"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimecres, 18 de maig del 2016

Streaptease




Streaptease

Vaig comptar vuit idiomes: francès, flamenc, alemany, anglès, hebreu, italià, castellà i català. Érem exactament vint persones, en aquella casa de dues plantes de les afores de Brussel·les, les que estàvem dinant al voltant d'una enorme taula que hi havia en una cuina molt petita. Els vuit idiomes es parlaven de manera desimbolta entre els presents, el meu pare i jo inclosos.

Ningú, per descomptat, sabia parlar-los tots i molt menys al mateix temps, encara que alguns tractaven de preguntar alhora que responien en més d'un. Els vint semblàvem els dotze apòstols de Crist amb la gràcia de Babel al Sant Dia de Pentecosta; la bona voluntat, el bon vi i el bon menjar ens permetien entendre'ns sense dificultat al voltant d’aquella taula. La majoria eren jueus i en el do de llengües sempre han estat uns mestres.

D'una de les parets d'aquella petita cuina belga penjava un  calendari de noies despullades, de Pinups. El full visible del calendari era del mes de desembre tot i que ja estàvem a l'abril, algú havia tingut l’encert de no arrencar-lo i deixar així que aquella esplèndida morena hivernal seguís lluint en plena primavera el seu gorret de Santa Claus com únic vestit. Just a sota d'ella estava asseguda la filla de l'amo de la casa, una nena d'uns quinze anys amb una enigmàtica semblança amb la dona nua de la foto, fins i tot el pentinat era gairebé el mateix, cabell llarg i serrell.

Llavors jo tenia disset i havia acompanyat al meu pare a la capital belga per fer-li d'intèrpret de francès, ajudant-lo així en les seves compres de pells. Ell estava començant a aprendre l’anglès, però la professora particular que havia contractat tenia les cames massa llargues i boniques com per a que prestés l'atenció deguda a les classes que regularment li donava. Aquell parell de fèmurs, tíbies i peronés tan ben embolicats en bona carn britànica, jove i blanca, eren una distracció difícil de superar.

A mi no em venia de gust passar una setmana a Brussel·les, una ciutat que en aquell moment, final de la meva adolescència, no considerava especialment atractiva ni creia tampoc que valgués la pena visitar. Però el meu pare em va saber convèncer prometent-me que em portaria a veure un espectacle de streaptease. Vaig acceptar de seguida, jo mai havia vist res semblant. Naturalment li va donar un caire pedagògic a la proposta, va dir que seria bo per a la meva formació, i ell, evidentment, m’acompanyaria i m’alliçonaria en el rar art de contemplar com una dona es despulla davant teu. A la meva mare tampoc li va semblar malament, devia pensar que, en pocs dies, ella també es convertiria en la beneficiària d'aquesta pedagogia natural i al mateix temps tan sofisticada.

Era una sala petita en forma de teatret. No hi havia taules i els seients de fusta resultaven una mica incòmodes. Un mini escenari i música enllaunada. Ni begudes ni res similar, i, per descomptat, tampoc noies de companyia. Semblava una sala "seriosa", encara que no elegant, ni refinada, no hi havia en ella cap mena de concessió a l'estètica, la bellesa era monopoli de les noies, les suposades actrius i ballarines. Es tractava d'espectacle pur i, en el bon i suau sentit de la paraula, dur també; dones, una darrera l'altra, que es despullaven sense gaire gràcia intentant seguir la música. En aquella època encara no s'havien posat de moda les barres aquestes que van del sostre a terra, les streapers no tenien cap agafador per fer cabrioles i gimnàstica eròtica. A la sala tots érem homes, jo el més jove, i amb el meu pare els dos únics que anàvem junts, els altres havien acudit sols. La solitud i la carn nua sempre han fet una bona parella.

La sala estava plena.

A Copenhaguen, en canvi, i bastants anys després, la sala estava buida. Només hi havia dos espectadors: jo, assegut amb una víkinga de dos metres d'alt que a més de ser una perfecta dona de negocis només sabia parlar del seu xicot, i un altre individu amb aspecte d'oficinista, vestit gris, baixet, calb i prim, que ballava amb una negra nord-americana enorme. Els dos semblaven passar-s'ho molt bé. A l'escenari, una altra moreneta més prima i molt poc escandinava es despullava amb desgana.

No obstant, a mi la que m'agradava era la russa que havia conegut el dia anterior, morena i eslava, una combinació estranya, casada, o gairebé casada, amb un alemany soci de Spiros, el meu agent a Copenhaguen, i que acabava d'abandonar a la seva dona i als seus fills per aquesta russa que a més li feia de secretària. L’Spiros m’assistia en les subhastes de pells nòrdiques, semblava un nazi de pel·lícula, amb el seu abric llarg de cuir negre i el seu coll de visó marró, el seu fi bigoti, les ulleres rodones de petxina i el seu cabell laci i ros amb un característic serrell. Crec que a ell també li agradava la russa del seu soci, i la russa ho sabia.

La russa sabia que agradava a tothom.

La carretera Est que entra a Kastorià està farcida de bars, bordells i Night Clubs, tots ells molt a prop de l'Hotel Circe. Les noies s'allotgen en ell i en ell fan vida esperant la nit per anar a treballar. S'aixequen tard i a partir del migdia te les trobes als salons, al bar i al restaurant, menjant, conversant, descansant i sense fer res més. Totes parlen molts idiomes i totes són de mil països. T’ignoren com si fossis un moble més de l'hotel. És millor no parar massa atenció. Si vols alguna cosa d'elles ja saps on treballen. El meu pare les mirava sempre de reüll, però mai els hi feia cas, no era allà per això. Ni jo tampoc, preferia quedar-me mirant el llac que es gelava a l'hivern o anar-me'n a xerrar amb un altre Spiros, un amic grec, en aquesta cas, d'aspecte turc. Encara que una vegada sí que hi vaig anar, amb un grup de col·legues, acabant tots ben borratxos. Aquelles noies a les que vam convidar van ser, com no, molt hàbils fent-nos prendre més copes del compte.

Quan l’Spiros es va casar (el turc), vam celebrar la nit anterior un senzill comiat de solter. Vam visitar un d'aquests locals. Era petit, minúscul, i no hi havia ningú. Nosaltres sis gairebé el vam omplir, no cabia més gent. Una mena de goril·les o cambrers van fer seure al nostre costat a sis noies amb poca roba, una per a cada un, mentre una altra es despullava en alguna cosa que semblava ser un escenari diminut i ridícul. Totes elles dominicanes. Vaig pensar que en ser hispanes podria conversar una mica i més fàcilment, però no, la noia que m'havia tocat en sort era molt lacònica encara que no tenia res de espartana. La música sonava massa forta i ella no sabia de què parlar, i la veritat és que jo tampoc.

Veure despullar-se  a una dona pot ser una experiència molt interessant, o no, depriment o alliçonadora, o no, divertida i excitant, o no. Pot ser alegre o molt trista, o no. Pot ser un començament o un final. O no. En qualsevol cas, no sé per què encara hi ha homes que segueixen sospitant maliciosament que les dones coneixen algun secret que nosaltres ignorem, ho fan donant per sentat que va ser Eva la que va parlar amb el diable i no pas Adam, i suposar, en conseqüència, que potser continuïn conversant.

Jo, naturalment, no crec en res de tot plegat perquè no crec ni en Eves ni en Adams ni en cap altre Maligne que no siguem nosaltres mateixos, ni tampoc en secrets, al considerar paradoxalment que tot és veritat, fins i tot que les mentides són veritat també. L'únic que sé de cert és que la meva mare va aconseguir, un temps després, que el meu pare canviés a la professora d'anglès per un barbut noi de les Bahames. D'aquesta manera ell va aconseguir amb aquest canvi prestar més atenció a les classes.

Perquè, sigui com sigui, està clar que els homes poc més podem fer que aprendre idiomes. Potser, tal vegada, asseure'ns en una incòmoda cadira de fusta de respatller alt i recte, i, com en una pintura de Paul Delvaux, mirar en silenci com es despulla una dona davant dels nostres ulls.


Nosaltres muts, i elles no perdent de vista el focus que les il·lumina.

21 de març de 2007

-----------------------------------------

Streaptease

Conté ocho idiomas: francés, flamenco, alemán, inglés, hebreo, italiano, castellano y catalán. Éramos exactamente veinte personas, en aquella casa de dos plantas de las afueras de Bruselas, las que estábamos almorzando alrededor de una enorme mesa que había en una cocina muy pequeña. Los ocho idiomas se hablaban de forma desenvuelta entre los presentes, mi padre y yo incluidos.

Nadie, por supuesto, sabía hablarlos todos y mucho menos al mismo tiempo, aunque algunos trataban de preguntar a la vez que respondían en más de uno. Los veinte parecíamos los doce apóstoles de Cristo con la gracia de Babel en el Santo Día de Pentecostés; la buena voluntad, el buen vino y la buena comida nos permitían entendernos sin dificultad en torno de aquella mesa. La mayoría eran judíos y en el don de lenguas siempre han sido unos maestros.

De una de las paredes de aquella pequeña cocina belga colgaba uno de esos calendarios de mujeres desnudas, de Pinups. La hoja del calendario era del mes de diciembre aunque ya estábamos en abril, alguien había tenido el buen tino de no arrancarla y dejar así que aquella espléndida morena invernal siguiera luciendo en plena primavera su gorrito de Santa Claus como único atuendo. Debajo de ella estaba sentada la hija del dueño de la casa, una niña de unos quince años con un enigmático parecido con la mujer desnuda de la foto, incluso el peinado era casi el mismo, cabello largo y flequillo.

Entonces yo tenía diecisiete y había acompañado a mi padre a la capital belga para hacerle de intérprete de francés, ayudándole así en sus compras de pieles. Él estaba empezando a aprender inglés, pero la profesora particular que había contratado tenía las piernas demasiado largas y bonitas como para que prestara la atención debida a las clases que regularmente le pagaba. Aquel par de fémures, tibias y peronés tan bien envueltos en buena carne británica, joven y blanca, eran una distracción difícil de superar.

A mí no me apetecía demasiado pasar una semana en Bruselas, una ciudad que en aquel momento, final de mi adolescencia, no consideraba especialmente atractiva ni creía tampoco que mereciera la pena visitar. Pero mi padre supo convencerme prometiéndome que me llevaría a ver un espectáculo de streaptease. Acepté enseguida, yo nunca había visto nada parecido. Naturalmente le dio un cariz pedagógico a la propuesta, dijo que sería bueno para mi formación, y él, evidentemente, me acompañaría y me aleccionaría en el raro arte de contemplar cómo una mujer se desnuda ante ti. A mi madre tampoco le pareció mal, debió de pensar que, en pocos días, ella también se convertiría en la beneficiaria de esa pedagogía natural y al mismo tiempo tan sofisticada.

Era una sala pequeña en forma de teatrillo. No había mesas y los asientos de madera resultaban algo incómodos. Un mini escenario y música enlatada. Ni bebidas ni nada parecido, y, por supuesto, tampoco chicas de compañía. Parecía una sala “seria”, aunque no elegante, ni refinada, no había en ella ninguna clase de concesión a la estética, la belleza era monopolio de las chicas, las supuestas actrices y bailarinas. Se trataba de espectáculo puro y, en el buen y suave sentido de la palabra, duro; mujeres, una detrás de otra, que se desnudaban sin mucha gracia intentando seguir la música. En aquella época aún no se habían puesto de moda las barras esas que van del techo al suelo, las streapers no tenían ningún asidero para hacer cabriolas y gimnasia erótica. En la sala todos éramos hombres, yo el más joven, y con mi padre los dos únicos que íbamos juntos, los demás habían acudido solos. La soledad y la carne desnuda siempre han hecho una buena pareja.

La sala estaba llena.

En Copenhague, en cambio, y bastantes años después, la sala estaba vacía. Sólo había dos espectadores: yo, sentado con una vikinga de dos metros de alto que además de ser una perfecta mujer de negocios sólo sabía hablar de su novio, y otro individuo con aspecto de oficinista, traje gris, bajito, calvo y delgado, que bailaba con una negra norteamericana enorme. Los dos parecían pasárselo muy bien. En el escenario, otra morenita más delgada y muy poco escandinava se desnudaba con desgana.

Sin embargo, a mí la que me gustaba era la rusa que había conocido el día anterior, morena y eslava, una combinación extraña, casada -o casi- con un alemán socio de Spiros, mi agente en Copenhague, y que acababa de abandonar a su mujer y a sus hijos por esa rusa que además le hacía de secretaria. Otro amigo griego, llamado igualmente Spiros, parecía turco, pero ése, en cambio, el socio del teutón que ahora me asistía en las subastas de pieles nórdicas, parecía un nazi de película, con su abrigo largo de cuero negro y su cuello de visón marrón, su fino bigote, sus gafas redondas  de concha y su cabello lacio y rubio con un característico flequillo. Creo que a él también le gustaba la rusa de su socio, y la rusa lo sabía.

La rusa sabía que gustaba a todo el mundo.

La carretera Este que entra en Kastoriá está salpicada de bares, burdeles y Night Clubs, todos ellos muy cerca del Hotel Circe. Las muchachas se alojan en él y en él hacen vida esperando la noche para ir a trabajar. Se levantan tarde y a partir del mediodía te las encuentras en los salones, en el bar y en el restaurante, comiendo, conversando, descansando y sin hacer nada más. Todas hablan muchos idiomas y todas son de mil países. Te ignoran como si fueras un mueble más del hotel. Es mejor no prestarles demasiada atención. Si quieres algo de ellas ya sabes dónde atienden. Mi padre las miraba siempre de reojo, pero nunca les hacía caso, no estaba allí para eso. Ni yo tampoco, prefería quedarme mirando el lago que se helaba en invierno o irme a charlar con Spiros, mi amigo griego de aspecto turco.

Aunque una vez sí fui, con un grupo de colegas, terminando todos completamente borrachos. Aquellas chicas a las que invitamos fueron, como no, muy hábiles haciéndonos tomar más copas de la cuenta.

Cuando Spiros se casó, celebramos la noche anterior una sencilla despedida de soltero. Visitamos uno de estos locales. Era pequeño, minúsculo, y no había nadie. Nosotros seis casi lo llenamos, no cabía más gente. Una especie de gorilas o camareros hicieron sentarse a nuestro lado a seis chicas con poca ropa, una para cada uno, mientras otra se desnudaba en algo que parecía ser un escenario diminuto y ridículo. Todas ellas dominicanas. Pensé que al ser hispanas podría conversar un poco y más fácilmente, pero no, la chica que me había tocado en suerte era muy lacónica aunque no tenía nada de espartana. La música sonaba demasiado fuerte y ella no sabía de qué hablar, y la verdad es que yo tampoco.

Ver desnudarse a una mujer puede ser una experiencia muy interesante, o no, deprimente o aleccionadora, o no, divertida y excitante, o no. Puede ser alegre o muy triste, o no. Puede ser un comienzo o un final. O no. En cualquier caso, no sé por qué todavía hay hombres que siguen sospechando maliciosamente que las mujeres conocen un secreto que nosotros ignoramos, lo hacen dando por sentado que fue Eva la que habló con el diablo y no Adán, y suponer, en consecuencia, que tal vez sigan conversando.

Yo, naturalmente, no creo nada de esto porque no creo ni en Evas ni en Adanes ni en ningún otro Maligno que nosotros mismos, ni tampoco en secretos al considerar paradójicamente que todo es verdad, incluso que las mentiras son verdad también. Lo único que sé de cierto es que mi madre consiguió, un tiempo después, que mi padre cambiara a la profesora de inglés por un barbudo chico de las Bahamas. De esta manera él consiguió con este cambio prestar más atención a las clases.

Porque, sea como sea, está claro que los hombres poco más podemos hacer que aprender idiomas. Tal vez, sólo tal vez, sentarnos además en una incómoda silla de madera de respaldo alto y recto, y, como en una pintura de Paul Delvaux, mirar en silencio como se desnuda una mujer delante de nuestros ojos.

Nosotros mudos, y ellas no perdiendo de vista el foco que las ilumina.

21 de Marzo de 2007


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada