"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

divendres, 20 de maig del 2016

Sírius



Sírius

Sírius sempre em venia a rebre. Fins i tot de vegades em portava una rata morta que dipositava gentil entre els meus peus. Jo l’acariciava, li gratava l'orella i li deia coses boniques. Movia la cua satisfet i se’n duia la rata al seu amagatall per devorar-la després o bé només per deixar que s'anés podrint, aromàtica.

Jo li deia Sírius, però no tenia nom. Deambulava pels voltants de l'Hotel Circe a la recerca de les escombraries que diverses vegades al dia els empleats dipositaven a la part de darrere, a punt per a ser recollides pel servei municipal.

No obstant això, la majoria de les rates i algun que altre conill que també caçava no se'ls menjava, els mantenia sencers fermentant al sol, olorosos. Eren un senyal, una temptació i un regal. Una bona manera per atraure les femelles, per aconseguir que acudissin interessades. Esperava pacient, fins i tot crec que oblidava que esperava. Oblidava la fam i oblidava la solitud de gos sense amo, i encara que jo també m'oblidava d'ell mai he aconseguit oblidar què esperava, perquè jo mateix encara ho segueixo esperant.

A l'hotel Circe no hi havia cap parada d'autocar. La línia que cobria el trajecte des de Thessaloniki no s'aturava allà, i això m'obligava a demanar-li al conductor que per favor es detingués. Sempre ho feia. Les normes no eren rígides o ningú els hi feia cas, i així podia baixar just davant mateix de l'hotel.

En obrir-se les portes ja el sentia bordar i la meva primera paraula era el crit del seu nom.

La recepcionista, una noia de cul més ample que els seus propis malucs, sempre m'atenia recelosa de la meva familiaritat amb Sírius, un gos sarnós menja-rates, deia. Jo li mirava descaradament l'escot que mostrava generosa gràcies a la camisa invariablement descordada de dalt. En veure la direcció dels meus ulls l'expressió se li canviava a punt de convertir-se en incòmoda i mal educada. Però alguna cosa la detenia, ignoro què era, potser una íntima satisfacció que tractava de dissimular, el senyal me’l donaven les seves ulleres al treure-se-les  i mirar-me sense elles. Ho feia acompanyant el gest amb un sospir i amb un cert aire d'hipòcrita capitulació, llavors jo sabia que el perill havia passat, i que em proporcionaria una de les habitacions que donaven al llac. Silencioses, tranquil·les i amb bona vista. La diferència entre el costat del llac i el de la carretera era la mateixa que hi havia entre el cel i la terra, entre dormir o romandre despert tractant de dormir.

I jo l'hi agraïa amb el meu millor mal grec, i ella em responia amb una ganyota de resignació que no acabava de col·locar bé en la seva cara asimètrica.

Sírius també tenia el seu amagatall al costat del llac. Moltes nits el veia des del balcó de l'habitació córrer a la recerca d'alguna cosa.

El que em temia va passar. Un dia vaig arribar i no el vaig sentir bordar, el vaig cridar i no va acudir. Vaig preguntar a la recepcionista per Sírius. Is left, em va respondre concisament amb el seu anglès escolar, contenta i satisfeta. Left?, where?, li vaig preguntar jo em el meu anglès d'aeroport. Em va explicar que l’havien dut a una granja de visons propera, el germà del propietari de l'hotel en tenia una i volia un bon caçador de rates per atrapar les que acudien a buscar el menjar dels visons. Em vaig quedar més tranquil, però el que no em va agradar va ser el somriure triomfal d'aquella noia. M'ho estava imaginant o de debò es creia la rival d'un gos?

Em va donar una bona habitació amb vistes al llac sense el ritual de costum, aquesta vegada no havia estat necessària aquella pantomima ximple de mirar-li l'escot.

Al cap de mitja hora trucaven a la meva porta, era ella amb un altre botó més descordat en la seva sempre estreta brusa i sense ulleres. En aquella mirada hi havia una pregunta i una demanda inequívoca. En cinc segons vaig haver de prendre una decisió transcendental per a la resta dels meus viatges. Façana llac o façana carretera?

Em vaig alegrar per ell, per Sírius. Estava molt millor, tenia una caseta, un treball de responsabilitat, poca humitat, bon menjar i ... companya!, que aviat pariria.

Em va olorar a quilòmetres, i un parell abans d'arribar a la granja ja el tenia bordant a les rodes de l'automòbil que ens portava allà. Vam parar, ens vam abraçar i vam plorar els dos una mica. Després ens vam repartir els regals. Jo li duia unes bones sobres de pollastre, i ell a mi un ratolí de bosc.

Va morir de vell. L'amo de la granja em va trucar per preguntar-me si volia que l’enterrés. Li vaig agrair la seva telefonada, però li respongué que no. Els animals no tenen tomba, li vaig dir.

16 de juny de 2007

-----------------------------------------

Sirio

Sirio siempre venía a recibirme. Incluso a veces me traía una rata muerta que depositaba gentil entre mis pies. Yo lo acariciaba, le rascaba la oreja y le decía cosas bonitas. Movía la cola satisfecho y se llevaba la rata a su escondite para devorarla después o bien solamente para dejar que se fuera pudriendo, aromática.

Yo le llamaba Sirio, pero no tenía nombre. Deambulaba por los alrededores del Hotel Circe en busca de las basuras que varias veces al día los empleados depositaban en la parte de atrás, listas para ser recogidas por el servicio municipal.

Sin embargo, la mayoría de las ratas y algún que otro conejo que también cazaba no se los comía, los mantenía enteros fermentándose al sol, olorosos. Eran una señal, una tentación y un regalo. Una buena manera para atraer a las hembras, para conseguir que acudiesen interesadas. Esperaba paciente, incluso creo que olvidaba que esperaba. Olvidaba el hambre y olvidaba la soledad de perro sin dueño, y aunque yo también me olvidaba de él nunca he logrado olvidar qué esperaba, porque yo mismo todavía lo sigo esperando.

En el hotel Circe no había ninguna parada de autocar. La línea que cubría el trayecto desde Thessaloniki no se detenía allí, y eso me obligaba a pedirle al conductor que por favor se detuviera para poder bajar. Siempre lo hacía. Las normas no eran rígidas o nadie les hacía caso, y así podía apearme delante mismo del hotel.

Al abrirse las puertas ya lo oía ladrar y mi primera palabra era el grito de su nombre.

La recepcionista, una muchacha de culo más ancho que sus propias caderas, siempre me atendía recelosa de mi familiaridad con Sirio, un perro sarnoso come-ratas, decía. Yo le miraba con descaro el escote que mostraba generosa gracias a la camisa invariablemente desabrochada de arriba. Al ver la dirección de mis ojos la expresión se le cambiaba a punto de convertirse en incómoda y maleducada. Pero algo la detenía, ignoro qué era, tal vez una íntima satisfacción que trataba de disimular, la señal me la daban sus gafas al quitárselas y mirarme sin ellas. Lo hacía acompañando el gesto con un suspiro y con un cierto aire de hipócrita capitulación, entonces yo sabía que el peligro había pasado, y que me proporcionaría una de las habitaciones que daban al lago. Silenciosas, tranquilas y con buena vista. La diferencia entre el lado del lago y el de la carretera era la misma que había entre el cielo y la tierra, entre dormir o permanecer despierto tratando de dormir.

Y yo se lo agradecía con mi mejor mal griego, y ella me respondía con una mueca de resignación que no terminaba de colocar bien en su cara asimétrica.

Sirio también tenía su escondite en el lado del lago. Muchas noches lo veía desde el balcón de la habitación corretear en busca de algo.

Lo que me temía ocurrió. Un día llegué y no le oí ladrar, le llamé y no acudió.  Pregunté a la recepcionista por Sirio. Is left, me respondió  escuetamente con su inglés escolar, contenta y satisfecha. ¿Left?, ¿where?, le pregunté yo a mi vez, en mi inglés de aeropuerto. Me contó que se lo habían llevado a una granja de visones cercana, el hermano del dueño del hotel tenía una y quería un buen cazador de ratas para atrapar las que acudían en busca de la comida de los visones. Me quedé más tranquilo, pero lo que no me gustó fue la sonrisa  triunfal de aquella muchacha. ¿Me lo estaba imaginando o de verdad se creía la rival de un perro?

Me dio una buena habitación con vistas al lago sin el ritual de costumbre, esta vez no había sido necesaria aquella pantomima tonta de mirarle el escote.

Al cabo de media hora llamaban a mi puerta, era ella con otro botón más desabrochado en su siempre estrecha blusa. En su mirada había una pregunta y una demanda inequívoca. En cinco segundos hube de tomar una decisión trascendental para el resto de mis viajes. ¿Fachada lago o fachada carretera?

Me alegré por él, por Sirio. Estaba mucho mejor, tenía una caseta, un trabajo de responsabilidad, poca humedad, buena comida y… ¡esposa!, que pronto daría a luz.

Me olió a kilómetros, y un par de ellos antes de llegar a la granja ya lo tenía ladrando a las ruedas del automóvil que nos llevaba allí. Paramos, nos abrazamos y lloramos los dos un poco. Luego nos repartimos los regalos. Yo le llevaba unas buenas sobras de pollo, y él a mí un ratoncito de bosque.

Murió de viejo. El dueño de la granja me llamó para preguntarme si quería que lo enterrase. Le agradecí su llamada, pero le respondí que no. Los animales no tienen tumba, le dije.

16 de Junio de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada