"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 14 de maig del 2016

Benvinguda


Benvinguda

El meu pare va seguir al peu de la lletra el mateix consell que Jenny li va donar a Forrest Gump quan aquest li va fer saber que l'havien destinat al Vietnam. "Promet-me", li demanà Jenny, "promet-me que si et veus en perill, correràs; corre, no paris de córrer".

-------------------------------------------------- ---------

Havien estat tot el dia anterior combatent per conquistar un trist pujol a força de trets de fusell i llançaments de pedra, que era gairebé l'única cosa que tenien els soldats republicans per a fer la guerra. Tot un dia per a desallotjar quatre soldats franquistes i matar a altres tants.

Van passar la nit sense dormir.

Tot just despuntar el matí els van sentir venir. Eren mitja dotzena de tancs, i darrere uns cent homes. Ells em prou feines arribaven a trenta. Ningú va tenir cap dubte. Tots van fugir corrents baixant la carena terroritzats, abandonant en la retirada armes, motxilles i equipatges, tot. El meu pare va arribar a perdre fins i tot les espardenyes que calçava. En arribar al fons de la petita torrentera es va adonar que anava descalç i que li sagnaven els peus. Des d'allà tenien dues possibilitats, seguir la llera del riu sec o pujar la següent lloma. Estaven tots exhausts i els morters enemics aviat començarien a disparar, no podien quedar-se en aquell lloc.

-------------------------------------------------- ---------

La Rosita va néixer a Barcelona, ​​però els seus pares ho van fer a Mora de Rubielos, província de Terol. Des d'allà van emigrar a peu i van trigar un mes per a arribar a Barcelona. El pare de la Rosita, el Joan, deien que era un sant, permetia que li robessin l'entrepà de l'esmorzar que deixava al seu costat, al banc de l'església. Quan va morir, al moment d'expirar, es van obrir literalment i alhora totes les finestres i portes de la casa. La seva ànima era massa gran per sortir únicament per una d'elles. Aquesta va ser una meravella que la família encara recorda.

La Rosita va aprendre a llegir sola, cantava jotes aragoneses amb accent català, i es va quedar embarassada per primer cop als catorze anys. Quan Neil Armstrong va arribar a la Lluna, ella estava davant del televisor per veure-ho.

Va tenir nou fills que van arribar a adults, cinc nois i quatre noies. La més bonica d'elles, la Benvinguda, va haver de enfrontar-se als setze anys a un dilema transcendental. Segons i com ho resolgués la seva vida s'encaminaria cap a una o altra direcció. Hauria volgut estudiar, li agradava i tenia aptituds. El seu pare sempre li ho havia impedit seguint el criteri que les dones no necessitaven saber res més que quatre coses, meres habilitats domèstiques.

El matrimoni de la Rosita va acabar per trencar-se i els vuit fills grans van decidir anar-se'n a viure amb ella. El pare només va poder retenir al més petit, l’Eduard, de tot just quatre anys. Entristit, va veure com tots els seus altres fills l’abandonaven per anar-se'n amb la mare, la que fins llavors havia estat la seva esposa.

Un dia va anar a buscar a la Benvinguda a la sortida del taller de marroquineria on treballava. I mentre l'acompanyava en el seu camí cap a casa, li va proposar anar-se'n a viure amb ell a canvi de pagar-li els estudis pels quals ella tant havia sospirat i suplicat.

-------------------------------------------------- ---------

Espontàniament es van dividir en dos grups, mitja dotzena va seguir riu avall per la llera seca, tots els altres van emprendre la feixuga pujada de la muntanya. El meu pare, en veure a aquests últims, va pensar què fan?, pel llit del riu és més fàcil! Va estar temptat de seguir als sis que fugien per allà, però un instint superior el va retenir i va decidir continuar amb la majoria que, pesada i fatigosament, pujaven la lloma.

Als sis que van fugir pel riu els esperava una patrulla emboscada que va acabar metrallant-los, tots els altres es van salvar, inclòs ell.

-------------------------------------------------- ---------

La Benvinguda no va tenir cap mena de dubte. No va acceptar el xantatge que el seu pare li proposava. I no ho va acceptar perquè tampoc l’estimava.

Benvinguda és la meva mare, i quan encara podia conversar de qualsevol cosa amb ella sempre es lamentava de no haver pogut estudiar. Et vas equivocar, li recriminava jo, hauries d'haver acceptat l'oferta. Ningú et prohibia seguir veient a la resta de la família, podies veure-la tantes vegades com haguessis volgut. Mai hauries perdut els vincles, ni amb la mare ni amb els teus germans. I a més, hauries aconseguit els estudis que anhelaves.

Quan li deia aquestes coses callava i em responia al cap d'una bona estona que si ho hagués fet ni el meu germà ni jo hauríem nascut. I què hi fa?, li responia, què més dóna un o altre? La que seguiria viva series tu, això és l'important, hauries tingut altres fills als quals també hauries estimat i potser posat els mateixos noms. ¿I el pare?, tampoc l’hauria conegut, em contestava afligida. No, però el món està ple d'homes, mare, ple, i tots demanen i donen el mateix.

La meva mare no assimilava aquest tipus de conversa, li feia mal. Jo m'adonava massa tard del meu error i de la meva estupidesa. El seu dolor em consternava i m'omplia de dubtes i de culpa. Al final acabàvem els dos mirant-nos en silenci.

-------------------------------------------------- ---------

Els meus pares es van conèixer en un saló de ball. Tot i ser ja una dona, la Benvinguda semblava una nena. Aquell dia no li permetien entrar al local al sospitar que era una menor. Ell la va veure protestar des de l'altra punta de la pista, i encara que tenia una acompanyant compromesa amb la que ballar va anar ràpidament a rescatar-la. Seixanta-set anys després encara segueixen junts.

5 de maig de 2007


---------------------------


Bienvenida

Mi padre siguió al pie de la letra el mismo consejo que Jenny le dio a Forrest Gump cuando éste le hizo saber que lo habían destinado al Vietnam. “Prométeme”, le pide Jenny, “prométeme que si te ves en peligro, correrás; corre, no pares de correr”.

-----------------------------------------------------------

Habían estado todo el día anterior combatiendo para conquistar una triste loma a base de disparos de fusil y  lanzamientos de piedra, que era casi lo único que tenían los soldados republicanos para hacer la guerra. Todo un día para desalojar a cuatro soldados franquistas y matar a otros tantos.

Pasaron la noche sin dormir.

Nada más despuntar la mañana los oyeron venir. Eran media docena de tanques, y detrás unos cien hombres. Ellos apenas llegarían a treinta. Nadie tuvo ninguna duda. Todos huyeron a la carrera bajando la loma aterrorizados, abandonando en la retirada armas, mochilas y equipajes, todo. Mi padre llegó a perder incluso las alpargatas que calzaba. Al llegar al fondo de la pequeña vaguada se dio cuenta de que iba descalzo y que le sangraban los pies. Desde allí tenían dos posibilidades, seguir el cauce del río seco o subir la siguiente loma. Estaban todos exhaustos y los morteros enemigos pronto empezarían a disparar, no podían quedarse en aquel lugar. 

-----------------------------------------------------------

Rosita nació en Barcelona, pero sus padres lo hicieron en Mora de Rubielos, provincia de Teruel. Desde allí emigraron a pie y tardaron un mes en llegar a Barcelona. El padre de Rosita, Juan, era un santo, decían, permitía que le robasen el bocadillo del desayuno que dejaba a su lado, en el banco de la iglesia. Cuando murió, en el momento de expirar, se abrieron literalmente y al mismo tiempo todas las ventanas y puertas de la casa. Su alma era demasiado grande para salir únicamente por una de ellas. Esa fue una maravilla que la familia todavía recuerda.

Rosita aprendió a leer sola, cantaba jotas mañas con acento catalán, y se quedó embarazada por primera vez a los catorce años. Cuando Neil Armstrong llegó a la Luna, ella estaba frente al televisor para verlo.

Tuvo nueve hijos que llegaron a adultos, cinco varones y cuatro hembras. La más bonita de ellas, Bienvenida, hubo de enfrentarse a los dieciséis años a un dilema trascendental. Según y cómo lo resolviese su vida se encaminaría hacia una u otra dirección. Hubiera querido estudiar, le gustaba y tenía aptitudes. Su padre siempre se lo había impedido siguiendo el criterio de que las mujeres no necesitaban saber nada más que cuatro cosas, meras habilidades domésticas.

El matrimonio de Rosita terminó por romperse y los ocho hijos mayores decidieron irse a vivir con ella. El padre solamente pudo retener al más pequeño, Eduardo, de apenas cuatro años. Entristecido, vio como todos sus otros hijos le abandonaban para irse con la que hasta entonces había sido su esposa.

Un día fue a buscar a Bienvenida a la salida del taller de marroquinería donde trabajaba. Y mientras la acompañaba en su camino hacia casa, le propuso irse a vivir con él a cambio de pagarle los estudios por los que ella tanto había suspirado y suplicado.

-----------------------------------------------------------

Espontáneamente se dividieron en dos grupos, media docena siguió río abajo por el cauce seco, todos los demás emprendieron la pesada subida de la montaña. Mi padre, al ver a esos últimos, pensó ¿qué hacen?, ¡por la vaguada es más fácil! Estuvo tentado de seguir a los seis que huían por la cañada, pero un instinto superior lo retuvo y decidió continuar con la mayoría que, pesada y fatigosamente, subían la loma.

A los seis que huyeron por el río les esperaba una patrulla emboscada que acabó ametrallándolos, todos los demás se salvaron, incluido él.

-----------------------------------------------------------

Bienvenida no tuvo ninguna clase de duda. No aceptó el chantaje que su padre le proponía. Y no lo aceptó porque tampoco lo amaba.

Bienvenida es mi madre, y cuando todavía podía conversar de todo con ella siempre se lamentaba de no haber podido estudiar. Te equivocaste, le recriminaba yo, debiste de haber aceptado la oferta. Nadie te prohibía seguir viendo al resto de la familia, podías verla tantas veces como hubieras querido. Jamás habrías perdido los vínculos con ella, ni con tu madre ni con tus hermanos. Y además, tendrías ahora los estudios que anhelabas.

Cuando le decía esas cosas se callaba y me respondía al cabo de un buen rato que si lo hubiera hecho ni mi hermano ni yo habríamos nacido. Y ¿qué importa?, le respondía, ¿qué más da uno u otro? La que seguiría viva serías tú, eso es lo importante, habrías tenido otros hijos a los que también habrías amado y quizás puesto los mismos nombres. ¿Y papá?, tampoco lo habría conocido, me contestaba apenada. No, pero el mundo está lleno de hombres, mamá, lleno, y todos piden y dan lo mismo.

Bienvenida no asimilaba este tipo de conversación, le hacía daño. Yo me daba cuenta demasiado tarde de mi error y de mi estupidez. Su dolor me consternaba y me llenaba de dudas y de culpa. Al final terminábamos los dos mirándonos en silencio.

-----------------------------------------------------------

Mis padres se conocieron en un salón de baile. A pesar de ser ya una mujer, Bienvenida parecía una niña. Aquel día no le permitieron entrar en el local al sospechar que fuera una menor. Él la vio protestar desde la otra punta de la pista, y aunque tenía una acompañante con la que bailar fue rápidamente a rescatarla. Sesenta y siete años después todavía siguen juntos.

5 de Mayo de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada