"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 2 de juny del 2016

El més humil dels balls


El més humil dels balls

Eren arbres tan alts i esvelts que semblaven xiprers, però no ho eren, no sé què eren, però eren arbres alts i esvelts que vorejaven un llarg i no molt ample camí. Vincladissos i remorosos quan bufava el vent.

De branca en branca els sobrevolaven milers de ratpenats, tan enormes que vam pensar que es tractava de vampirs. El cel n'estava cobert, d'un arbre a un altre i d'una copa a una altra travessaven les altures per sobre dels nostres caps també alts i esvelts.

Al camí no se li veia el final, però encara que polsegós era fresc i ombrejat. La brisa que bufava per entre els arbres que el flanquejaven produïa un suau xiulet que ens acompanyava en el nostre caminar, meitat viatge, meitat passeig.

Nosaltres érem dos. El meu germà i jo. El meu germà de sang i de cor.

Tots dos marxàvem decidits, gaudint de la tarda i del vespre, del declinar lent de la llum i de la nit que s'aproximava ineludible.

Gaudíem i assaboríem l'aroma de l'aire i la remor d'aquelles milers d'ales batent allà dalt. Hi havia tantes que formaven un estrany pavelló entreobrint-se i tancant-se contínuament. Si t'atrevies a mirar era fàcil que se't encongís l'ànim.

Però ni ell ni jo caminàvem sols. Ens teníem l'un a l'altre. Orgullosos de la nostra companyia, contents i alegres, marxàvem junts mentre els ratpenats i els arbres ens proporcionaven una bona ombra i les dones es treien amb coqueteria el vel al veure'ns passar.

Anàvem a bon ritme sense anar de pressa. Marcant el pas i ballant la més humil de les coreografies, que és la de caminar un al costat de l'altre. El somriure àmpla i sincer, els ulls brillants, i al rostre la nostra millor cara. De tant en tant ens miràvem i ens oferíem novament complicitat i companyia.

Allò no era Europa, ni tampoc era Amèrica, ni tan sols Àfrica, allò era el cor de l’Àsia, i aleshores jo només era un noi jove que caminava al costat del seu germà a través d'un camí vorejat d'arbres, d'elefants mansos que transportaven coses inaudites. De venedors de secrets ja revelats, de dones expertes en conèixer el futur i en prometre delícies i plaers inimaginables i mai sospitats.

Captaires, tafurs, lladres, gurus, santons, budes, joves boniques, dames intrigants i nois de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, ombra i sol. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge.

Ningú va gosar tocar-nos al veure'ns passar. Ningú va gosar interrompre o molestar. Ningú va ser cap obstacle. Ens miraven curiosos, però sempre amb respecte. S'apartaven, deixaven lliure el camí.

Quan un camina animós i ple d'esperança acaba per arribar. A on? Al principi, naturalment. Al dia aquell en que el meu germà va venir a veure’m per primera vegada a la clínica on la nostra mare m'havia donat a llum. Ell era encara un nen petit i l'emoció devia ser tanta que es va amagar sota el llit.

Aquest va ser el principi i aquest serà el final.

Mentrestant la gent s'aparta quan passem. La brisa és suau, els arbres es balancegen i la pols del camí torna vermell encara més el crepuscle que mai acaba, impedint a la nit arribar.

30 de maig de 2007

----------------------------------------

El más humilde de los bailes

Eran árboles tan altos y esbeltos que parecían cipreses, pero no lo eran, no sé qué eran, pero eran árboles altos y esbeltos que bordeaban un largo y no muy ancho camino. Cimbreantes y rumorosos cuando soplaba el viento.

De rama en rama los sobrevolaban miles de murciélagos, tan enormes que pensamos que seguramente se trataba de vampiros. El cielo estaba cubierto por ellos, de un árbol a otro y de una copa a otra atravesaban las alturas por encima de nuestras cabezas también altas y esbeltas. 

Al camino no se le veía el final, pero aunque polvoriento era fresco y sombreado. La brisa que soplaba por entre los árboles que lo flanqueaban producía un suave silbido que nos acompañaba en nuestro caminar, mitad viaje, mitad paseo.

Nosotros éramos dos. Mi hermano y yo. Mi hermano de sangre y de corazón.

Ambos marchábamos decididos, disfrutando de la tarde y del atardecer, del declinar lento de la luz y de la noche que se aproximaba irremediable.

Disfrutábamos y saboreábamos el aroma del aire y el murmullo de aquellas miles de alas batiendo allá en lo alto. Había tantas que formaban un extraño pabellón entreabriéndose y cerrándose continuamente. Si te atrevías a mirar era fácil que se te encogiera el ánimo.

Pero ni él ni yo caminábamos solos. Nos teníamos el uno al otro. Orgullosos de nuestra compañía, contentos y alegres, marchábamos juntos mientras los murciélagos y los árboles nos proporcionaban una buena sombra y las mujeres se quitaban con coquetería el velo al vernos pasar.

Íbamos a buen ritmo sin ir deprisa. Marcando el paso y bailando la más humilde de las coreografías, que es la de caminar uno al lado del otro. La sonrisa amplia y sincera, los ojos brillantes, y en el semblante nuestra mejor cara. De vez en cuando nos mirábamos y nos ofrecíamos de nuevo complicidad y compañía.

Aquello no era Europa, ni tampoco era América, ni siquiera África, aquello era el corazón de Asia, y por aquel entonces yo solamente era un muchacho joven que caminaba al lado de su hermano a través de un camino bordeado de árboles, de elefantes mansos que transportaban cosas inauditas. De vendedores de secretos ya revelados, de mujeres expertas en conocer el futuro y en prometer delicias y placeres inimaginables y nunca sospechados.

Mendigos, tahúres, ladrones, gurús, santones, budas, jóvenes bonitas, damas intrigantes y muchachos de cabellos ensortijados y cuerpos felinos. Pieles claras, oscuras y negras. Ancianos y niños. Personas y animales. Viento y lluvia, sombra y sol. Frío y polvo. El polvo suficiente para enrojecer el paisaje.

Nadie osó tocarnos al vernos pasar. Nadie osó interrumpir o molestar. Nadie fue ningún obstáculo. Nos miraban curiosos, pero siempre con respeto. Se apartaban, dejaban libre el camino.

Cuando uno camina animoso y lleno de esperanza termina por llegar. ¿A dónde? Al principio, naturalmente. Al día aquel en que mi hermano vino a verme por primera vez a la clínica donde nuestra madre me había dado a luz. Él era todavía un niño pequeño y la emoción debió de ser tanta que se escondió debajo de la cama.

Ese fue el principio y ese será el final.

Mientras tanto la gente se aparta cuando pasamos. La brisa es suave, los árboles se balancean y el polvo del camino enrojece todavía más el crepúsculo que nunca termina, impidiendo a la noche llegar.

30 de Mayo de 2007

3 comentaris:

  1. Fantàstic escrit ple de sensacions i sentiments que podem compartir amb afecte per tots els que us estimem...

    ResponElimina
  2. Fantàstic escrit ple de sensacions i sentiments que podem compartir amb afecte per tots els que us estimem...

    ResponElimina