"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 10 de maig del 2016

El somriure més bonic del món


El somriure més bonic del món

El somriure més bonic del món no parla, es manté en silenci, només somriu, o bé et mira, intrigat, estranyat, desitjant esbrinar tot allò que desconeix, o potser volent dir alguna cosa que sap i tu no.

Aquest mes d'agost ha estat malalt, li va fallar el cor i se li va inundar el pulmó dret, li costava respirar. Les seves forces, ja escasses, van minvar. Tot i així, ens mirava i somreia.

La nostra amiga dominicana l'anomena "perita" perquè això és el que és, una pera lleidatana, amb l'ull tens i atent, una fruita humil i dolça, aquosa també. Carn i llet de colibrí.

Però vam ser ràpids i ell és fort. Per alguna cosa deu haver-li servit fer una guerra.

Observo la seva mirada i a través d'ella rastrejo la meva pròpia memòria a la recerca dels seus records, que són espelmes enceses, llumins, llanternes, ulls que brillen, o simples cigarrets presos que il·luminen allò que no veig, mans que em guien.

Quan bombardejaven la ciutat i ell es trobava de permís a casa de la seva germana, tenia la insensatesa, o la valentia, de quedar-se al llit dormint tan tranquil. Sonaven les sirenes i tots se n’anaven corrent a protegir-se als refugis. Però en el front va haver d'estar un dia sencer estirat a terra amb un company sobre d'ell, immòbils els dos, mentre les bombes anaven caient, matant-los a gairebé tots.

Li deia de broma que després de passar-se un dia així, el mínim que podien haver fet era haver-se convertit en bons amics. Poques parelles tenen la possibilitat de gaudir o patir una experiència "física" tan intensa.

El somriure més bonic del món narrava amb gràcia quan descrivia a tota la seva companyia, gairebé cent nois joves i plens de salut, amb els pantalons baixats i els seus genitals a l'aire, intentant espollar-se. Animosos i tan tranquils, en una tasca quotidiana i senzilla enmig de tant projectil. En canvi, ara ha hagut de deixar que unes infermeres joves també, maques, simpàtiques i afectuoses, el rentin i el netegin com si fos un nadó.

Potser el seu cap malalt d'Alzheimer li permeti recordar encara aquella marxa de “camina o rebenta”, quan la set era tan terrible que va cometre l'error de beure d'una bassa infecta. La febre es va apoderar d'ell, el va derrotar i el va deixar postrat, a punt per morir. Però tots se n’anaven, era de nit i havien de marxar d'allà, començar a caminar fins que sortís el sol.

"Si em quedo aquí tirat a terra em moriré, si me'n vaig amb ells potser visqui", va pensar. I així, aixecant-se, va caminar tota una nit amb 40 graus de febre, en la que el fusell li servia de bastó i de crossa. Cada pas era una invitació a abandonar i a deixar-se caure. Ja no li quedaven més forces, però va resistir a la pitjor de les temptacions, resignar-se a morir.

Quan el sol va començar a despuntar, la febre havia desaparegut. Estava guarit i viu.

Aquest mes d'agost de 2007 les infermeres de l'hospital feien cua per veure'l somriure.

Em vaig quedar amb ell la primera nit que va estar ingressat a l'hospital. Cansat i mort de son el vaig abandonar per un instant i vaig sortir al carrer. Potser eren les quatre o les cinc de la matinada. Recolzat en una barana i mirant a la porta principal em vaig dedicar a assaborir la solitud d'una nit de primers d'agost. La ciutat buida i de vacances. No feia calor.

Les ciutats buides són una negació, representen una mancança, un fracàs, i la foscor de les seves nits també ho és. Ni un automòbil ni una bicicleta. Ningú venia i ningú se n'anava. Mirava la porta verda de l'Hospital i recordava una antiga melodia.

Les tonades tristes em reconforten i estic segur que són capaces de canviar l'esdevenir. A vegades produeixen l'efecte contrari, desanimen, però sens dubte són un dels millors consols. Mentre...

Mentrestant, abstret, les vaig sentir arribar.

Venien caminant de lluny, a poc a poc, amb un picar de talons rítmic que les anunciava. Per la meva esquerra i baixant el carrer.

Jo, plegat de braços i recolzat a la barana, mirant la porta de l'Hospital, el carrer completament abandonat.

Caminant lenta i lànguidament es van acostar tres dones.

Una era eslava, molt prima, poc atractiva i d'un ros descolorit. L'altra era espectacular, llatina, alta i guapa. I la tercera era diferent a les altres dues.

En passar davant meu es van aturar i es van acostar. Va començar a ploure.

No va ocorre res d'importància, només un intercanvi simpàtic de paraules. Em van desitjar bona sort i van marxar.

El somriure més bonic del món ja torna a ser a casa per il•luminar-nos a tots. Jo no sé a qui he d'agrair el do de la seva companyia, però sí sé qui som els que gaudim d'ella.

Quan ens visita la néta de quatre anys de la nostra amiga dominicana, va corrent directa a veure la seva "perita". Els dos es prenen de les mans i es miren com si fossin uns nuvis que fa temps no s'han vist.

Només es miren, somriuen, i es donen algun que altre petó, en silenci. Contents d'estar junts.

El somriure més bonic del món sempre ens deia que únicament havíem de tenir por a la por.

I jo ja no tinc por de això.

Llavors, per què no paro de plorar?

15 de setembre de 2007

------------------------------------------------

La sonrisa más bonita del mundo

La sonrisa más bonita del mundo no habla, se mantiene en silencio, solamente sonríe, o bien te mira, intrigado, extrañado, deseando averiguar todo aquello que desconoce, o quizás queriendo decir algo que sabe y tú no.

Este mes de agosto ha estado enfermo, le falló el corazón y se le inundó el pulmón derecho, le costaba respirar. Sus fuerzas, ya escasas, menguaron. Aun así, nos miraba y sonreía.

Nuestra amiga dominicana le llama “perita” porque eso es lo que es, una pera blanquilla, con el ojo tieso y atento, una fruta humilde y dulce, acuosa también. Carne y leche de colibrí.

Pero fuimos rápidos y él es fuerte. Para algo debe de haberle servido hacer una guerra.

Observo su mirada y a través de ella rastreo mi propia memoria en busca de sus recuerdos, que son velas encendidas, cerillas, linternas, ojos que brillan, o simples cigarrillos prendidos que alumbran aquello que no veo, manos que me guían.

Cuando bombardeaban la ciudad y él se encontraba de permiso en casa de su hermana, tenía la insensatez, o la valentía, de quedarse en la cama durmiendo tan tranquilo. Sonaban las sirenas y todos se iban corriendo a resguardarse en los refugios. Pero en el frente tuvo que estar un día entero echado en tierra con un compañero encima de él, inmóviles ambos, mientras las bombas iban cayendo, matándolos a casi todos.

Le decía en broma que después de pasarse un día así, lo menos que podían haber hecho ellos dos era haberse convertido en buenos amigos. Pocas parejas tienen la posibilidad de disfrutar o sufrir una experiencia “física” tan intensa.

La sonrisa más bonita del mundo narraba con gracia cuando describía a toda su compañía, casi cien muchachos jóvenes y llenos de salud, con los pantalones bajados y sus genitales al aire, intentando despiojarse. Animosos y tan tranquilos, en una tarea cotidiana y sencilla en medio de tanto proyectil. En cambio, ahora ha debido dejar que unas enfermeras jóvenes también, guapas, simpáticas y cariñosas, le laven y le limpien como si fuera un recién nacido.

Quizás su cabeza enferma de Alzheimer le permita recordar todavía aquella marcha de “camina o revienta”, cuando la sed era tan terrible que cometió el error de beber de una charca infecta. La fiebre se apoderó de él, lo derrotó y lo dejó postrado, a punto para morir. Pero todos se iban, era de noche y debían marcharse de allí, empezar a andar hasta que saliera el sol.

Si me quedo aquí tirado en el suelo me moriré, si me voy con ellos tal vez viva”, se dijo. Y así, levantándose, caminó toda una noche con 40 grados de fiebre, en la que el fusil le servía de bastón y de muleta. Cada paso era una invitación a abandonar y a dejarse caer. Ya no le quedaban más fuerzas, pero resistió a la peor de las tentaciones, resignarse a morir.

Cuando el sol empezó a despuntar,  la fiebre había desaparecido. Estaba curado y vivo.

Este mes de agosto de 2007 las enfermeras del hospital hacían cola para verle sonreír.

Me quedé con él la primera noche que estuvo ingresado en el hospital. Cansado y muerto de sueño le abandoné por un instante y salí a la calle. Quizás eran las cuatro o las cinco de la madrugada. Apoyado en una barandilla y mirando a la puerta principal me dediqué a saborear la soledad de una noche de primeros de agosto. La ciudad vacía y de vacaciones. No hacía calor.

Las ciudades vacías son una negación, representan una carencia, un fracaso, y la oscuridad de sus noches también lo es. Ni un automóvil ni una bicicleta. Nadie venía y nadie se iba. Miraba la puerta verde del Hospital y recordaba una antigua melodía.

Las tonadas tristes me reconfortan y estoy seguro de que son capaces de cambiar el devenir. A veces producen el efecto contrario, desalientan, pero sin duda son uno de los mejores consuelos. Mientras…

Mientras, ensimismado, las oí llegar.

Venían andando de lejos, despacio, con un taconeo rítmico que las anunciaba. Por mi izquierda y bajando la calle.

Yo, cruzado de brazos y apoyado en la barandilla, mirando la puerta del Hospital, la calle completamente abandonada.

Caminando lenta y lánguidamente se acercaron tres mujeres.

Una era eslava, muy delgada, poco atractiva y de un rubio descolorido. La otra era espectacular, latina, alta y guapa. Y la tercera era distinta a las otras dos.

Al pasar delante de mí se detuvieron y se me acercaron. Empezó a llover.

No sucedió nada de importancia, sólo un intercambio simpático de palabras. Me desearon buena suerte y se fueron.

La sonrisa más bonita del mundo ya vuelve a estar en casa para iluminarnos a todos. Yo no sé a quién debo agradecer el don de su compañía, pero sí sé quiénes somos los que disfrutamos de ella.

Cuando nos visita la nieta de cuatro años de nuestra amiga dominicana, se va corriendo directa a ver a su “perita”. Los dos se toman de las manos y se miran como si fueran unos novios que hace tiempo no se han visto.

Solo se miran, sonríen, y se dan algún que otro beso, en silencio. Contentos de estar juntos.

La sonrisa más bonita del mundo siempre nos decía que únicamente debíamos tener miedo al miedo.

Y yo ya no tengo miedo a eso.

Entonces, ¿por qué no paro de llorar?

15 se Septiembre de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada