"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 21 de març del 2017

Filosofia curta (1)

Chardin


11 de gener 2010

El cor i un faisà mort al costat d'una bossa plena de pólvora.


Saps el temps que fa que ningú ha entrat en aquesta habitació?

Abans hi havia gent, alguns es quedaven durant una temporada, altres anaven i venien, la música els mantenia sempre alegres i jo era feliç amb ells, vivint les seves vides que no eren la meva. Aquells van ser uns anys bojos, ingenus i excèntrics.

Després vaig haver de fer reformes, canviar la distribució dels envans, enderrocar alguna paret i aixecar-ne una altra uns pams més enllà. La vaig buidar de mobles, de llibres i de trastos, i la gent se’n va anar.

No sé com, però va quedar més petita, mig amputada i esguerrada, deixà de ser útil. Després de tapiar les finestres, segellar la porta i perdre la clau que mig havia oblidat en algun calaix, la vaig clausurar.

I ara, no sé per quina raó, tu em demanes obrir-la de nou, ets el primer que vol entrar després de tot aquest temps. Ja saps que en ella no hi ha res, només pols seca, olor de tancat i foscor.

Em dius que podem netejar-la, pintar-la i donar-li una utilitat. Assegures que en ella cap un llit, una tauleta de nit amb el seu llum, un armari petit al racó i una cadira al fons, al costat de la finestra que dóna al carrer que podem vestir amb unes cortines de flors pintades .

M’assenyales que a l'altra paret seria possible posar també un mirall i un parell de quadres en la del costat del llit, aquell retrat que em vas fer abans que ens coneguéssim, i el paisatge del bosc de pins que tant m'agrada. I a terra, entre el llit i la porta, la catifa que vas comprar abans de néixer, la que és grisa i blava, plata i del color del cel ennuvolat després de ploure.

Em mires amb els ulls humits i em parles també d'altres colors, del groc llimona de la meva faldilla, del castanyer de troncs vells i abatuts, i del blanc immaculat de la meva brusa de cotó que vols descordar.

Dius que t'agrada el vermell de la meva sang i el negre que hi ha al fons del meu cor, creus que contrasten amb el color dels meus cabells rossos i amb el de la fusta clara de la cadira del racó, aquesta que s'assembla a la que va pintar Van Gogh.


Mentre et miro em segueixes parlant i entre paraula i paraula em beses, i em demanes que t’ensenyi la brillantor del meu dolç robí amagat, i afirmes segur que a l'habitació hi cabem tots dos, que encara que el llit sigui petit podem dormir junts i abraçats, i que embolicats l'un en l'altre ens besarem fins que l'alba se'ns en dugui com a un faisà, cecs o assenyats, vius o morts.

---------------------------------


11 Enero 2010

El corazón y un faisán muerto al lado de una bolsa llena de pólvora.


¿Sabes el tiempo que hace que nadie ha entrado en esta habitación?

Antes había gente, algunos se quedaban por un tiempo, otros iban y venían, la música los mantenía siempre alegres y yo era feliz con ellos, viviendo sus vidas que no eran la mía. Aquellos fueron unos años locos, ingenuos y excéntricos.

Después tuve que hacer reformas, cambiar la distribución de los tabiques, tirar alguna pared y levantar otra unos palmos más allá. La vacié de muebles, de libros y de trastos, y la gente se marchó.

No sé cómo, pero quedó más pequeña, medio amputada y lisiada, dejó de ser útil y la clausuré. Tapié sus ventanas, sellé la puerta y perdí la llave que medio guardé y olvidé en algún cajón.

Y ahora, no sé por qué razón, tú me pides abrirla de nuevo, eres el primero que quiere entrar después de todo este tiempo. Ya sabes que en ella no hay nada, solamente polvo seco, olor a cerrado y oscuridad.

Me dices que podemos limpiarla, pintarla y adecentarla, darle una utilidad. Aseguras que en ella cabe una cama, una mesita de noche con su lámpara, un armario pequeño en el rincón y una silla en el fondo, al lado de la ventana que da a la calle y de la que podemos colgar unas cortinas de flores pintadas.

Señalas que en la otra pared cabría un espejo y un par de cuadros en la que hay al lado de la cama, aquel retrato que me hiciste antes de conocerme y el paisaje del bosque de pinos que tanto me gusta. Y en el suelo, entre la cama y la puerta, la alfombra que compraste la otra vez, antes de nacer, aquella que es gris y azul, plata y cielo nublado después de llover.

Me miras con los ojos húmedos y me hablas también de otros colores, del amarillo limón de mi falda, del castaño de los troncos viejos y abatidos, y del blanco inmaculado de mi blusa de algodón que quieres desabrochar.

Dices que te gusta el rojo de mi sangre y el negro que hay en el fondo de mi corazón, crees que contrastan con el color de mis cabellos rubios y con el de la madera clara de la silla del rincón, ésa que se parece a la que pintó Van Gogh.

Mientras te miro me sigues hablando y entre palabra y palabra me besas, y me pides que te enseñe el brillo de mi dulce rubí, y afirmas seguro que en la habitación cabemos los dos, que aunque la cama sea pequeña podemos dormir juntos y abrazados, y que envueltos el uno en el otro nos besaremos hasta que el alba se nos lleve como al faisán, ciegos o cuerdos, vivos o muertos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada