"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 9 de juny del 2016

Una vida interessant.

Sandy Skoglund
Una vida interessant.

La porta del balcó grinyolava tant que quan jo sortia a prendre l'aire o la fresca, ella no trigava a aparèixer en el del costat. Somrient, simpàtica, amb ganes de conversar i amb una bateta molt curta, mig transparent i a mig cordar, posada a corre-cuita, dient-me sense dir-m’ho que dins de casa anava sense. Era molt més gran que jo i s’estava engreixant.

Al veure-la, la fresca es transformava en xafogor i l'aire en una sopa espessa difícil d'empassar. Jo procurava dissimular la pujada de la temperatura corporal, però les gotes de suor em delataven i el meu tartamudeig em traïa. El pitjor era el meu gairebé silenci, no sabia què dir-li, jo era només un nen, encara que ella tampoc és que parlés molt. Això sí, em mirava i no parava de somriure. L'encant s'esfumava quan apareixia el seu mico cridaner, se li pujava a sobre, agafant-se-li dels cabells i la bata sense parar de cridar com un animal rabiós, ella reia i deixava fer. Tot aquest espectacle em confonia i marejava.

El mico no era l'únic animal que tenia a casa, tot i que semblava que era el rei, aquell simi, però, estava a punt de veure com s'instaurava la república, perquè el munt de gats que convivien amb ell li disputaven la primacia i de vegades fins i tot la vida. El pobre animal vivia atemorit davant de tant felí. Els llocs més segurs de la casa eren la seva gàbia i els braços de la seva dolça i afectuosa propietària.

Ella era modista, feia vestits i transformava d’altres de vells, així es treia uns diners extres. El seu marit parava poc a casa, segons deien viatjava molt per mig país, tornava durant el cap de setmana i el dilluns ja se n’anava de nou. A vegades coincidíem de bon matí els dos a l'escala, jo per anar a l'escola i ell per anar a no sé on. Era alt, fort i sempre tenia cara de pocs amics.

Tot i haver-li estat fidel durant molts anys a la seva modista de sempre, un bon dia a la meva mare se li va ocórrer fer-se un nou vestit i va pensar en la simpàtica veïna.

De seguida vaig saber que allò no acabaria bé. Les dues es van fer aviat molt amigues. Cada tarda es preparaven uns berenars abundants, pastissets, galetes, xocolata, batuts. Quan jo arribava de l'escola em trobava amb tot aquell banquet. La veïna em feia seure a les seves cuixes, i això que jo ja havia complert els dotze anys, però vulguis que no, allà em tenia, esclafat contra el seu pit. Menja, menja, insistien les dues. Jo menjava el que podia, se m'omplien els llavis de nata i crema i ella me'ls netejava amb el seu mocador mentre em feia petons i m’abraçava. A mi em faltava la respiració i em moria de calor. Aquella dona desprenia una olor rara, allí es barrejaven el perfum, la suor i alguna cosa més que no vaig saber endevinar. La meva mare reia mentre menjava pastissos, però jo, de seguida que podia, em desempallegava d'ella i me n'anava corrent al lavabo, i allà em quedava una bona estona.

Què fas tant de temps al lavabo?, ​​em cridava la meva mare, vinga surt, que la nostra veïna se'n va, digues-li adéu. La molt desvergonyida em feia un petó als morros davant de la meva mare que no parava de riure, però és que, a més, la veïna també punxava, caram, tenia pèls de d’home a la cara. Quan se n'havia anat, jo tornava al lavabo. Una altra vegada?, em deia la meva mare. És que són els pastissets que no se m’han posat bé, li responia jo.

Un dia va passar el que jo em temia. Vés a casa de la veïna a buscar la faldilla, em va ordenar la meva mare, ja la té llesta. Vaig trucar al timbre atemorit, el cor em feia saltirons al pit. Era allà, amb la seva bateta mig transparent i mig cordada, a sota no portava gairebé res!, només unes calcetes també transparents, se li veia tot! Vaig empassar saliva. Passa, passa, em va dir. La casa feia pudor a orins de gat i a una altra cosa.

Tenia la faldilla de la mare a sobre de la taula del menjador, jo vaig anar a recollir-la quan em va dir, mira, aquest pantalons són per a tu.

Què?, em vaig dir. Treu-te els que portes que te’ls provaré, em va contestar.

Què?, què faig?, em vaig dir de nou, em quedaré en calçotets! Abans de decidir-me, ella ja estava descordant-me els botons de la bragueta. Sí, em vaig quedar en calçotets davant d'aquella grossa amb bigoti i seminua. Em vaig haver de provar els pantalons, ella anava posant agulles aquí i allà. Segur que em punxa, vaig pensar. Ara treu-te’ls, ara posa-te’ls una altra vegada. Mentrestant el mico no parava de cridar i donar salts i tombarelles dins de la seva gàbia fastigosa. A la mínima oportunitat em vaig escapar i vaig anar corrent a casa a ficar-me al lavabo.

Un dia vam sentir cridar i plorar a la nostra veïna. La meva mare va anar a veure què passava. A l'entrar es va trobar amb un altre banquet, els gats estaven devorant al mico, ni els cops d'escombra que els donava la veïna podien espantar-los. Sang per tota la casa i restes del festí escampats per aquí i per allà. La pobra dona va rebre també la seva bona dosi d'esgarrapades i mossegades. Aquell cap de setmana va ser terrible, més crits, més plors i més cops. El marit s'estava carregant als gats a ganivetades. Allò va ser una massacre. Dilluns se’n van anar els dos sense acomiadar-se. Als pocs dies van venir els de les mudances i després els de la desinfecció i neteja. Jo em vaig quedar sense els meus pantalons.

Ha passat ja un temps i m'he fet gran, ja tinc quinze anys. Ara al pis del costat viu un matrimoni amb una filla una mica més jove que jo. És molt simpàtica i molt maca. He començat a fer una col·lecció d'insectes i papallones mortes, clavades amb agulles a un suro, o dins d'ampolletes amb formol, a ella li agraden molt i jo les hi ensenyo mentre la seva mare ens prepara el berenar. Com és estiu tots portem poca roba, la seva mare també, els seus braços i espatlles nus mostren, quan els aixeca, unes aixelles sense depilar, humides i fosques

2 de desembre de 2006

--------------------------------------------

Una vida interesante.

La puerta del balcón chirriaba tanto que cuando yo salía a tomar el aire o el fresco, ella no tardaba en aparecer en el de al lado. Sonriente, simpática, con ganas de conversar y con una batita muy corta, medio transparente y a medio abrochar, puesta deprisa y corriendo, diciéndome sin decirlo que dentro de casa iba sin ella. Era mucho mayor que yo y estaba engordando.

Al verla, el fresco se transformaba en bochorno y el aire en una sopa espesa difícil de tragar. Yo procuraba disimular el rubor y la subida de mi temperatura corporal, pero las gotas de sudor me delataban y mi tartamudeo me traicionaba. Lo peor era mi casi silencio, no sabía qué decirle, yo era sólo un niño, aunque ella tampoco es que hablase mucho. Eso sí, me miraba y no paraba de sonreír. El encanto se esfumaba cuando aparecía su monito chillón, se le subía encima, agarrándosele a los cabellos y a la bata sin parar de gritar como un animal rabioso, ella reía y dejaba hacer. Todo este espectáculo me confundía y mareaba.

El monito no era el único animal que tenía en casa, aunque parecía que era el rey, aquel simio, sin embargo, estaba a punto de ver cómo se instauraba la república, porque el montón de gatos que convivían con él le disputaban la primacía y a veces incluso la vida. El pobre animal vivía atemorizado ante tanto felino. Los lugares más seguros de la casa eran su jaula y los brazos de su dulce y cariñosa ama.

Ella era modista, hacía vestidos y arreglaba otros, así se sacaba un dinero extra. Su marido paraba poco en casa, según decían viajaba mucho por medio país, regresaba durante el fin de semana y el lunes ya se volvía a marchar. A veces coincidíamos de buena mañana los dos en la escalera, yo para ir al colegio y él para ir a no sé dónde. Era alto, fuerte y siempre tenía cara de pocos amigos.

A pesar de haberle sido fiel durante muchos años a su modista de siempre, un buen día a mi madre se le ocurrió hacerse un nuevo vestido y pensó en la simpática vecina.

Enseguida supe que aquello no acabaría bien para mí. Las dos se hicieron pronto muy amigas. Cada tarde se preparaban unas meriendas abundantes, pastelitos, galletas, chocolate, batidos. Cuando yo llegaba de la escuela me encontraba con todo aquel banquete. La vecina me hacía sentar en sus rodillas, y eso que yo ya había cumplido los doce años, pero quieras que no, allí me tenía, apretado contra su pecho. Come, come, insistían las dos. Yo comía lo que podía, se me llenaban los labios de nata y crema y ella me los limpiaba con su pañuelo mientras me daba besos y me apretujaba. A mí me faltaba la respiración y me moría de calor. Aquella mujer desprendía un olor raro, allí se mezclaban el perfume, el sudor y algo más que no supe adivinar. Mi madre reía mientras comía pasteles, pero yo, enseguida que podía, me desembarazaba de ella y me iba corriendo al lavabo, y allí me quedaba un buen rato.

¿Qué haces tanto tiempo en el lavabo?, me gritaba mi madre, venga sal, que nuestra vecina se va, dile adiós. La muy desvergonzada me daba un beso en todos los morros delante de mi madre que no paraba de reír; pero es que además la vecina también pinchaba, caramba, tenía pelos como escarpias en la cara. Cuando se había ido, yo volvía al lavabo. ¿Otra vez?, me decía mi madre. Es que son los pastelillos que no me han sentado bien, le respondía yo.

Un día pasó lo que yo me temía. Vete a casa de la vecina a buscar la falda, me ordenó mi madre, ya la tiene lista. Llamé al timbre atemorizado, el corazón me daba brincos en el pecho. Allí estaba, con su batita medio transparente y medio abrochada, ¡debajo no llevaba casi nada!, sólo unas braguitas también transparentes, ¡se le veia todo! Tragué saliva. Pasa, pasa, me dijo. La casa apestaba a orines de gato y a otra cosa.

Tenía la falda de mi madre encima de la mesa del comedor, yo fui a recogerla cuando me dijo, mira, este pantalón es para ti.

¿Qué?, me dije. Sácate el que llevas que te lo probaré, me respondió.

¿Qué?, ¿qué hago?, me dije de nuevo, ¡me quedaré en calzoncillos! Antes de decidirme, ella ya estaba desabrochándome los botones de la bragueta. Sí, me quedé en calzoncillos delante de aquella gorda con bigote y semidesnuda. Me tuve que probar los pantalones, ella iba poniendo agujas aquí y allá. Seguro que me pincha, pensé. Ahora quítatelos, ahora póntelos otra vez. Mientras tanto el mono no paraba de chillar y dar saltos y volteretas dentro de su jaula asquerosa. A la mínima oportunidad me escapé y me fui corriendo a mi casa a meterme en el lavabo.

Un día oímos gritar y llorar a nuestra vecina. Mi madre fue a ver qué ocurría. Al entrar se encontró con otro banquete, los gatos estaban devorando al monito, ni los escobazos que les daba la vecina podían ahuyentarlos. Sangre por toda la casa y restos del festín esparcidos por aquí y por allá. La pobre mujer recibió también su buena dosis de arañazos y mordiscos. Aquel fin de semana fue terrible, más gritos, más lloros y más golpes. El marido se estaba cargando a los gatos a cuchillazos. Aquello fue una masacre. El lunes se fueron los dos sin despedirse. A los pocos días vinieron los de las mudanzas y después los de la desinfección y limpieza. Yo me quedé sin mis pantalones.

Ha pasado ya un tiempo y me he hecho mayor, ya tengo quince años. Ahora en el piso de al lado vive un matrimonio con una hija un poco más joven que yo. Es muy simpática y muy guapa. Yo he empezado a hacer una colección de insectos y mariposas muertas, clavadas con agujas a un corcho, o dentro de botellitas con formol, a ella le gustan mucho y yo se las enseño mientras su madre nos prepara la merienda. Como es verano todos llevamos poca ropa, su madre también, sus brazos y hombros desnudos muestran, cuando los levanta, unas axilas sin depilar, húmedas y oscuras

2 de diciembre del 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada