"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimecres, 1 de juny del 2016

Tram recte


Tram recte

La Lluïsa m'explicava sovint el seu somni. En ell veia a una dona gran rere les reixes de l'enorme porta d'una casa de camp; el seu pare se l’en duia mentre ella, encara una nena, no deixava de mirar enrere i veure com aquella senyora li deia adéu amb la mà. Davant de la casa hi havia un llarg camí recte que van haver de recórrer sencer i a peu, el pare i la nena, per arribar a la carretera on els esperava un cotxe de línia. La Lluïsa sempre em deia que segurament la senyora que els acomiadava era la seva mare, que va morir quan ella no havia complert encara els cinc anys.

Borges afirmava que la línia, el simple tram que l'espai recorre entre dos punts, és el laberint perfecte. L'astronomia moderna també ens ensenya que a l'univers no hi ha res que sigui recte encara que segueixi havent-hi un camí que encara és el més curt entre dos llocs. Quin? El que recorre la llum, que, com l'aigua, sempre cau i sempre troba una sortida.

La Lluïsa tenia el costum de passejar a la vora de les carreteres, sola i a pas ràpid. Ho feia a primera hora del matí just quan es feia de dia. Quan el sol amenaçava amb despuntar deixava a la seva família dormint a la petita casa on passaven les vacances i se n'anava. Caminava hores fins que decidia tornar, no seguia un destí marcat i ningú li preguntava mai on havia estat, solament passejava amb el seu habitual ritme lleuger per carreteres i calçades. Anava de pressa a tot arreu, buscant el camí més curt, com si fos l'aigua d'algun riu que cau de la muntanya.

Eren carreteres secundàries i molt poc freqüentades i la Lluïsa sempre caminava en el mateix sentit dels automòbils, els sentia arribar per darrere i després veia com l’avançaven. Un dia, un d'ells la va atropellar i la va matar a l'instant en una llarga recta. El conductor no es va aturar i es va donar a la fuga. La policia va trigar gairebé 24 hores a trobar-la quan la família va comunicar la seva desaparició. Era murciana, menuda, i l'única filla de la primera esposa del seu pare, aquesta que potser l'acomiadava rere les reixes d'una enorme porta.

El destí de la Lluïsa estava marcat, però ella no desitjava convertir-se en la criada de la família, quedar engabiada en una casa que mai seria la seva i sí del seu pare, de la nova dona i dels seus germanastres. Per evitar-ho va decidir fugir i per fugir va pensar que el millor seria casar-se, i es va casar amb el primer home que l'hi ho va proposar, un valencià de molt curta intel·ligència que tocava el trombó a la banda del poble i que més tard es va fer Guàrdia d'Assalt de la República.

Durant la guerra es va quedar sola amb la seva filla acabada de néixer, les dues mortes de fam i furgant camps de patates que ja havien estat collits per altres abans que per ella. Temps després explicava que en més d'una ocasió va estar a punt de tirar-se al riu al veure que no podia alimentar la seva filla. Però es va resistir a deixar-se en dur i seguir aquest corrent que sempre cau.

Acabada la guerra, el seu trombonista valencià va tornar a casa després de passar diversos anys en un camp de concentració.

Quan ja havia nascut el seu segon fill, un nen, va tenir un amant que va conèixer al metro de manera casual. Es va enamorar sense saber gairebé res d'ell, volia deixar al seu marit i als seus dos fills, fugir i abandonar-ho tot, però va acabar avortant de mala manera a l'antre d'un escorxador que gairebé li pren la vida a ella també. No hi va haver manera de dissuadir-la. Recordo que la meva mare la va acompanyar perquè no estigués sola i demanar ajuda davant de qualsevol eventualitat.

La Lluïsa era la que millor cosia el visó, afirmava el meu pare. Sempre deia que no havia conegut ningú que superés la qualitat de la seva costura. Amb la Allbook & Hashfield, la seva màquina de cosir pells, unint unes amb les altres, va fer també milers de quilòmetres, camins de trams rectes i oblics. Orgullosa, es vantava de la seva costura regular i de la "forma" que sabia donar-li quan calia aconseguir corbes sense l'ajuda del tall, només embevent un dels costats de la costura. Això ens explicava el meu pare i això ho vaig veure jo; ell sempre repetia insistent que no hi havia ningú més, però això només va ser cert fins que vam descobrir a les operàries macedònies. La Lluïsa era molt bona "maquinista", així se les anomenava en el gremi, ho havia estat sempre, ella com moltes altres també, però la irrupció del mercat grec i dels seus artesans va revolucionar la tècnica i l'art de tallar i cosir pells, millorant-lo i modernitzant-lo. La destresa i habilitat dels grecs, homes i dones, nens i adults, era nova, més àgil i molt superior, els permetia cosir mil vegades més ràpid que la Lluïsa, parsimoniosa en el seu treball, a l'inrevés que en el seu caminar.

Aquells tallers macedonis estaven plens de nens i nenes cosint. Els seus dits petits eren els ideals per amagar el pèl de la costura, i la seva joventut els proporcionava l'empenta d'una locomotora a tota marxa. Allà i en aquell moment no es considerava insòlit el treball infantil, formava part de la seva correcta formació. Abans d'anar a l'escola, o al sortir d'ella, s'unien a la família unes hores i aprenien l'ofici gairebé al mateix temps que a escriure. El món dels nens no estava com ara separat del món dels adults, tots dos eren un de sol. Els fills presenciaven, a la vista de tots, la transacció econòmica que allí es realitzava, veien els seus pares vendre el producte del seu propi treball. Les coses tenien la força del seu pes, ni volàtils, ni lleugeres, ni tampoc dissimulades.

Quan entraves en un d'aquells tallers totes les mirades es detenien en tu, el soroll de les màquines no era ensordidor, semblaven diversos trens acostant-se per després allunyar-se xiulant, cada un en la seva via. Els locals no estaven molt il·luminats i la pols flotava barrejada amb la pelussa despresa i la música de la ràdio, els llums enfocaven només el breu espai en què les mans treballaven. Veure'ls cosir era un petit espectacle per l'habilitat i gràcia que mostraven perquè cap pèl quedés atrapat i enredat entre els repunts del fil. Mentre cosien miraven silenciosos i curiosos com triaves la mercaderia que t'agradava i com regatejaves amb l'amo el preu i les quantitats. Sempre callats i atents al seu treball no deixaven de observar-te, res no els passava desapercebut, la teva forma de parlar, el teu vestit, la teva seguretat o els teus dubtes. Al llarg de l'any veien a molts com tu, venir i comprar o tractar de fer-ho, anar-se’n carregats, o de buit tal com havien arribat. Alguns ja et coneixien d'altres vegades, i les nenes i les adolescents reien i murmuraven picardies sense apartar la vista de tu, cosint gairebé sense mirar l'agulla trepidant, igual com ho fa un pianista cec.

El meu pare va conèixer a la Lluïsa en una pelleteria que portava el nom tan poc singular de "París"; el taller estava situat en un vell palau mig abandonat on, i mentre es treballava, també es cantaven sarsueles, cançons de moda i alguna que una altra ària d'òpera popular.

El casalot tenia enormes habitacions buides, un jardí, ratolins i caderneres, vells fantasmes d'antics cavallers, emperrucats, empolsats i perfumats en companyia de belles dames tan maquillades com ells, amb els seus cardats pentinats impossibles i els seus polissons i escots impressionants, empresonant les seves carns blanques.

En aquell taller en què el meu pare va conèixer a la Lluïsa van arribar a treballar fins a quaranta persones; una d'elles va ser l’Alfons, que va començar de simple aprenent. Els seus pares havien mort a la guerra i ell es va criar amb una tia soltera que a més tenia cura també de la seva mare, l'àvia.

L’Alfons va arribar a obrir una pelleteria al seu nom, i encara que va tenir clients particulars, bàsicament treballava per a uns grans magatzems. Assumia un risc elevat perquè gairebé tots els seus ingressos depenien d'un sol parell de clients importants. Igual que les motocicletes, la seva altra gran afició, elles només tenen dues rodes, si falla una és millor que siguis equilibrista de circ, sinó, ja pots acomiadar-te del camí i del paisatge, per molt recte i horitzontal que siguin, deia ell.

No va ser en cap de les seves motos, es va matar un dia en el que el seu cotxe va sortir de la carretera en plena recta. Tots vam saber que no havia estat un accident. No ho havia estat. I ara, molt de temps després i per motius que no venen al cas, encara estic més segur.

L’Alfons, com la Lluïsa, freqüentava molt sovint la nostra casa, i en ocasions també treballava per a nosaltres quan el nostre pare va obrir el seu propi taller. Sempre el recordo majestuós, bondadós i divorciat, era un d'aquests homes que un no entén com segueixen vivint sols, donant per suposat i equivocadament que devia d’haver moltes dones disposades a acceptar una cita amb ell, un home alt, fort, guapo i atractiu, que somreia amargant el rictus del llavi inferior. Dolç de paraula, semblava xiuxiuejar amb un fons ronc a la seva gola, on les paraules adquirien volum i suavitat. M'agradava aquesta forma de parlar callada i la seva semblança amb Johnny Cash, el seu aspecte fornit, tranquil i la seva gavardina sempre arrugada de detectiu pobre. I m'agradaven també les converses que tenia amb el meu oncle Eduard, tots dos asseguts en sengles cadires, cara a cara, de front i sense cap taula que els separés. Els seus genolls a un pam dels de l'altre. Fumant cigarrets un rere l’altre, dos homes atractius parlant de qualsevol cosa, per descomptat de negocis i de diners, però mai de dones. Aquesta va ser una de les coses que vaig aprendre d'ells. Malgrat el que pugui semblar, quan parlen dos homes mai ho fan de dones. No és cap tabú, ni pudor, ni vergonya d'homes sobris o puritans. Simplement no fa al cas.

I jo a tres metres de distància, tres metres per tenir una bona perspectiva de l'escena. Dempeus, callat i escoltant. El pelleter sempre exerceix de peu. Assegut es cus, per descomptat, també es menja i es conversa mentre es beu, i poc més, però fins i tot llegir i escriure s'ha de fer dret, cuinar i ballar, pintar i mirar.

Gairebé de la nit al dia l’Alfons es va arruïnar, uns pocs mesos abans que nosaltres també ho féssim.

Ara, quan el riu ha canviat mil vegades de nom i l'olor del temps s'ha perdut definitivament, ja tots estan morts, de malaltia o de vellesa, i alguns encara segueixen estant morts en vida. També n'hi ha que han mort de pur cansament i fatiga, o els ha abatut la decepció i allò que abans es deia malenconia mòrbida i que ara en diuen depressió com si descrivissin un accident geogràfic, una alteració del paisatge per la qual passeja algun d'aquests rius que encara desconeix a on va.

La Lluïsa va morir el dia que va veure aquella dona rere de les reixes d'una enorme porta dir-li adéu. En aquell camí recte que arribava fins a la carretera es va quedar atrapada.

I d'Alfons encara deu quedar alguna engruna incrustada en aquell arbre contra el qual es va estavellar, l'únic que hi havia en tota la recta. Va saber triar, era un arbre fort i bell com ell. Haguessin pogut molt bé haver-lo enterrat allà mateix, sota la protecció de la seva ombra, anònim, generós i elegant, com havia estat la seva vida.

Des d'aquell somni de la Lluïsa fins al dia d'avui tot ha passat massa de pressa perquè tot ja ha acabat per succeir, res no queda i res no falta, la costura ha estat tancada.

El sol és d'acer incandescent o potser és simple terra recremada, llaurada i desgastada, mil vegades foradada, però la seva llum és el fil d'una agulla que cus, sargeix i apedaça un món perpètuament desmanegat i estranyament aliè. En les morts de la Lluïsa i l’Alfons es troba aquesta ferida oberta entre la nit i el dia, aquesta claredat de les primeres hores del matí, aquestes hores primerenques i poc habitades, sempre obertes, en les que l'aire està net de colors i no fa olor de res i gairebé ni es pot tocar. Conduir un automòbil en aquests instants, allunyant-te de casa, és un risc i al mateix temps una temptació. El cotxe vola i travessa l'aire sense arribar a tocar l'asfalt com si fos un meteor a punt d'estavellar-se contra el terra, encès. Quan condueixes només te n'adones que encara que els trams rectes no existeixen i que res mereix tal nom, el laberint continua sent perfecte, una simple agulla d'acer i un fil de cotó blanc contra un cel negre.

6 d’octubre de 2007

-------------------------------------------

Tramo recto

Luisa me contaba con frecuencia su sueño. En él veía a una mujer mayor tras las rejas de la enorme puerta de una casa en el campo; su padre se la llevaba mientras ella, todavía una niña, no dejaba de mirar atrás y ver cómo aquella señora le decía adiós con la mano.  Delante de la casa había un largo camino recto que tuvieron que recorrer entero y a pie, el padre y la niña, para llegar a la carretera donde les esperaba un coche de línea. Luisa siempre me decía que seguramente la señora que los despedía era su madre, que murió cuando ella no había cumplido aún los cinco años.

Borges afirmaba que la línea, el simple tramo que el espacio recorre entre dos puntos, es el laberinto perfecto. La astronomía moderna también nos enseña que en el universo no hay nada que sea recto aunque siga habiendo un camino que  todavía es el más corto entre dos lugares. ¿Cuál? El que recorre la luz, que, como el agua, siempre cae y siempre encuentra una salida.

Luisa tenía la costumbre de pasear al borde de las carreteras, sola y a paso rápido. Lo hacía a primera hora de la mañana justo cuando amanecía. Cuando el sol amenazaba con despuntar dejaba a su familia durmiendo en la pequeña casa donde pasaban las vacaciones y se marchaba. Caminaba horas hasta que decidía regresar, no seguía un destino marcado y nadie le preguntaba nunca dónde había estado, solamente deambulaba con su habitual ritmo apresurado por carreteras y calzadas. Iba deprisa a todas partes, buscando el camino más corto, como si fuera el agua de algún río que se despeña de la montaña.

Eran carreteras secundarias y muy poco frecuentadas y Luisa siempre andaba en el mismo sentido de los automóviles, los oía llegar por detrás y luego veía cómo se iban. Un día, uno de ellos la atropelló y la mató al instante en una larga recta. El conductor no se detuvo y se dio a la fuga. La policía tardó casi 24 horas en encontrarla cuando la familia comunicó su desaparición. Era murciana, menuda, y la única hija de la primera esposa de su padre, ésa que tal vez la despedía tras las rejas de una enorme puerta.

El destino de Luisa estaba marcado, pero ella no deseaba convertirse en la criada de la familia,  quedarse enjaulada en una casa que nunca sería la suya y sí de su padre, de la nueva mujer de éste y de sus hermanastros. Para evitarlo decidió huir y para huir pensó que lo mejor sería casarse, y se casó con el primer hombre que se lo propuso, un valenciano de muy corta inteligencia que tocaba el trombón en la banda del pueblo y que más tarde se hizo Guardia de Asalto de la República.

Durante la guerra se quedó sola con su hija recién nacida, las dos muertas de hambre y escarbando campos de patatas que ya habían sido rastrillados por otros antes que por ella. Tiempo después contaba que en más de una ocasión estuvo a punto de tirarse al río al ver que no podía alimentar a su hija. Pero se resistió a dejarse llevar y seguir esa corriente que siempre cae.

Terminada la contienda, su trombonista valenciano regresó a casa tras pasar varios años en un campo de concentración.

Cuando ya había nacido su segundo hijo, un niño, tuvo un amante que conoció en el metro de manera casual. Se enamoró sin saber casi nada de él, quería dejar a su marido y a sus dos hijos, huir y abandonarlo todo, pero terminó abortando de mala manera en el antro de un matarife que casi le quita la vida a ella también. No hubo manera de disuadirla. Recuerdo que mi madre la acompañó para que no estuviera sola y pedir ayuda ante la eventualidad de lo peor.

Luisa era la que mejor cosía el visón, afirmaba  mi padre. Siempre decía que no había conocido a nadie que superase la calidad de su costura. Con la Allbook & Hashfield, su máquina de coser pieles, uniendo unas con otras, hizo también miles de kilómetros, caminos de tramos rectos y  oblicuos. Orgullosa, se jactaba de su costura regular y de la “forma” que sabía darle cuando había que conseguir curvas sin la ayuda del corte, solamente embebiendo uno de los lados de la costura. Eso nos contaba mi padre y eso lo vi yo; él siempre repetía insistente que no había otra igual, pero ello sólo fue cierto hasta que descubrimos a las operarias macedonias. Luisa era muy buena “maquinista”, así se las llamaba en el gremio, lo había sido siempre, ella como muchas otras también, pero la irrupción del mercado griego y de sus artesanos revolucionó la técnica y el arte de cortar y coser pieles, mejorándolo y modernizándolo. La destreza y habilidad de los griegos, hombres y mujeres, niños y adultos, era nueva, más ágil y muy superior, les permitía coser mil veces más rápido que Luisa, parsimoniosa en su trabajo, al revés que en su caminar. 

Aquellos talleres macedonios estaban llenos de niños y niñas cosiendo. Sus dedos pequeños eran los ideales para esconder el pelo de la costura, y su juventud les proporcionaba el brío de una locomotora a toda marcha. Allí y entonces no se consideraba insólito el trabajo infantil, formaba parte de su correcta formación. Antes de ir a la escuela, o al salir de ella, se unían a la familia unas horas y aprendían el oficio casi al mismo tiempo que a escribir. El mundo de los niños no estaba como ahora separado del mundo de los adultos, ambos eran uno solo. Los hijos presenciaban, a la vista de todos,  la transacción económica que allí se realizaba, veían a sus padres vender el producto de su propio trabajo. Las cosas tenían la fuerza de su peso, ni volátiles, ni ligeras, ni tampoco disimuladas.

Cuando entrabas en uno de aquellos talleres todas las miradas se detenían en ti, el ruido de las máquinas no era ensordecedor, parecían varios trenes acercándose para luego alejarse silbando, cada uno en su vía. Los locales nunca estaban muy iluminados y el polvo flotaba mezclado con la pelusa desprendida y la música de la radio, las lámparas enfocaban solamente el breve espacio en el que las manos trabajaban. Verlos coser era un pequeño espectáculo por la habilidad y gracia que mostraban para que ningún pelo quedara atrapado y enredado entre los pespuntes del hilo. Mientras cosían miraban silenciosos y curiosos cómo elegías la mercancía que te gustaba y cómo tratabas con el dueño el precio y las cantidades. Siempre callados y atentos a su trabajo no dejaban de observarte, nada les pasaba desapercibido, tu forma de hablar, tu vestido, tu seguridad o tus dudas. A lo largo del año veían a muchos como tú, venir y comprar o tratar de hacerlo, irse cargados, o de vacío tal y cómo habían llegado. Algunos ya te conocían de otras veces, y las niñas y las adolescentes se reían y susurraban picardías sin apartar la vista de ti, cosiendo casi sin mirar la aguja trepidante, igual como lo hace un pianista ciego.

Mi padre conoció a Luisa en una peletería que llevaba el nombre tan poco singular de “París”; el taller estaba situado en un viejo palacio medio abandonado donde, y mientras se trabajaba, también se cantaban zarzuelas, canciones de moda y alguna que otra aria de ópera pegadiza.

El caserón tenía enormes habitaciones vacías, un jardín, ratones y jilgueros, viejos fantasmas de antiguos caballeros, “empelucados”, empolvados y perfumados en compañía de bellas damas tan maquilladas como ellos, con sus cardados peinados imposibles y sus polisones y escotes impresionantes, aprisionando sus carnes blancas. 

En aquel taller en el que mi padre conoció a Luisa llegaron a trabajar hasta cuarenta personas; una de ellas fue Alfonso, que empezó de simple aprendiz. Sus padres habían muerto en la guerra y él se crió con una tía soltera que además cuidaba también de su madre, la abuela.

Alfonso llegó a abrir una peletería a su nombre, y aunque tuvo clientes particulares, básicamente trabajaba para unos grandes almacenes. Asumía un riesgo elevado porque casi todos sus ingresos dependían de un solo par de clientes importantes. Al igual que las motocicletas, su otra gran afición, ellas solamente tienen dos ruedas, si falla una es mejor que seas equilibrista de circo, si no, ya puedes despedirte del camino y del paisaje, por muy recto y horizontal que sean, decía él. 

No fue en ninguna de sus motos,  se mató un día en el que su coche se salió de la carretera en plena recta. Todos supimos que no había sido un accidente. No lo había sido. Y ahora, mucho tiempo después y por motivos que no vienen al caso, todavía estoy más seguro de ello.

Alfonso, como Luisa, frecuentaba muy a menudo nuestra casa, y en ocasiones también trabajaba para nosotros cuando nuestro padre abrió su propio taller. Siempre lo recuerdo majestuoso, bondadoso y divorciado, era uno de esos hombres que uno no entiende cómo siguen viviendo solos, dando por supuesto y equivocadamente que debía de haber muchas mujeres dispuestas a aceptar una cita con él, un hombre alto, fuerte, guapo y atractivo, que sonreía amargando el rictus del labio inferior. Dulce de palabra, parecía susurrar con un fondo ronco en su garganta, donde las palabras adquirían volumen y suavidad. Me gustaba esa forma de hablar callada y su parecido con Johnny Cash, su aspecto fornido, tranquilo  y su gabardina siempre arrugada de detective pobre. Y me gustaban también las conversaciones que tenía con mi tío Eduardo, ambos sentados en sendas sillas, cara a cara, de frente y sin ninguna mesa que los separase. Sus rodillas a un palmo de las del otro. Fumando cigarrillo tras cigarrillo, dos hombres atractivos hablando de cualquier cosa,  por supuesto de negocios y de dinero, pero jamás de mujeres. Esa fue una de las cosas que aprendí de ellos. A pesar de lo que pueda parecer, cuando hablan dos hombres nunca lo hacen de mujeres. No es ningún tabú, ni pudor, ni vergüenza de hombres sobrios. Simplemente no hace al caso.

Y yo a tres metros de distancia, tres metros para tener una buena perspectiva de la escena. De pie, callado y escuchando. El peletero siempre ejerce de pie. Sentado se cose, por supuesto, también se come y se conversa mientras se bebe, y poco más,  pero incluso leer y escribir debe hacerse erguido, cocinar y bailar, pintar y mirar.

Casi de la noche a la mañana Alfonso se arruinó, unos pocos meses antes de que nos arruináramos nosotros también.

Ahora, cuando el río ha cambiado mil veces de nombre y el olor del tiempo se ha perdido definitivamente, ya todos están muertos, de enfermedad o de vejez, y algunos todavía siguen estando muertos en vida. También los hay que han fallecido de puro cansancio y fatiga, o los ha abatido la decepción y aquello que antes se llamaba melancolía mórbida y que ahora  llaman depresión como si describieran un accidente geográfico, una alteración del paisaje por la que deambula alguno de esos ríos que todavía desconoce a dónde va.

Luisa murió el día que vio aquella mujer tras las rejas de una enorme puerta decirle adiós. En aquel camino recto que llegaba hasta la carretera se quedó atrapada.

Y de Alfonso aún debe de quedar algún resto incrustado en aquel árbol contra el que se estrelló, el único que había en toda la recta. Supo elegir, era un árbol fuerte y hermoso como él. Hubieran podido muy bien haberle enterrado allí mismo, bajo la protección de su sombra, anónimo, desasido y elegante, como había sido su vida.

Desde aquel sueño de Luisa hasta el día de hoy todo ha sucedido demasiado deprisa porque todo ya ha terminado por suceder, nada queda y nada falta, la costura ha sido cerrada.

El sol es de acero incandescente o quizás es simple tierra requemada, labrada y desgastada, mil veces horadada, pero su luz es el hilo de una aguja que cose, zurce y remienda un mundo perpetuamente deshilvanado y extrañamente ajeno. En las muertes de Luisa y Alfonso se halla esa herida abierta entre la noche y el día, esa claridad de las primeras horas de la mañana, esas horas tempranas y poco habitadas, siempre abiertas, en las que el aire está limpio de colores y no huele a nada y casi ni se puede tocar. Conducir solo un automóvil en esos instantes, alejándote de casa, es un riesgo y al mismo tiempo una tentación. El coche vuela y atraviesa el aire sin llegar a tocar el asfalto como si fuera un meteoro a punto de estrellarse contra el suelo, encendido. Cuando conduces solo te das cuenta de que  aunque los tramos rectos no existen y que nada merece tal nombre, el laberinto continúa siendo perfecto, una simple aguja de acero y un hilo de algodón blanco contra un cielo negro.

6 de Octubre de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada