"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

divendres, 3 de juny del 2016

El dog



El dog

Quan vaig veure l'anunci a la premsa alguna cosa es va posar a ballar dins del meu cap. "Casa en venda", posava el preu, la direcció i un telèfon de contacte. Immediatament vaig agafar l'escala i vaig baixar una caixa de cartró del traster. Allà guardava les postals que al llarg dels anys havia anat rebent. Vaig començar a buscar. I la vaig trobar. Efectivament, la direcció era la de l’anunci, no estava segura del número, la casa llavors devia ser també la mateixa.

Vaig trucar al telèfon que hi havia, era una agència. Vaig concertar una entrevista per el dia següent a primera hora. Vaig anar a buscar les fotografies. També estaven en diverses caixes de cartró, totes desordenades. No vaig fer res més en tot el dia que mirar aquelles velles fotos. Hi havia, barrejades amb altres, diverses de la façana, del saló, del jardí, de la piscina i del seu petit gran bosquet de pins i de tots aquells que freqüentàvem la casa. Jo, la meva amiga, les seves germanes, la seva mare, diverses convidades, amigues d'unes i d'altres i, naturalment, l'àvia. Ella era l'única que no podia faltar. La recordo vestida de blanc, el seu llarg cabell gris recollit en un monyo, sempre amb el seu bastó i agafant amb força la corretja d'aquella enorme bèstia, un blanc dog argentí. Encara que podia caminar, moltes vegades es feia empènyer asseguda en una cadira de rodes. Totes dones. L'únic mascle que hi havia, biològicament parlant, era el gos, que mostrava amb evidència que no estava castrat. En alguna de les fotografies també apareixia la criada. Una dona tan gran com l'àvia que com ella gairebé mai parlava, però que feia tota la feina de la casa.

Vaig arribar d'hora, però vaig estacionar l'automòbil una mica lluny, volia arribar caminant, passejant. Tot estava igual, però abandonat, no hi havia ningú als carrers plens de fulles seques sense recollir. Les altres cases semblaven buides i en moltes d'elles hi havia rètols de "En Venda". Quan arribés a la propera cantonada havia de girar a la dreta, llavors la veuria. Bufava vent, les fulles s'arremolinaven en els pòrtics oxidats, aquells arbres feia temps que no havien estat podats, les seves branques es balancejaven per sobre del meu cap, igual que com més amunt ho feien uns núvols negres plens de tempesta. Vaig arribar a la cantonada i vaig tombar a la dreta. Allà hi havia la casa. Em vaig espantar al veure-la, semblava una elefanta vella sense els seus cadells. Digna, anciana i  capaç encara d’esclafar-te amb una sola de les seves potes. Una de les finestres del primer pis estava oberta i també ho estava la porta principal. Vaig entrar.

La casa es trobava en una zona residencial, als afores d'un petit poble de l'interior, de clima temperat a l'estiu i no massa fred a l'hivern, ventós a la tardor i plujós a la primavera. De lloc de moda fa ja molts anys, per estiuejants tranquils i les seves famílies, havia acabat convertint-se en el que és avui, una petita comunitat fantasma abandonada. La decadència va ser lenta al principi, per a més tard precipitar-se en una caiguda lliure. El seu lloc va ser ocupat ràpidament per les excitants platges d'aigües poc profundes que hi havia uns quants quilòmetres més enllà.

De joveneta i durant alguns estius vaig ser una de les convidades de la casa, gràcies a la meva relació amb la filla petita que sempre insistia que anés a passar uns dies. La seva mare havia enviudat feia molts anys, deia, encara que els números no em quadraven mai, de vegades eren més, altres menys. Jo callava, mai vaig posar en evidència aquella disparitat d'edats i d'anys que no encaixaven. Tampoc vaig esmentar mai l'absència de fotografies del pare. Un cop vaig preguntar per ell, però la resposta va ser tan evasiva que vaig optar per no insistir.

Jo també era òrfena de pare, però els meus números sí que quadraven, tant com la meva memòria. Aquesta coincidència en la nostra orfandat va ser potser la que va fer que la meva amiga es fixés en mi. Per la meva part em seduïa l'estranya llibertat i també l'alegria que allà es respirava. Era al mateix temps excitant i tranquil•litzador formar part d'aquella petita comunitat femenina. Em sentia més segura i confiada i al mateix temps també plena de curiositat, aquelles dones semblaven saber secrets als quals jo aviat podria accedir. A la meva mare no li agradava la seva amistat, desconfiava d'alguna cosa, però no sabia de què. No hi ha cap home?, em preguntava. Això no pot ser bo, es responia a si mateixa. Però mare, nosaltres estem igual, i el teu?, digues, per què no t'has tornada a casar? Llavors reia i em deia, i per què vull jo un home?, no serveixen per a res. Les dues acabàvem rient juntes i dient alguna vulgaritat. Jo, naturalment, no l'hi explicava tot a la meva mare. No li deia que moltes nits la meva amiga es ficava al meu llit, segons sembla morta de por per algun tro o pel soroll del vent que es colava per alguna finestra; tampoc li deia que gairebé cada dia ens banyàvem juntes i que nues ens miràvem al mirall comparant els nostres pits o quina de les dues tenia mes bell al pubis. Peluda!, em deia ella. Poca teta!, li responia jo.

Quan acabava l'estiu totes tornàvem a la ciutat menys l'àvia, ella es quedava, sempre vivia allà, en aquella casa, amb l'única companyia del gos i de la criada silenciosa. Quan acabava l'estiu el poble perdia molta població i el barri residencial on es trobava la casa es quedava completament buit, gairebé com ho està ara. En aquesta soledat hivernada vivia l'àvia la resta de l'any. La piscina s'anava omplint de fulles seques i bestioles mortes fins l'estiu següent.

Ara la piscina també estava buida i bruta. A la part més profunda hi havia un toll d'aigua negra. La resta era ple d'herbes i molsa relliscosa. Ei!, vaig cridar, hi ha algú? Un cap va treure el cap per la finestra oberta. Era la noia que l'agència havia enviat. Si tingués diners, la comprava jo, va ser el primer que em va dir. Que romàntic!, tot això sembla estar ple de fantasmes, oi? Per això la vull comprar, li vaig respondre amb un somriure. Va riure. Digueu-me, li vaig preguntar, qui és el seu propietari actual?

El dog no es separava mai de l'àvia. Als altres habitants de la casa no els feia el més mínim cas. A mi em feia por. L'animal semblava inofensiu, absent i abstret, fins i tot savi, però sabíem que una sola paraula de la seva propietària era suficient per posar-lo en guàrdia. Ella afirmava que li donava seguretat, que quan es quedava sola se sentia més protegida. I també afirmava amb un mig somriure que era "l'home de la casa". No anava desencaminada, va ser al final d'un estiu, faltava una setmana per anar-nos-en i els dies eren notòriament més curts. Van entrar a robar. Era de nit i eren dos nois joves, gairebé adolescents. Tot va passar en silenci, sense un sol lladruc. Els dos assaltants no van tenir ni temps de defensar-se. Un va quedar estès a la cuina, i l'altre el va caçar prop de la piscina. A la mà del que semblava més jove va quedar la navalla sense obrir.

Tot en silenci fins que el gos va despertar a l'àvia i ella a les altres. Totes es van posar mans a l'obra com si ja coneguessin el seu paper per endavant. Mentre agafaven pics i pales la mare de la meva amiga es va acostar i em va dir: Pots fer dues coses, o ens ajudes a enterrar-los i calles per sempre o ens denúncies, tampoc serà tan greu el que ens pugui passar, a aquests desgraciats els ha matat el gos, no nosaltres. La seva veu no tenia matisos, has de decidir ara, així ens estalviarem feina, va afirmar. Estava intentant pensar quan ja vaig sentir els primers cops de pic. Jo em vaig quedar muda. Com que no deia res, algú va posar a les meves mans draps i sabó; neteja la sang, em van ordenar. Per què no truquen a la policia?, vaig preguntar a la fi, hi ha dues persones mortes!, no els donen llàstima? Podíem haver estat nosaltres les mortes estimada... a més, així és molt més senzill, em van respondre, què vols?, què se’n portin al gos i el sacrifiquin? Al meu dog no, va afirmar contundent l'àvia des d'un racó, al meu dog no el mata ningú. El timbre de la seva veu era estrany i el gos, que fins llavors semblava estar tranquil, es va posar molt tens. Què decideixes?, em van pressionar. Vaig a netejar la sang, hi ho vaig fer obedient. Al matí següent tot semblava haver tornat a la normalitat. Les meves amfitriones estaven igual d'alegres i felices com sempre. Semblava que res havia passat. Jo, per descomptat, vaig fer la maleta i me'n vaig anar. Mai vaig tornar, fins avui, molts anys després.

El propietari actual és un banc, em va respondre l'agent immobiliària, la majoria d'aquestes cases ho són. Fallides, embargaments, hipoteques impagades, ja sap, coses així. És una casa vella però té estil, al seu marit segur que li agradarà, em va dir amb una veueta innocent i mirant cap a un altre costat. Jo no tinc marit preciositat, estic soltera, li vaig respondre mirant-la als ulls. Es va posar vermella.

Ens vam posar d'acord de seguida. Al matí següent vam signar les arres i al cap d'un mes el notari ens va rebre per escripturar la compravenda. Al sortir vaig passar per davant d'una botiga d'animals, vaig entrar i els vaig encarregar un cadell de dog argentí, blanc i mascle.

16 de desembre de 2006

---------------------------------------------

El dogo

Cuando vi el anuncio en la prensa algo se puso a bailar dentro de mi cabeza. “Casa en Venta”, ponía el precio, la dirección y un teléfono de contacto. Inmediatamente cogí la escalera y bajé una caja de cartón del trastero. Allí guardaba las postales que a lo largo de los años había ido recibiendo. Empecé a buscar. Y la encontré. Efectivamente, la dirección era la del anuncio, no estaba segura del número, la casa entonces debía de ser también la misma.

Llamé al teléfono, era una agencia. Concerté una entrevista para el día siguiente a primera hora. Ahora voy a buscar las fotografías, me dije. También estaban en varias cajas de cartón, todas desordenadas. No hice nada más en todo el día que mirar aquellas viejas fotos. Había, mezcladas con otras, varias de la fachada, del salón, del jardín, de la piscina y de su pequeño gran bosquecillo de pinos y de todos aquellos que frecuentábamos la casa. Yo, mi amiga, sus hermanas, su madre, varias invitadas, amigas de unas y de otras y, naturalmente, la abuela. Ella era la única que no podía faltar. Aun la recuerdo, vestida de blanco, su largo cabello gris recogido en un moño, siempre con su bastón y asiendo con fuerza la correa de aquella enorme bestia, un blanco dogo argentino. Aunque podía andar, muchas veces se hacía empujar sentada en una silla de ruedas. Todas mujeres. El único macho que había, biológicamente hablando, era el perro, que mostraba con evidencia que no estaba castrado. En alguna de las fotografías también aparecía la criada. Una mujer tan mayor como la abuela que como ella casi nunca hablaba, pero que hacía todo el trabajo de la casa.

Llegué temprano, pero estacioné el automóvil un poco lejos, quería llegar andando, paseando. Todo estaba igual, pero abandonado, no había nadie en las calles llenas de hojas secas sin recoger. Las otras casas parecían vacías y en muchas de ellas había letreros de “En Venta”. Cuando llegase a la próxima esquina debía torcer a la derecha, entonces la vería. Soplaba viento, las hojas se arremolinaban en los pórticos oxidados, aquellos árboles hacía tiempo que no habían sido podados, sus ramas se balanceaban encima de mi cabeza como más arriba lo hacían unas nubes negras llenas de tormenta. Llegué a la esquina y torcí a la derecha. Allí estaba la casa. Me asusté al verla, parecía una elefanta vieja sin sus cachorros. Digna, anciana y aun capaz de aplastarte con una sola de sus patas. Una de las ventanas del primer piso estaba abierta y también lo estaba la puerta principal. Entré.

La casa se hallaba en una zona residencial, en las afueras de un pequeño pueblo del interior, de clima templado en verano y no demasiado frío en invierno, ventoso en otoño y lluvioso en primavera. De lugar de moda hace ya muchos años, para veraneantes tranquilos y sus familias, había acabado convirtiéndose en lo que es hoy, una pequeña comunidad fantasma abandonada. La decadencia fue lenta al principio, para más tarde precipitarse en una caída libre. Su sitio fue ocupado rápidamente por las excitantes playas de aguas poco profundas que había unos cuantos kilómetros más allá.

De jovencita y durante algunos veranos fui una de las invitadas de la casa, gracias a mi relación con la hija menor que siempre insistía en que fuese a pasar unos días. Su madre había enviudado hacía muchos años, decía, aunque los números no me cuadraban nunca, a veces eran más, otras menos. Yo me callaba, nunca puse en evidencia aquella disparidad de edades y de años que no encajaban. Tampoco mencioné jamás la ausencia de fotografías del padre. Una vez pregunté por él, pero la respuesta fue tan evasiva que opté por no insistir.

Yo también era huérfana de padre, pero mis números sí que cuadraban, tanto como mi memoria. Esa coincidencia en nuestra orfandad fue tal vez la que hizo que mi amiga se fijase en mí. Por mi parte me seducía la extraña libertad y también la alegría que allí se respiraba. Era al mismo tiempo excitante y tranquilizador formar parte de aquella pequeña comunidad femenina. Me sentía más segura y confiada y al mismo tiempo también llena de curiosidad, aquellas mujeres parecían saber secretos a los que yo pronto podría acceder. A mi madre no le gustaba su amistad, desconfiaba de algo, pero no sabía de qué. ¿No hay ningún hombre?, me preguntaba. Eso no puede ser bueno, se respondía a sí misma. Pero mamá, nosotras estamos igual, y ¿tu?, dime, ¿por qué no te has vuelta a casar? Entonces se reía y me decía ¿y para qué quiero yo a un hombre?, no sirven para nada. Las dos acabábamos riendo juntas y diciendo alguna vulgaridad. Yo, naturalmente, no se lo contaba todo a mi madre. No le decía que muchas noches mi amiga se metía en mi cama, según parece muerta de miedo por algún trueno o por el ruido del viento que se colaba por alguna ventana; tampoco le decía que casi cada día nos bañábamos juntas y que desnudas nos mirábamos al espejo comparando nuestros pechos o cual de las dos tenía mas bello en el pubis. ¡Peluda!, me decía ella. ¡Poca teta!, le respondía yo.

Cuando terminaba el verano todas regresábamos a la ciudad menos la abuela, ella se quedaba, siempre vivía allí, en aquella casa, con la única compañía del perro y de la criada silenciosa. Cuando terminaba el verano el pueblo perdía mucha población y el barrio residencial donde se hallaba la casa se quedaba completamente vacío, casi como lo está ahora. En esa soledad hibernada vivía la abuela el resto del año. La piscina se iba llenando de hojas secas y bichos muertos hasta el verano siguiente.

Ahora la piscina también estaba vacía y sucia. En la parte más honda había un charco de agua negra. El resto lleno de hierbas y musgo resbaladizo. ¡Eh!, grité, ¿hay alguien? Una cabeza se asomó por la ventana abierta. Era la chica que la agencia había mandado. Si tuviera dinero, la compraba yo, fue lo primero que me dijo. ¡Qué romántico!, todo esto parece estar lleno de fantasmas, ¿verdad? Por eso la quiero comprar, le respondí con una sonrisa. Se rió. Dígame, le pregunté, ¿quién es su propietario actual?

El dogo no se separaba jamás de la abuela. A los demás habitantes de la casa no les hacía el más mínimo caso. A mí me daba miedo. El animal parecía inofensivo, ausente y ensimismado, incluso sabio, pero sabíamos que una sola palabra de su ama era suficiente para ponerle en guardia. Ella afirmaba que le daba seguridad, que cuando se quedaba sola se sentía más protegida. Y también afirmaba con una media sonrisa que era “el hombre de la casa”. No iba desencaminada, fue al final de un verano, faltaba una semana para irnos y los días eran notoriamente más cortos. Entraron a robar. Era de noche y eran dos muchachos jóvenes, casi adolescentes. Todo sucedió en silencio, sin un solo ladrido. Los dos asaltantes no tuvieron ni tiempo de defenderse. Uno quedó tendido en la cocina, y al otro lo cazó cerca de la piscina. En la mano del que parecía más joven quedó la navaja sin abrir.

Todo en silencio hasta que el perro despertó a la abuela y ella a las demás. Todas se pusieron manos a la obra como si ya conocieran su papel de antemano. Mientras cogían picos y palas la madre de mi amiga se me acercó y me dijo: Puedes hacer dos cosas, o nos ayudas a enterrarlos y te callas para siempre o nos denuncias, tampoco será tan grave lo que nos pueda ocurrir, a estos desgraciados los ha matado el perro, no nosotras. Su voz no tenía matices, debes decidirlo ahora, así nos ahorraremos trabajo, afirmó. Estaba intentando pensar cuando ya oí los primeros golpes de pico. Yo me quedé muda. Como no decía nada, alguien puso en mis manos trapos y jabón; limpia la sangre, me ordenaron. ¿Por qué no llaman a la policía?, pregunté al fin, ¡Hay dos personas muertas!, ¿no les dan lástima? Podíamos haber sido nosotras las muertas querida… además, así es mucho más sencillo, me respondieron, ¿qué quieres?, ¿qué se lleven al perro y lo sacrifiquen? A mi dogo no, afirmó contundente la abuela desde un rincón, a mi dogo no lo mata nadie. El timbre de su voz era extraño y el perro, que hasta entonces parecía estar tranquilo, se puso muy tenso. ¿Qué decides?, me presionaron. Voy a limpiar la sangre, les respondí obediente. A la mañana siguiente todo parecía haber vuelto a la normalidad. Mis anfitrionas estaban igual de alegres y felices como siempre. Parecía que nada había ocurrido. Yo, por supuesto, hice la maleta y me fui. Jamás regresé, hasta hoy, muchos años después.

El propietario actual es un banco, me respondió la agente inmobiliaria, la mayoría de estas casas lo son. Quiebras, embargos, hipotecas impagadas, ya sabe, cosas así. Es una casa vieja pero tiene estilo, a su marido seguro que le gustará, me dijo con una vocecita inocente y mirando hacia otro lado. Yo no tengo marido preciosidad, estoy soltera, le respondí mirándola a los ojos. Se ruborizó.

Nos pusimos de acuerdo enseguida. A la mañana siguiente firmamos las arras y al cabo de un mes el notario nos recibió para escriturar la compra-venta. Al salir pasé por delante de una tienda de animales, entré y les encargué un cachorro de dogo argentino, blanco y macho.

16 de Diciembre de 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada