"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 9 de juliol del 2016

El pelleter pintor

Moebius

El pelleter pintor

Va deixar la pelleteria per dedicar-se a pintar. Abans combinava les dues tasques, però cadascuna li treia temps a l'altra. Va haver de decidir-se per una d'elles perquè eren massa importants com per a compartir-les entre si i per a si. Amb molt pesar va descartar la pelleteria i va escollir la pintura.

El nostre pelleter pintor no s'enganya quan considera encertadament que la història de la pintura acaba amb Velázquez i les seves Meninas quan converteix la finestra en un mirall o a l’inrevés. Amb ell l'espai pictòric s'obre, ens envolta i atrapa, ens fa estar presents, potser com fantasmes, però presents sens dubte. Per primera i última vegada, nosaltres, els éssers reals, i gràcies a la tècnica poètica i pictòrica, habitem la tela i ella ens habita a nosaltres, trepitgem el seu sòl. Això no havia passat mai i mai tornarà ocórrer. El que Velázquez va fer no pot tornar-se a fer fora de la còpia, però abans que ell ja es va entreveure el camí que els holandesos i algun que altre italià van recórrer.

El nostre pelleter pintor sap també que la pintura és un forat, un trencament, no sabem on, però l'esquinç és real. La pintura sempre ens parla del present.

El bombardeig d'imatges que avui dia rebem és aclaparador. Els seus significats són també altres i tan veloçment canviants com el lapse que separa la nit del dia. Ell no desitja estar a la moda, només vol pintar a la seva manera i gaudir amb això. Els temps han canviat i el nostre pelleter pintor no es fa il·lusions, però està disposat a ser pintor encara que hagi de renunciar i sacrificar moltes coses i també acceptar altres. Constatarà decebut que el seu millor model és ell mateix. Igual que molts, com Rembrand o Van Gogh, no tindrà una altra possibilitat si vol pintar que autoretratar-se. El seu rostre serà el seu camp de batalla d'on sortirà tantes vegades victoriós com derrotat.

El pelleter pintor es troba assegut a la seva cadira davant de la tela en blanc, tranquil, tan absolutament relaxat i abstret que la seva mirada s'ha desplaçat i fa estona que la manté clavada, immòbil, en un punt de la paret de la dreta, allà on la pintura blanca mostra una petita i gairebé imperceptible taca de color indefinit. Així porta bastants minuts, reposant la seva ment, despert i mirant amb atenció la petita imperfecció, la irregularitat, aquest senyal minúscul del temps transcorregut des que fa sis mesos va pintar el pis. Només cent vuitanta dies i la paret ja s’està envellint, pensa. Segueix tranquil, però també comença a sentir tristor; aquesta petita marca és un descobriment inesperat i, ben mirat, una solemne insignificança, posar-se trist per una petita taca que fins i tot pot netejar-se amb facilitat en aquesta pintura plàstica és absurd, ho reconeix, i per dins riu. Agafaré un drap net, el mullaré i netejaré la taca. Serà fàcil, es diu a si mateix, un tros de llençol vell i aigua neta, no necessitaré res més. Quan deixi de mirar la taca, m'aixecaré, aniré a la cuina, agafaré el drap i el mullaré amb aigua. La cuina està just darrere meu i a l'esquerra, si vull anar he de deixar de mirar la taca, però és tan petita que potser, quan torni per netejar-la no sàpiga trobar-la, on serà?, més amunt o més avall? , més cap a la finestra o més prop de terra? No està ja tan tranquil, comença a dubtar, la taca segueix allà i ell no pot deixar-la de mirar. Atrapat per una taca petita de color indefinit que potser només ell és capaç de veure?

Al cap de dos mesos van trobar al pelleter pintor mort, assegut a la mateixa cadira i amb els dos ulls oberts mirant no sé què a la seva dreta.

3 de juliol de 2006

---------------------------------------

El peletero pintor

Dejó la peletería para dedicarse a pintar. Antes combinaba las dos tareas, pero cada una le quitaba tiempo a la otra. Tuvo que decidirse por una de ellas porqueeran demasiado importantes como para compartirlas entre sí y para sí. Con mucho pesar descartó la peletería y escogió la pintura.

Nuestro peletero pintor no se engaña cuando considera acertadamente que la historia de la pintura termina con Velázquez y sus Meninas cuando convierte la ventana en un espejo o viceversa. Con él el espacio pictórico se abre, nos envuelve y atrapa, nos hace estar presentes, tal vez como fantasmas, pero presentes sin duda. Por primera y última vez, nosotros, los seres reales, y gracias a la técnica poética y pictórica, habitamos la tela y ella nos habita a nosotros, pisamos su suelo. Esto no había ocurrido nunca y jamás volverá ocurrir. Lo que Velázquez hizo no puede volver hacerse fuera de la copia, pero antes que él ya se vislumbró el camino que los holandeses y algún que otro italiano recorrieron.

Nuestro peletero pintor sabe también que la pintura es un agujero, una rotura, no sabemos en dónde, pero el desgarro es real. La pintura siempre nos habla del presente.

El bombardeo de imágenes que hoy en día recibimos es abrumador. Sus significados son también otros y tan velozmente cambiantes como el lapso que separa la noche del día. Él no desea estar a la moda, sólo quiere pintar a su manera y disfrutar con ello. Los tiempos han cambiado y nuestro peletero pintor no se hace ilusiones, pero está dispuesto a ser pintor aunque tenga que renunciar y sacrificar muchas cosas y también aceptar otras. Constatará decepcionado que su mejor modelo es él mismo. Al igual que muchos, como Rembrand o Van Gogh, no tendrá otra posibilidad si quiere pintar que autorretratarse. Su rostro será su campo de batalla de donde saldrá tantas veces victorioso como derrotado.

El peletero pintor se encuentra sentado en su silla frente a la tela en blanco, tranquilo, tan absolutamente relajado y ensimismado que su mirada se ha desplazado y hace rato que la mantiene clavada, inmóvil, en un punto de la pared de la derecha, allí donde la pintura blanca muestra una pequeña y casi imperceptible mancha de color indefinido. Así lleva bastantes minutos, reposando su mente, despierto y mirando con atención la pequeña imperfección, la irregularidad, esta señal minúscula del tiempo transcurrido desde que hace seis meses pintó el piso. Sólo ciento ochenta días y la pared ya está envejeciendo, piensa. Sigue tranquilo, pero también comienza a entristecerse; esta pequeña señal es un descubrimiento inesperado y, bien mirado, una solemne insignificancia, ponerse triste por una pequeña mancha que incluso puede limpiarse con facilidad en esta pintura plástica es absurdo, lo reconoce, y por dentro se ríe. Cuando me levante, cogeré un trapo limpio, lo mojaré y limpiaré la mancha. Será fácil, se dice a sí mismo, un pedazo de sábana vieja y agua limpia, no necesitaré nada más. Cuando deje de mirar la mancha, me levantaré, iré a la cocina, cogeré el trapo y lo mojaré con agua. La cocina está justo detrás de mí y a la izquierda, si quiero ir he de dejar de mirar la mancha, pero es tan pequeña que tal vez, cuando regrese para limpiarla no sepa encontrarla, ¿dónde estará?, ¿más arriba o más abajo?, ¿más hacia la ventana o más cerca del suelo? No está ya tan tranquilo, empieza a dudar, la mancha sigue allí y él no puede dejarla de mirar. ¿Atrapado por una mancha pequeña de color indefinido que quizá sólo él es capaz de ver?

Al cabo de dos meses encontraron al peletero pintor muerto, sentado en la misma silla y con los dos ojos abiertos mirando no sé qué a su derecha.


3 de Julio de 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada