"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 21 de juny del 2016

El far

Antonio López


El far

Les finestres estaven tancades i després de les finestres havia les cortines, gruixudes, opaques i corregudes també. Fora era de nit, l'únic fanal del carrer tenia la bombeta trencada, la lluna era nova i el cel estava ennuvolat. Ni la boca d'un llop hagués estat més fosca, més pudent sí, però no més negra.

Dins de casa només hi havia la llum de la nevera quan l'obria. Mentrestant, únicament sentia el seu ronc i la meva respiració tranquil·la i pacient.

Havia arrossegat al sofà fins la cuina i l'havia deixat davant de la nevera, vaig pensar que era una solució millor que transportar la nevera fins al saló. Ben assegut, còmode i reposat, obria i tancava la porta de la nevera amb els peus.

Obria i tancava, obria i tancava. Allò semblava un far enmig de l'oceà llançant els seus senyals de precaució per a navegants. Compte amb els esculls i els illots, no us acosteu tant, podríeu naufragar, enfonsar-vos, perdre la càrrega i el que és pitjor, la vida.

Obria i tancava, obria i tancava. Si segueixo així se’m farà malbé el meu estimat rebost, aquesta preciosa cama, aquell magnífic braç, les estupendes natges, el ventre pla d'esportista, el que quedava d'aquell fetge. El cervell encara el mantenia tot sencer, no l’havia ni tocat, esperava una ocasió especial. Les costelles, però, me les havia menjat totes.

Serà millor que deixi de jugar amb la porteta, no vull perdre la càrrega, em digué. Vaig tancar la porta de la nevera i es va fer foscor. Vaig cloure també els ulls i obrí les orelles. Al cap de poc temps va sonar el timbre de la porta, mira, vaig pensar, algú que ha encallat a la meva illeta, hauré de fer lloc a la nevera per allotjar degudament al meu nou hoste.

Benvingut.

11 d’octubre de 2006

------------------------------

El faro

Las ventanas estaban cerradas y después de las ventanas habían las cortinas, gruesas, opacas y corridas también. Fuera era de noche, la única farola de la calle tenía la bombilla rota, la luna era nueva y el cielo estaba nublado. Ni la boca de un lobo hubiese sido más oscura, más apestosa sí, pero no más negra.

Dentro de casa sólo había la luz de la nevera cuando la abría. Mientras tanto, únicamente oía su ronroneo y mi respirar tranquilo y paciente.

Había arrastrado el sofá hasta la cocina y lo había dejado frente a la nevera, pensé que era una solución mejor que trasnportar la nevera hasta el salón. Bien sentado, cómodo y reposado, abría y cerraba la puerta de la nevera con los pies.

Abría y cerraba, abría y cerraba. Aquello parecía un faro en medio del océano lanzando sus señales de precaución para navegantes. Cuidado con los escollos y los islotes, no os acerquéis tanto, podríais naufragar, iros a pique, perder la carga y lo que es peor, la vida.

Abría y cerraba, abría y cerraba. Si sigo así se me estropeará mi tan querida despensa, esta preciosa pierna, aquel magnífico brazo, las estupendas nalgas, el vientre plano de deportista, lo que quedaba de aquel hígado. El cerebro aún lo mantenía todo entero, no lo había ni tocado, esperaba una ocasión especial. Las costillas, sin embargo, me las había comido todas.

Será mejor que deje de jugar con la puertecita, no quiero perder mi carga, me dije. Cerré la puerta de la nevera y se hizo la oscuridad. Cerré también lo ojos y abrí las orejas. Al poco tiempo oí el timbre de la puerta, mira, pensé, alguien que ha encallado en mi islita, tendré que hacer sitio en la nevera para alojar debidamente a mi nuevo huésped.

Bienvenido.


11 de octubre de 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada