"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 26 de maig del 2016

La Porta del Cel

Lucas Samaras

La Porta del Cel

Thessaloniki té un bonic centre urbà, un petit eixample a la barcelonina, una quadrícula modesta i una torre sentinella que recorda a la sevillana Torre del Oro. Els seus habitants diuen a la seva La Torre Blanca. Des d'ella arrenca l'extraordinària corniche, llarga i inversemblant, una de les millors de la Mediterrània, més contundent i rotunda que la de la seva veïna i rival, la sinuosa Alexandria.

La corniche, a més de llarga, és també ampla i espaiosa, i la voreja una via de sortida, infernal i dolorosament sorollosa. Al seu darrera la persegueix un carrer paral·lel, tan llarg com ella. Un carrer vulgar, de comerços barats i rares mansions decrèpites, atrotinades i ruïnoses, vells casalots que van albergar una esplendor efímera i sempre trista. Joies que ho van ser però que ja no.

Aquí, a Thessaloniki, el mar és gris i sempre està agitat i nerviós. És un mar de color plata, metàl·lic i dolç, i delicadament ventós. Nostàlgic. El grec és encrespat i plora ràpid i fàcil. El grec és sentimental.

Donant la benvinguda s'aixeca, molt a prop de la Torre Blanca, la mola del Makedonia Palace, un imponent hotel que inclou entre els seus mèrits cuinar una més que acceptable sopa de ceba, disposar d'unes habitacions enormes i prometedores, i una immillorable vista al mar Egeu. Són també belles i extravagants les seves diverses i grans piscines buides, tant a l'hivern com a l'estiu. Sempre desocupades d'aigua i per descomptat de banyistes.

Desconcerten igualment els seus sorprenents i monumentals salons inutilitzats, perpètuament en desús, però llestos per fer-se servir, inútils, però cuidats. Nets, sense una mota de pols, decorats amb amplis sofàs, enormes llums, i formidables cortines grises com el mar, penjant d'altíssims sostres, llunyans i llisos. Semblen els telons d'escenaris inexistents.

M'agradava seure en una d'aquestes butaques de teles de color beix, confortables i solitàries, i contemplar el marbre blanc del terra. Grècia està plena de marbre. Grècia és blanca i beix. El beix del marbre gastat. M'agradava la desolació d'aquells salons i el seu silenci. Eren tan desmesurats que representaven perfectament el buit i l'abandonament. M'agradava sentir-me sol, era la manera millor de somiar, i jo necessitava somiar. I després de somiar havia de complir una tasca difícil. Ser jutge i part.

Vaig triar bé l'escenari. La vaig citar a l'Hotel i a l'habitació vaig esperar a que des de la recepció m’anunciessin la seva arribada. Quan ho van fer vaig baixar a rebre-la.

No ens coneixíem, mai ens havíem vist, però jo tenia un bon dossier seu amb moltes fotografies. Ens vam saludar cortesament i la vaig convidar a que m'acompanyés a un d'aquells immensos i buits salons. Ens vam asseure en unes de les seves butaques color beix i davant d'una taula de centre, baixa, gran i allargada, cada un en front de l'altre.

Era una entrevista de treball, aquella dona sol·licitava ocupar un lloc de responsabilitat a la nostra empresa i jo havia de avaluar-la i saber si era la persona adequada per a nosaltres.

El més habitual, la norma que se segueix en aquests tràmits, hagués estat entrevistar-la en una de les nostres pròpies oficines i demanar-li que "vingués". Però vam ser nosaltres, jo en aquest cas, els que ens desplaçàrem fins a la seva ciutat, on la nostra candidata vivia, volíem conèixer també el seu paisatge urbà d'origen.

Eren les nou del matí i les cortines estaven obertes. La llum era tan blanca com blanc era el terra de marbre.

No li vaig preguntar si volia prendre alguna cosa, un cafè, un te, un refresc o simplement aigua fresca. No, no l'hi vaig preguntar ni li vaig oferir. El que vaig fer va ser treure un full de paper en blanc, dipositar-lo cerimoniosament sobre de la taula, al costat d'un llapis i una goma d'esborrar, tots dos per estrenar. I li vaig fer la primera pregunta.

Creu vostè en l'amor?

Thessaloniki sempre havia estat per a mi una ciutat de pas, mai vaig fer amistats importants ni duradores, però vaig arribar a conèixer-la bé. A pocs quilòmetres d'ella, en direcció a l'Est, es troba el Mont Athos, on fins i tot les mosques són del gènere masculí. Gràcies a Dimitris, a les seves influències i al fet que el seu pare era sacerdot, vaig poder passar-me allà com a convidat de pagament un mes sencer en un dels seus monestirs, fent la vida dels monjos, els seus horaris, resant amb ells i menjant el seu mateix menjar. Va ser un dels millors mesos de la meva vida. Però aquells monjos s'anaven a dormir massa d'hora. A la nit m'escapava i baixava fins al mar per banyar-me nu.

Al matí següent em moria de son. Entre oració i oració m’adormia. A la migdiada somiava amb les icones que adornaven l'Església i entre aquells rostres se m'apareixia el de Verónica, una antiga amiga, somrient-me afectuosa. Ella també devia estar banyant-se nua en algun mar llunyà, blau o blanc com el marbre.

Abans del sopar els monjos cantaven a cor. Aquells monjos barbuts cantaven melodies que de ben segur Déu o alguna verge devien sentir, i agrair. Éssers que potser sí creien en l'amor.

16 de maig de 2007

-----------------------------

La Puerta del Cielo

Thessaloniki tiene un bonito centro urbano, un pequeño ensanche a la barcelonesa, una cuadrícula modesta y una torre vigía que recuerda a la sevillana Torre del Oro. Sus habitantes llaman a la suya La Torre Blanca. Desde ella arranca la extraordinaria corniche, larga e inverosímil, una de las mejores del Mediterráneo, más contundente y rotunda que la de su vecina y rival, la sinuosa Alejandría.

La corniche, además de larga, es también ancha y espaciosa, y la bordea una vía de salida, infernal y dolorosamente ruidosa. A su espalda la persigue una calle paralela, tan larga como ella. Una calle vulgar, de comercios baratos y raras mansiones decrépitas, destartaladas y ruinosas, viejos caserones que albergaron un esplendor efímero y siempre triste. Joyas que lo fueron pero que ya no.

Aquí, en Thessaloniki, el mar es gris y siempre está agitado y nervioso. Es un mar de color plata, metálico y dulce, y delicadamente ventoso. Nostálgico. El griego es encrespado y llora rápido y fácil. El griego es sentimental.

Dando la bienvenida se levanta, muy cerca de La Torre Blanca, la mole del Makedonia Palace, un imponente hotel que incluye  entre sus méritos cocinar una más que aceptable sopa de cebolla, disponer de unas  habitaciones enormes y prometedoras, y una inmejorable vista al mar Egeo. Son también hermosas y extravagantes sus varias y grandes piscinas vacías, tanto en invierno como en verano. Siempre desocupadas de agua y por supuesto de bañistas.

Desconciertan igualmente sus asombrosos y monumentales salones inutilizados, perpetuamente en desuso, pero a punto de ser usados, inútiles, pero cuidados. Limpios, sin una mota de polvo, decorados con amplios sofás, enormes lámparas, y formidables cortinas grises como el mar, colgando de altísimos techos, lejanos y lisos. Parecen los telones de escenarios inexistentes.

Me gustaba sentarme en una de estas butacas de telas de color beige que los ocupan, confortables y solitarias, y contemplar el mármol blanco de su suelo. Grecia está llena de mármol. Grecia es blanca y beige. El beige del mármol gastado. Me gustaba la desolación de aquellos salones y su silencio. Eran tan desmesurados que representaban perfectamente el vacío y el abandono. Me gustaba sentirme solo, era la manera mejor de soñar, y yo necesitaba soñar. Y después de soñar debía cumplir una tarea difícil. Ser juez y parte.

Elegí bien el escenario. La cité en el Hotel y en la habitación esperé a que desde la Recepción me anunciaran su llegada. Cuando lo hicieron bajé a recibirla.

No nos conocíamos, nunca nos habíamos visto, pero yo tenía un buen dossier suyo con muchas fotografías. Nos saludamos cortésmente y la invité a que me acompañara a uno de aquellos inmensos y vacíos salones. Nos sentamos en unas de sus butacas color beige y ante una mesa de centro, baja, grande y alargada, cada uno en frente del otro.

Era una entrevista de trabajo, aquella mujer solicitaba ocupar un puesto de responsabilidad en nuestra empresa y yo debía evaluarla y saber si era la persona adecuada para nosotros.

Lo habitual, la norma que se sigue en estos trámites, hubiese sido entrevistarla en una de nuestras propias oficinas y pedirle que “viniera”. Pero fuimos nosotros, yo en este caso, los que nos desplazamos hasta su ciudad, donde nuestra candidata vivía, queríamos conocer también su paisaje urbano de origen.

Eran las nueve de la mañana y las cortinas estaban abiertas. La luz era tan blanca como blanco era el suelo de mármol.

No le pregunté si quería tomar algo, un café, un té, un refresco o simplemente agua fresca. No, no se lo pregunté ni se lo ofrecí. Lo que hice fue sacar una hoja de papel en blanco, depositarla ceremoniosamente encima de la mesa, al lado de un lápiz y una goma de borrar, ambos por estrenar. Y le hice la primera pregunta.

¿Cree usted en el amor?

Thessaloniki siempre había sido para mí una ciudad de paso, nunca hice amistades importantes ni duraderas, sin embargo llegué a conocerla bien. A pocos kilómetros de ella, en dirección al Este, se encuentra el Monte Athos, donde incluso las moscas son del género masculino. Gracias a Dimitris, a sus influencias y a que su padre era sacerdote, pude pasarme allí como invitado de pago un mes entero en uno de sus monasterios, haciendo la vida de los monjes, sus horarios, rezando con ellos y comiendo su misma comida. Fue uno de los mejores meses de mi vida. Pero aquellos monjes se iban a dormir demasiado temprano. Por las noches me escapaba y bajaba hasta el mar para bañarme desnudo.

A la mañana siguiente me moría de sueño. Entre rezo y rezo cabeceaba. En la siesta soñaba con los iconos que adornaban la Iglesia y entre aquellos rostros se me aparecía el de Verónica, una antigua amiga, sonriéndome cariñosa. Ella también debía de estar bañándose desnuda en algún mar lejano, azul o blanco como el mármol.

Antes de la cena los monjes cantaban a coro. Aquellos monjes barbudos cantaban melodías que a buen seguro Dios o alguna virgen debían de oír, y agradecer. Seres que quizás sí creían en el amor.

16 de Mayo de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada