"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 24 de maig del 2016

Natalie

Zissimos Kardianos


Natalie

Natalie era la filla de sis anys de Constandinos. La nena s'havia quedat amb la seva mare a Buenos Aires, i ell havia tornat al seu país, Grècia, i a la seva ciutat, Kastorià, per viure amb Alexis, el seu amant i el seu soci al mateix temps. Els dos van obrir la taverna prop de l'estació d'autobusos i la van batejar amb el nom de "Natalie".

Un cop acabada la feina del dia Aquil·les acostumava a deixar-me a mitja tarda a l'Hotel Circe, jo demanava un taxi i me n'anava a la taverna de Constandinos a beure cervesa i a xerrar amb ell. Els seus anys a l'Argentina li permetien parlar un excel·lent castellà. Alt i corpulent, igual que el seu enamorat Alexis, tots dos mostraven ser uns genuïns representants d'aquesta raça de meravellosos basquetbolistes que han donat els eslaus. Els dos, encara que grecs, eren també macedonis. Els seus cossos tan fornits havien de provocar terratrèmols cada vegada que es lliuraven l'un a l'altre.

En algunes ocasions Aquil·les també venia, li agradava la cuinera, Anna, però ell era molt tímid per aquestes coses. Havia travessat diverses vegades tot sol Europa d’un extrem a l’altre amb el seu camió de gran tonatge, havia estat contrabandista a Albània i s'havia jugat la pell durant els anys de la dictadura dels coronels. Era un home valent, de poques paraules, de celles poblades i apocat amb les dones que li agradaven.

Algunes tardes m'acompanyava Spiros quan podia desprendre’s per fi de la seva xicota. A ella no li agradava aquest lloc de maricons, deia sempre malhumorada.

Si ens emborratxàvem suficient també se'ns afegia Dimitris, el cunyat de Spiros, poeta i dramaturg de cert renom, que per sobreviure havia de fer de pelleter i acceptar les ajudes del seu sogre.

Havia nit que acabàvem cantant cançons tristament alegres, i en altres, la taverna es buidava abans d'hora i ens anàvem a dormir aviat. A vegades xerràvem de política, sempre de diners i en ocasions de sexe. De tant en tant venia un noi que es quedava a escoltar el còctel d'idiomes que allí es parlava. Demanava vi barat i mai deia res.

La que tampoc parlava era Anna, la cuinera, però es menjava amb els ulls al noi, que, refugiat en el seu racó, no feia cas a les seves mirades.

El noi era molt jove i el seu rostre tot just començava a assemblar-se al d'un home. Hauria pogut ser el seu propi fill, almenys per la diferència d'edat podia haver-ho estat. Jo la mirava dissimuladament i veia el seu anhel, i em fixava en la seva pell, en el seu coll, en els seus braços i escot, humits i brillants per la calor i el greix de la cuina. Ana encara era una dona guapa.

La nit anterior de la meva partida havia plogut, i en els plecs de les lones que cobrien uns paquets mig oblidats s'havia acumulat una mica d'aigua. Va ser aquesta aigua de pluja la que van aprofitar per rentar-se la cara, més mal que bé, tres homes i una dona. Els quatre d’uns vint anys.

A l'hivern li quedaven pocs dies i ja havia transcorregut més d'un mes des que el llac s'havia desglaçat, però encara feia fred a les nits, i resultava evident pel seu aspecte balb que aquells quatre havien dormit al ras.

Era molt d'hora, les sis del matí, m’estava prenent un cafè molt calent amb Aquil·les a la taverna "Natalie", també havia vingut l’Spiros. Els finestrals eren amplis i estaven estranyament nets, des de l'interior podíem veure l'escena amb claredat. Albanesos, oi ?, vaig preguntar.

Sí, deuen haver-se escapat del camp aquesta nit, va respondre Aquil·les.

¿I què creus que es proposen?

Pujar a l'autocar que va a Thessaloniki, el mateix que et portarà a tu d’aquí a una hora si surt puntual, i un cop allà intentaran enrolar-se en algun vaixell que vagi a l'Europa atlàntica o als Estats Units. L'altra possibilitat és anar fins a Igumenitsa i passar després a Itàlia per Brindisi. Abans molts feien servir la carretera per anar a Alemanya, però ara no és convenient travessar Iugoslàvia.

Semblaven uns captaires, bruts i esparracats, tot i que hi havia en ells una cosa que per infreqüent resultava insòlit. Els quatre repetien, si fa no fa, els mateixos gestos, gairebé a l'uníson. Vaig observar que els moviments de les seves mans i del seu cos eren molt precisos, delicats i elegants, gens bruscos. Em van recordar als d'un ballarí que vaig conèixer fa molt temps i que no caminava, lliscava. Aquests quatre també semblaven anar en patins. Tres d'ells van entrar a la taverna on érem, el quart, un dels homes, es va quedar fora.

Aquil·les es va dirigir a la noia i li va preguntar educadament en albanès com es deia. La noia es va sobresaltar. Com et dius ?, va insistir. Un dels seus companys va respondre per ella. Natalie, es diu Natalie, va dir de manera tallant i també en albanès.

Van demanar quatre cafès. Constandinos els va servir amb aire sorprès. Allà mateix se'ls van prendre, xuclant igual i usant la cullereta del cafè de la mateixa manera, una manera educada, i neta, sense fer soroll amb ella. Van pagar amb dracmes i es van emportar el que sobrava pel seu amic, que els esperava al carrer.

Només sortir aquells tres, l’Aquil·les va dir: No són albanesos.

No? Com ho saps ?, li vaig preguntar.

L'accent no és albanès, no sé què són, però albanesos no.

Semblen alemanys, va dir l’Spiros.

¡Natalie!, ha dit que es deia Natalie, com la meva filla, va dir el Constandinos amb cara de pare. Quina casualitat !, oi?

No home, no, li va respondre Aquil·les, "Natalie" com la taverna, que és el que han llegit en el rètol que tens a fora i que és el que han repetit aquí dins per sortir del pas.

És clar, aquests quatre deuen ser russos o serbis, va dir l’Alexis.

Jo crec que són americans, sentim que deia l’Anna, des de darrere d'unes olles. La noia s'assembla a una artista de cinema americà, com es deia?, sí, una molt maca, moreneta, un que va fer una pel·lícula de bandes de carrer, un musical.

Natalya Nikolaevna Zakharenko, sentim que deia algú des del fons de la taverna. Era el noiet aquell que mai parlava, el que venia a escoltar i a prendre vi barat. S'havia mimetitzat entre les taules i cadires i ningú li havia prestat atenció. Ni tan sols l’Ana s'havia adonat de la seva presència.

Qui?

Natalie Wood. Voleu dir Natalie Wood, va repetir alt.

Sí, això és, Natalie Wood, ara recordo el seu nom, era russa?

Russa o no, era una bellesa, va afegir.

El noi es va aixecar per anar-se'n i al passar pel meu costat, amb una tímida mirada, em va donar un paper doblegat en el qual hi havia alguna cosa escrita. Encara el conservo.

Vaig prendre l'autocar que m’havia de portar a Thessaloniki, i sí, en ell havien pujat també aquells quatre albanesos, serbis, russos, alemanys o nord-americans. Efectivament, la noia era molt semblant a Natalie Wood. Quan vam parar a mig camí per estirar les cames em vaig acostar a parlar amb ella, en albanès, serbi, rus, alemany o anglès, però aquesta és una altra història que de moment no ha de ser explicada.

12 de maig de 2007

-------------------------------------

Natalie

Natalie era la hija de seis años de Constandinos. La niña se había quedado con su madre en Buenos Aires, y él había regresado a su país, Grecia, y a su ciudad, Kastoriá, para vivir con Alexis, su amante y su socio al mismo tiempo. Los dos abrieron la taberna cerca de la estación de autobuses y la bautizaron con el nombre de “Natalie”.

Una vez terminado el trabajo Aquiles acostumbraba a dejarme a media tarde en el Hotel Circe, yo pedía un taxi y me iba a la taberna de Constandinos a beber cerveza y a charlar con él. Sus años en Argentina le permitían hablar un excelente castellano. Alto y corpulento, al igual que su enamorado Alexis,  ambos mostraban ser unos genuinos representantes de esa raza de maravillosos baloncestistas que han dado los eslavos. Los dos, aunque griegos, eran también macedonios. Sus cuerpos tan fornidos debían de provocar terremotos cada vez que se entregaban el uno al otro.

En algunas ocasiones Aquiles también venía, le gustaba la cocinera, Ana, pero él era muy tímido para estas cosas. Había atravesado varias veces solo toda Europa de extremo a extremo con su camión de gran tonelaje, había sido contrabandista en Albania y se había jugado la piel durante los años de la dictadura de los coroneles. Era un hombre valiente, de pocas palabras, de cejas pobladas y apocado con las mujeres que le gustaban.

Otras tardes me acompañaba Spiros cuando podía desprenderse por fin de su novia. A ella no le gustaba ese lugar de maricones, decía siempre malhumorada.

Si nos emborrachábamos lo suficiente también se nos añadía Dimitris, el cuñado de Spiros, poeta y dramaturgo de cierto renombre, que para sobrevivir debía hacer de peletero y aceptar las ayudas de su suegro.

Algunas noches todos nosotros acabábamos cantando canciones tristemente alegres, y en otras, la taberna se vaciaba antes de hora y nos íbamos a dormir temprano. A veces charlábamos de política, siempre de dinero y en ocasiones de sexo. De vez en cuando venía un muchacho que se quedaba a escuchar el cóctel de idiomas que allí se hablaba. Pedía vino barato y nunca decía nada.

La que tampoco hablaba era Ana, la cocinera, pero se comía con los ojos al chiquillo, que, refugiado en su rincón, no hacía caso a sus miradas.

El chico era muy joven y su rostro apenas empezaba a parecerse al de un hombre. Hubiera podido ser su propio hijo, al menos por la diferencia de edad podía haberlo sido. Yo la miraba disimuladamente y veía su anhelo, y me fijaba en su piel, en su cuello, en sus brazos, en su escote, húmedos y brillantes por el calor y la grasa de la cocina. Ana todavía era una mujer guapa.

La noche anterior de mi partida había llovido, y en los pliegues de las lonas que cubrían unos bultos medio olvidados se había acumulado algo de agua. Fue esa agua de lluvia la que aprovecharon para lavarse la cara, más mal que bien, tres hombres y una mujer. Los cuatro muy jóvenes.

Al invierno le quedaban pocos días y ya había transcurrido más de un mes desde que el lago se había deshelado, pero aún hacía frío por las noches, y resultaba evidente por su aspecto aterido que aquellos cuatro habían dormido al raso.

Era muy temprano, las seis de la mañana, y me estaba tomando un café muy caliente con Aquiles en la taberna “Natalie”, también había venido Spiros. Los ventanales eran amplios y estaban extrañamente limpios, desde el interior podíamos ver la escena con claridad. Albaneses, ¿verdad?, pregunté.

Sí, deben de haberse escapado del campo esta noche, respondió Aquiles.

¿Y qué crees que se proponen?

Subirse al autocar que va a Thessaloniki, el mismo que te llevará a ti dentro de una hora si sale puntual, y una vez allí intentarán enrolarse en algún barco que vaya a la Europa atlántica o a los Estados Unidos. La otra posibilidad es ir hasta Igumenitsa y pasar luego a Italia por Brindisi. Antes muchos usaban la carretera para ir a Alemania, pero ahora no es conveniente atravesar Yugoslavia.

Parecían unos mendigos, sucios y harapientos, aunque había en ellos algo que por infrecuente resultaba insólito. Los cuatro repetían, poco más o menos, los mismos gestos, casi al unísono. Observé que los movimientos de sus manos y de su cuerpo eran muy precisos, delicados y elegantes, nada bruscos. Me recordaron los de un bailarín que conocí hace mucho tiempo y que no andaba, se deslizaba. Esos cuatro también parecían ir en patines. Tres de ellos entraron en la taberna donde estábamos, el cuarto, uno de los hombres, se quedó fuera.

Aquiles se dirigió a la muchacha y le preguntó educadamente en albanés cómo se llamaba. La chica se sobresaltó. ¿Cómo te llamas?, insistió. Uno de sus compañeros respondió por ella. Natalie, se llama Natalie, dijo de manera cortante y también en albanés.
Pidieron cuatro cafés. Constandinos se los sirvió con aire sorprendido. Allí mismo se los bebieron, sorbiendo igual y usando la cucharita del café de la misma manera, una manera educada, elegante y limpia, sin hacer ruido con ella. Pagaron con dracmas y se llevaron el que sobraba para su amigo, que los esperaba en la calle.

Nada más salir aquellos tres, Aquiles dijo: No son albaneses.

¿No? ¿Cómo lo sabes?, le pregunté.

El acento no es albanés, no sé qué son, pero albaneses no.

Parecen alemanes, dijo Spiros.

¡Natalie!, ha dicho que se llamaba Natalie, como mi hija, dijo Constandinos con cara de padre. ¡Qué casualidad!, ¿verdad?

No hombre, no, le respondió Aquiles, “Natalie” como la taberna, que es lo que han leído en el letrero que tienes afuera y que es lo que han repetido aquí dentro para salir del paso.

Claro, estos cuatro deben de ser rusos o serbios, dijo Alexis.

Yo creo que son americanos, oímos que decía Ana, desde detrás de unas ollas. La muchacha se parece a una artista de cine americano, ¿cómo se llamaba?, sí, una muy guapa, morenita, una que hizo una película de bandas callejeras, un musical.

Natalya Nikolaevna Zakharenko, oímos que decía alguien desde el fondo de la taberna. Era el muchachito aquel que nunca hablaba, el que venía a escuchar y a tomar vino barato. Se había mimetizado entre las mesas y sillas y nadie le había prestado atención. Ni siquiera Ana se había dado cuenta de su presencia.

¿Quién?

Natalie Wood. Queréis decir Natalie Wood, repitió alto.

Sí, eso es, Natalie Wood, ahora recuerdo su nombre, ¿era rusa?

Rusa o no, era una belleza, añadió.

El muchacho se levantó para irse y al pasar por mi lado, con una tímida mirada, me dio un papel doblado en el que había algo escrito. Todavía lo conservo.

Tomé el autocar que me debía llevar a Thessaloniki, y sí, en él se habían subido también aquellos cuatro albaneses, serbios, rusos, alemanes o norteamericanos. Efectivamente, la chica era muy parecida a Natalie Wood. Cuando paramos a medio camino para estirar las piernas me acerqué a hablar con ella, en albanés, serbio, ruso, alemán o inglés, pero ésta es otra historia que de momento no debe ser contada.

12 de Mayo de 2007


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada