"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 17 de maig del 2016

Llum de mandarina


Llum de mandarina

A la matinada del 25 de juliol de 1938 travessava el riu Ebre una barqueta a rems que portava retolat a babord i a estribord el nom de Benvinguda, la meva mare.

Ho havia pintat un noi de tot just 18 anys de l'Exèrcit Republicà espanyol anomenat Rafel. Ella li escrivia cartes perquè no se sentís tan sol, li agradava fer-ho i a ell rebre-les. El Rafel i la Benvinguda s'havien conegut mesos abans en un casament que els va convertir en cunyats.

Aquell 25 de juliol i els dies següents van morir al front molts d'aquests joves, entre ells un germà de la Benvinguda, el Joan, que lluitava a l'altre bàndol. Un obús el va deixar sense cames i sense vida.

El camp de Tarragona és aspre i la terra seca, l'Ebre la talla sense danyar-la, i t'obliga a construir ponts si vols prosseguir el teu camí i no quedar-te mirant-lo passar. Veure cremar un tronc és somiador, veure passar un gran riu també. El foc t’enganya et fa creure que el present és etern, però el fluir d'un riu t’assenyala quin és el futur, i això és una cosa sempre difícil d'assimilar.

El Rafel i tot el seu escamot de soldats el van creuar en aquesta barqueta en què havia pintat amb amorosa esperança el nom de la meva mare, i elles dues, la barqueta a rems i Benvinguda, el van tornar sa i estalvi a casa. Espantat, però viu.

Jo, tot això ho havia sentit sempre de boca d'ella, però ho sentí també de boca d'ell tres mesos abans de la seva mort.

- Saps que em moriré molt aviat?

- Sé que estàs molt malalt.

- T'agraden els tangos?

- M'agradaria molt saber-los ballar.

- Jo els cantava pels bars amb una guitarra vella.

Aquest preàmbul de conversa la vam tenir Rafel i jo als jardins del restaurant on es celebrava el dinar per la Primera Comunió dels dos néts del seu germà, el Gregori que estava casat amb la Maria, germana de la meva mare. Era primavera i aquells jardins tenien la gespa molt ben cuidada. Encara no feia molta calor. Ell havia sortit del menjador per descansar de l'enrenou, de la música i del fum. Arrossegant una cadira s'havia buscat una bona ombra sota d'un arbre.

I l'havia trobat davant d'unes vinyes. En front d’ell s'estenien uns esplèndids camps que aviat caldria veremar. Els amos del restaurant deien que seria un bon any de vins. Era bonic veure aquesta naturalesa alterada per l'home, gens salvatge, feta a la seva mida, aquesta naturalesa pacífica i aquestes vinyes més velles que les mans que les podaven.

- Així vaig enamorar a la meva dona, cantant-li tangos.

- I a la meva mare, com la vas enamorar ?, a ella què li cantaves?

- Música francesa, Piaff, Charles Trenet i aquestes coses que semblen menys canalles. La teva mare mai ha estat molt arrabalera.

- Tens raó, mai ho ha estat, però estic segur que sempre ho ha desitjat. El seu pare, el meu avi, sí que ho va ser.

- Tu ets el seu fill, la coneixeràs millor que jo.

- Doncs no n’estic molt segur.

- Has fet alguna vegada un llum?

- I tant !, me’n vas ensenyar tu, d'oli d'oliva dins de mitja closca buida de mandarina i amb la cua interior fent de metxa, són boniques i els nens posen uns ulls com taronges quan les veuen, i si apagues els llums de l’habitació molt millor . És una llum perfumada de mandarina.

No recordo per què vaig sortir del menjador d'aquell restaurant per trobar-me amb ell, però sí que portava un pudent havà a la boca. El meu vestit era d'un blau molt fosc i la corbata de seda gris amb dibuixos grocs. En aquella època les coses m'anaven bé i em sentia segur, però saber que Rafel s'estava morint m'entristia d'una manera molt estranya. Crec que aquell dia vaig anar a trobar-lo per acomiadar-nos, no va ser cap casualitat.

Sempre he apreciat i he buscat a aquests que ja ningú anomena padrins. I sempre els he trobat. Un va ser el Marià, el germà del meu pare, un altre l’Eduard, un germà de la meva mare. I també el Rafel, i tot i que el tracte era més esporàdic va ser algú que va saber influir en mi, o potser jo vaig deixar que ho fes, que pel que fa al cas és el mateix.

A ells els confiaves coses que a ningú més explicaves. I les seves paraules i consells eren seguits sense discutir.

O potser perquè la seva filla era una cosa especial. Els fills de vegades també enalteixen als pares, i no només a l'inrevés. Si algun mèrit va tenir el Rafel a la seva vida va consistir en ser el pare d'aquella dona. Ella el feia millor a ell encara que no li hagués donat néts, perquè ell sempre seria l'home de la seva vida.

Durant el dia Rafel pintava parets i per les nits cantava tangos pels bars. Era un home extraordinàriament guapo i atractiu. Una bona síntesi entre l’Omar Sharif i el Georges Moustaki. Temps després va muntar una petita fàbrica de làmpades que al cap de bastants anys profitosos el va acabar arruïnant. A partir de llavors les úniques que feia eren les seves humils mandarines perfumades de llum.

Quan ens van notificar la seva mort, la meva mare es va passar tot el dia plorant desconsoladament. El meu pare no va dir res, no es va atrevir, però segur que es va preguntar com el ploraria a ell.

- Per què no t'has casat encara?

- Perquè la teva filla m'ha dit que no.

- Però hi ha més dones a més de la meva filla.

- Sí, però totes les que m'agraden són com ella, per això totes a les que pregunto em diuen que no.

- Això és el que jo no vaig fer, sempre buscava a qui sabia que em diria que sí.

- Et penedeixes?

- Abans sí, ara, com et pots imaginar, ja no.

- Jo tampoc em penedeixo de que em diguin que no. Fa mal, però val la pena.

- Aquesta és la clau.

- Quin?

- Dir que no.

Vaig riure, em vaig quedar pensatiu i vaig preguntar:

- Dir o que et diguin que no?

- Totes dues.

I vam riure.

4 de juliol de 2007

------------------------------------------

Luz de mandarina

En la madrugada del 25 de julio de 1938 atravesaba el río Ebro una barquita a remos que llevaba rotulado a babor y a estribor el nombre de Bienvenida, mi madre.

Lo había pintado un muchacho de apenas 18 años del Ejército Republicano español llamado Rafael. Ella le escribía cartas para que no se sintiera tan solo, le gustaba hacerlo y a él recibirlas. Rafael y Bienvenida se habían conocido meses antes en una boda que los convirtió en cuñados.

Aquel 25 de julio y los días siguientes murieron en el frente muchos de estos jóvenes, entre ellos un hermano de Bienvenida, Juan, que luchaba en el otro bando. Un obús le dejó sin piernas y sin vida.

El campo de Tarragona es áspero y la tierra seca, el Ebro la corta sin dañarla, y te obliga a construir puentes si quieres proseguir tu camino y no quedarte mirándolo pasar. Ver quemarse un leño es ensoñador, ver pasar un gran río también. El fuego te engaña al hacerte creer que el presente es eterno, sin embargo el devenir de un río te señala cuál es el futuro, y eso es algo siempre difícil de asimilar.

Rafael y todo su pelotón de soldados lo cruzaron en esa barquita en la que había pintado con amorosa esperanza el nombre de mi madre, y ellas dos, la barquita a remos y Bienvenida, lo devolvieron sano y salvo a casa. Asustado, pero vivo.

Yo, todo eso lo había oído siempre de boca de ella, pero lo oí  también de boca de él tres meses antes de su muerte.

- ¿Sabes que me voy a morir muy pronto?

- Sé que estas muy enfermo.

- ¿Te gustan los tangos?

- Me gustaría mucho saberlos bailar.

- Yo los cantaba por los bares con una guitarra vieja.

Este preámbulo de conversación lo tuvimos Rafael y yo en los jardines del restaurante donde se celebraba el almuerzo por la Primera Comunión de los dos nietos de Gregorio, su hermano, el que estaba casado con María,  hermana de mi madre. Era primavera y aquellos jardines tenían el césped muy bien cuidado. Todavía no hacía mucho calor. Él había salido del comedor para descansar del bullicio, de la música y del humo. Arrastrando una silla se había buscado una buena sombra debajo de un árbol.

Y la había encontrado frente a unos viñedos. Ante él se extendían unos espléndidos campos que pronto habría que vendimiar. Los dueños del restaurante decían que sería un buen año de vinos. Era bonito ver esa naturaleza alterada por el hombre, nada salvaje, hecha a su medida, esa naturaleza pacífica y esas viñas más viejas que las manos que las podaban.

- Así enamoré a mi mujer, cantándole tangos.

- Y a mi madre, ¿cómo la enamoraste?, ¿a ella qué le cantabas?

- Música francesa, Piaff, Charles Trenet y esas cosas que parecen menos canallas. Tu madre nunca ha sido muy arrabalera.

- Tienes razón, nunca lo ha sido, pero estoy seguro que siempre lo ha deseado. Su padre, mi abuelo, sí que lo fue.

- Tú eres su hijo, la conocerás mejor que yo.

- Pues no estoy muy seguro.

- ¿Has hecho alguna vez una lámpara?

- ¡Claro!, me enseñaste tú, de aceite de oliva dentro de media cáscara vacía de mandarina y con el rabito interior haciendo de mecha, son bonitas y los niños ponen unos ojos como naranjas cuando las ven, y si apagas las luces de la habitación mucho mejor. Es una luz perfumada de mandarina.

No recuerdo por qué salí del comedor de aquel restaurante para encontrarme con él, pero sí que llevaba un apestoso puro en la boca. Mi traje era de un azul muy oscuro y la corbata de seda gris con dibujos amarillos. En aquella época las cosas me iban bien y me sentía seguro, pero saber que Rafael se estaba muriendo me entristecía de una manera muy extraña. Creo que aquel día fui a encontrarlo para despedirnos, no fue ninguna casualidad.

Siempre he apreciado y he buscado a esos que ya nadie llama padrinos. Y siempre los he hallado. Uno fue Mariano, el hermano de mi padre, otro Eduardo, un hermano de mi madre. Y también Rafael, y aunque el trato era más esporádico fue alguien que supo influir en mí, o quizás yo dejé que lo hiciera, que para el caso es lo mismo.

A ellos les confiabas cosas que a nadie más contabas. Y sus palabras y consejos eran seguidos sin discutir.

O quizás porque su hija era algo especial. Los hijos a veces también enaltecen a los padres, y no solamente al revés. Si algún mérito tuvo Rafael en su vida fue ser el padre de aquella mujer. Ella lo hacía mejor a él aunque no le hubiera dado nietos, y él siempre sería el hombre de su vida.

Durante el día Rafael pintaba paredes y por las noches cantaba tangos por los bares. Era un hombre extraordinariamente guapo y atractivo. Una buena síntesis entre Omar Sharif y Georges Moustaki. Tiempo después montó una pequeña fábrica de lámparas que al cabo de bastantes años provechosos lo acabó arruinando. A partir de entonces las únicas que hacía eran sus mandarinas perfumadas de luz.

Cuando nos notificaron su fallecimiento, mi madre se pasó todo el día llorando desconsoladamente. Mi padre no dijo nada, no se atrevió, pero seguro que se preguntó cómo le lloraría a él.

- ¿Por qué no te has casado todavía?

- Porque tu hija me ha dicho que no.

- Pero hay más mujeres además de mi hija.

- Sí, pero todas las que me gustan son como ella, por eso todas a las que pregunto me dicen que no.

- Eso es lo que yo no hice, siempre buscaba a quien sabía que me diría que sí.

- ¿Te arrepientes?

- Antes sí, ahora, como te puedes imaginar, ya no.

- Yo tampoco me arrepiento de que me digan que no. Duele, pero vale la pena.

- Esa es la clave.

- ¿Cuál?

- Decir que no.

Me reí, me quedé pensativo y pregunté:

- ¿Decir o que te digan que no?

- Ambas.

Y nos reímos.

4 de Julio de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada