fin, cortar solamente el cuero y ni uno solo de los pelos.

La luz por debajo de los ojos, iluminando únicamente las manos, que son las que trabajan.

De pie.

Se permite escuchar música, y antiguamente también se permitía cantar. Incluso improvisar y cambiar la letra original de la canción para que luego fuese respondida con ingenio, ironía y picardía por alguno de los compañeros del taller. De esa manera se establecía una conversación cantada, espontánea y llena de perspicacia, sutil o no, pero plena de chispa y agudeza.

Las canciones de las zarzuelas eran muy solicitadas, así como tangos, boleros, rancheras, habaneras y los últimos éxitos de la radio.

Mi padre trabajaba en un palacio que hubiera hecho las delicias de Visconti o de cualquier aristócrata melancólico como él. En aquellas salas enormes, de paredes y techos estucados y pintados con escenas primaverales y mitológicas, había un taller de peletería donde trabajaban más de cuarenta personas.

Los colores de las pinturas estaban llenos de humedad y suciedad. Y toda una parte del edificio deshabitada y desocupada. Inmensos salones vacíos sin luz eléctrica y con las ventanas casi atrancadas y trabadas de no abrirse nunca. Mi hermano y yo jugábamos a ser príncipes con peluca y rostro empolvado, o piratas con loro caribeño multicolor asido a nuestro hombro, blandiendo sables y luciendo parches en el ojo para seducir a damas con miriñaques, polisones y aquellos extraordinarios escotes que les elevaban los pechos hasta casi la misma nuez. Nos reíamos contándonos cómo deberían de parecer aquellas señoras desnudas y desprovistas de tanto velamen y arboladura en su cuerpo. Viejas goletas a punto de hundirse a la mínima ventolera.

En el centro había un patio que también era un jardín.

Que nadie cuidaba.

Y que no tenía nada de secreto.

Era mucho mejor que eso, estaba verdaderamente abandonado.

Escondidos allí, disimulados tras unas matas, oíamos a las máquinas de coser  pieles acompañar con su taladro las “cappellas” que cantaban desde el taller.

Había lagartos, ratas, arañas y pájaros.

Y era la fuente de luz natural de todo el palacio.

Y su pozo de ventilación.

Y un día entró desde él, tal vez arrastrado por una ráfaga, y sin casi apenas saber volar, un jilguero muy joven que mi padre atrapó lanzándole una piel, que le cayó encima como una red de pescador.

El dueño de aquel jilguero, del taller y de la tienda que había en los bajos, era un judío rumano que, huyendo de los nazis, había conseguido refugiarse en España y hacer una fortuna.

Mucho tiempo después se mató de un disparo en la sien. Le gustaba jugar fuerte al póquer.

Los naipes y las cuchillas peleteras solamente necesitan de un pulgar y de un índice para sostenerse. No les hace falta nada más.

14 de Julio de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada