"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 7 de juny del 2016

Una vida nova


Una vida nova 

Diuen que als vuitanta anys es veuen les coses d'una altra manera, si és que arribes a veure-les. Jo, per sort o per desgràcia, les he vist sempre igual, tan clares com el primer dia, nítides i transparents, com en un dibuix. Per això vaig decidir canviar de vida i començar-ne una de nova, se m’estava acabant el paper i al llapis ja no li podia treure més punta. A més, no havia de donar comptes a ningú.

Vaig vendre tot el que tenia menys el meu vell Mercedes; encara serviria, no li tenia un especial afecte, però era capaç de portar-me lluny si l’omplia de gasolina. Vaig vendre la casa d'aquí i la casa d'allà, els tres aparcaments d'automòbil i els dos de motocicleta. Els mobles, els llibres, els discos, les quatre joies. Tot ho vaig vendre. Fins i tot al meu fill li vaig demanar que saldés el compte que tenia amb mi. Es va sorprendre i ofendre una mica, però ho va fer.

La roba la vaig donar a una institució benèfica. Les cartes les vaig cremar, i les fotografies, com ningú les va voler, també. Vaig esborrar tots els arxius informàtics i les comptes de correu. Tenia prous diners en metàl·lic, i la pensió que l’Estat em pagava i que m’arribava puntualment cada fi de mes, per no tornar enrere.

Amb diners en una mà, una maleta petita a l'altra, i un vell Mercedes ben conservat que funcionava perfectament i al que només calia posar benzina, introduir la clau, girar i prémer l'accelerador, em sentia l’amo del món.

Diuen que a la meva edat es veuen les coses d'una altra manera, començant pel paisatge, és cert. El que veus davant i el que es reflecteix al retrovisor sembla més net i pàl·lid, sense interferències que l’enterboleixin, translúcid i calmat, serè.

El soroll del motor era una bona companyia. La temperatura era agradable i la llum l’atenuaven uns quants núvols en aquella primera hora de la tarda del primer dia de la meva nova vida.

Després de dos-cents quilòmetres direcció nord, vaig parar, vaig baixar i vaig entrar en un bar a peu de carretera. Vaig demanar un cafè. El jove cambrer que em va atendre tenia un ull de vidre, jo no necessitava ulleres, en canvi, em faltaven mitja dotzena de dents; de petit m’havien circumcidat, però encara conservava sencer la resta del cos, els metges no m'havien extirpat ni una pedra de ronyó, ni tampoc cap tros d'intestí, ni duia cap pròtesi de ferro als ossos, però tenia l’estranya sensació d’haver perdut un bon tros de cervell.

Em vaig prendre a poc a poc el cafè, a glopets, era dolent i estava mal fet, cafè barat i aigua bruta de l'aixeta.

Darrere de la barra hi havia també una noia molt alta, em passava ben bé un parell de pams, de mans enormes, que assecava plats suposadament acabats de rentar al rentaplats. Mentre els anava assecant, cantussejava fluixet la cançó que algú interpretava a la televisió que tenien penjada a l'extrem d'una paret, enganxada al sostre.

Un vell més jove que jo la mirava amb atenció, a la noia, no a la televisió.

-Com vas perdre el ull? -li vaig preguntar al cambrer.

Es va sobresaltar i em va mirar desconfiat.

-I a vostè què cony li importa? -em va respondre mirant-me desafiant.

-No res -vaig contestar mirant-li directament l'ull bo-, no m'importa res en absolut.

Vaig deixar mig cafè sense beure i me’n vaig anar al lavabo.

Mentre buidava la bufeta, va entrar el noi.

-Ella me’l va arrencar amb una cullera quan encara era un nen -em va deixar anar des del darrere mentre jo pixava.

Vaig acabar d'orinar, em vaig cordar la cremallera de la  bragueta, em vaig girar i li vaig preguntar:

-¿I tu, no li vas arrencar el nas d'una mossegada?

Va deixar anar una rialla.

-Li agraden aquesta mena de coses, eh?, ella en sap moltes. Per pocs diners li pot explicar històries sorprenents, totes certes.

Vaig obrir l'aigua de l'aixeta de la pica del lavabo per rentar-me i mullar-me una mica els cabells. El cambrer no parava d'observar-me en silenci, palplantat.

-I tu, què coi pintes?, -li vaig preguntar mentre m’ensabonava les mans.

-Sóc el seu manager, -em va respondre burleta- cobro comissió.

-Bé, doncs, fes-li saber a la teva representada que l'espero fora -li vaig dir mentre sortia d'aquell lavabo.

-Vol matar un gos?, és barat, vol tenir sexe amb monges?, també es barat, són molt més econòmiques que les putes professionals i són més netes, també hi posen més ganes, més entusiasme, de debò, cregui’m!, ho sé prou bé. Vol menjar-se un gat? Vol que li faci fotos disfressat?

No li vaig prestar atenció, vaig sortir del bar sense pagar el cafè i vaig entrar al meu Mercedes. A la poca estona, la noia alta i de mans grans seia al meu costat. Vaig arrencar i ens en vam anar. Vaig seguir direcció nord.

-Quant em pagaràs?, -em va etzibar tot just engegar.

-Depèn del que m'expliquis, comença i veurem.

-No vols follar?

-No.

Es va descordar un botó de la camisa, es va pujar la faldilla fins ensenyar-me les calces, es va posar còmoda i va començar a parlar. No la mirava, el paisatge, tot i que era agradable, era encara massa humà. Al principi la escoltava, després ja no.

Explicava històries truculentes, infantils, on sortien nens bondadosos i d'altres cruels i malvats, de gent abandonada i desapareguda, de pares adoptius. Malalties terribles. Eren històries simples, però rudes, on tot passava de pressa i tot es venia car, caríssim, on qualsevol cosa costava molts diners i tothom traïa a tothom per mala fe o per simple necessitat. Ja estava enfosquint. Ràpid i negre mat.

-Calla! -li vaig dir-, deixa’m escoltar el motor.

A la meva esquerra el sol es posava i a la meva dreta el cel era cada vegada més fosc i blau com una taronja, davant llums blanques i vermelles, darrere igual, llums vermelles i blanques. A dins, llums verdes i el vermell carbó del cigarret que estava fumant la noia.

Vaig aturar-me, el rètol de l'hotel tenia llums grogues i ocres. I el llit de l'habitació un cobrellit beix, les parets blanques i els mobles de fusta clara. A la noia li vaig pagar els diners que em va demanar sense regatejar i una habitació al mateix hotel. Demà em buscaré un de cinc estrelles, vaig decidir mentre mirava per la finestra la carretera i sentia el seu brogit intermitent. Em vaig adormir sense pensar en mi.

Em vaig llevar tard i amb gana, la nit anterior no havia pas sopat. Em vaig dutxar i em vaig vestir poc a poc i vaig baixar a dinar, però el menjador encara estava tancat. De la noia conta contes no hi havia ni rastre.

"Ho sento senyor, aquí a dues hores obrirem, si vol pot prendre una copa al bar mentre espera". Vaig entrar i vaig demanar un cafè, aquesta vegada ningú tenia un ull de vidre, però sí que hi havia una dona assecant plats acabats de rentar en un rentaplats. No era jove, no tenia les mans grans i el cafè tampoc era bo. Em vaig acostar i li vaig dir: El cafè és dolent. Em va mirar sorpresa amb els seus ulls mal pintats, no em respongué.

-M'ha entès?, senyoreta -li vaig tornar a preguntar insistint.

-¡Joan!, El senyor vol un altre cafè, diu que aquest està dolent -va cridar ensopidament a l'altra punta de la barra del bar al tal Joan que m'havia fet el primer cafè.

El tal Joan no es va immutar ni va fer res tampoc.

Passades les dues hores vaig entrar al menjador amb un terrible mal gust de cafè a la boca. Jo era l'únic comensal que hi havia i la dona del bar que assecava plats l'única cambrera. Mentre em llegia el menú imprès en una fulla plastificada, romania al meu costat amb cara d’avorrida i la llibreta a punt esperant per prendre’m la comanda.

-El cuiner què tal és?, -li vaig preguntar a la dona.

Estava escarmentada per les dues hores que havia passat amb mi al bar servint-me cafès dolents i responent a les meves rares preguntes que no feien al cas, i es va posar a riure per alleugerí els nervis.

-Molt bo -em va respondre amb ironia-, -és un gran xef, té molt bon ull per a la cuina -continuava rient.

-Saps explicar històries? -li vaig preguntar.

-Si paga bé li explico la història de la meva vida, amb pintallavis o sense maquillatge, vostè tria.

Vaig seguir direcció nord. No anava ràpid, però anava de pressa. La nit arribava cada vegada més aviat i de forma més sobtada i jo m'adormia sense preàmbuls i sense pensar. Cada vegada més hores. Cada vegada més cansat. Parava per prendre cafès dolents, omplir el dipòsit de gasolina i comprar alguna història boja a qui me la volgués vendre.

A les nits m’aturava; quan m'entrava la son llogava una habitació al primer hotel que trobava, prometent-me que l'endemà prendria una en un de cinc estrelles. Però mai no ho vaig fer. No era per estalviar, tenia prou diners, però no pensava en això, no me’n recordava que m’ho havia promès, se m’oblidava.

La son m’agafava fort i sense avisar, després, ja era tard per anar buscant en plena nit un hotel millor que allò que em queia a les mans. Qualsevol llit m'era suficient, en aquell moment no demanava més que un jaç per dormir. Després, al despertar, em feia pena veure on havia deixat caure el meu cos. La senzillesa i la pobresa m'entristien, m'angoixaven i em consternaven fins que m’adormia de nou.

El rumb seguia sent sud-nord.

El temps començava a refrescar i ja havia dies sencers que me'ls passava dormint, tancat a l’habitació. Sense menjar, sense cafès. En la més profunda foscor. Embolicat en una manta usada, en un llit d'una habitació barata. Dormia somiant històries comprades als altres. Ja gairebé no parlava amb ningú, ni tan sols amb mi mateix, necessitava poques paraules, poca llum, poc soroll.

Una nit, el Mercedes es va aturar, havia oblidat posar-li gasolina. El crepuscle se’m queia al damunt i la carretera em bordava com un llop. Vaig empènyer l'automòbil fora de la via perquè no destorbés i no causar cap accident; vaig tornar a entrar i allà dins, al seu interior vell i gastat, em vaig quedar mirant els llums dels meus fars i escoltant el silenci. La bateria va fer figa poca estona després, els llums es van apagar i la calefacció també. No passava ningú, no es veia res.

Crec recordar que aquella nit va nevar i que va ser una nit curta perquè de sobte es va fer de dia en plena foscor.

Potser algun enorme camió va perdre el control en aquella corba on jo era, no ho sé pas. O potser va venir la policia, una ambulància o algú. No ho crec.

El que segurament va succeir és que la nit va haver d'acabar abruptament per alguna raó que desconec.

Amb el sol alt, un sol blanc, trist i vell, amb el sol al zenit i la llum al meu front, una llum esmorteïda que no donava claror ni a les coses ni a mi, em va tornar atrapar la son i vaig somiar amb una història que el pare m’explicava de petit.

En ella hi havia un pintor que “va arribar a vell després de dedicar tota la seva vida a un únic quadre. Un cop el va haver acabat, va convidar als amics que encara li quedaven per mostrar la seva obra: en ella es veia un parc i entre els prats un estret camí que conduïa a una casa situada a dalt d’un turó. Quan els amics, preparats per donar la seva opinió, es van girar cap el pintor, aquest ja no es trobava al seu costat. Van mirar de nou cap al quadre: ell era allà, recorrent la suau pendent del camí; va obrir la porta de la casa, es va parar un moment, es va girar, va somriure, els va donar novament l'esquena i acuradament va tancar darrere seu la porta dibuixada". (1)

Diuen que als vuitanta anys es veuen les coses d'una altra manera, si és que arribes a veure-les. Jo, per sort, les he vist sempre igual, tan clares com el primer dia, nítides i transparents, com en un dibuix. Per això vaig decidir canviar de vida i començar-ne una de nova, havia acabat el paper i a la punta del llapis ja no se la podia afinar més.

4 novembre de 2006

(1)   Conte extret de “¿Cuánta verdad necesita el hombre?” Rüdiger Safranski, 1990. Ensayo Tusquets





Una vida nueva 

Dicen que a los ochenta años se ven las cosas de otra manera, si es que llegas a verlas. Yo, por suerte o por desgracia, las he visto siempre igual, tan claras como el primer día, nítidas y transparentes, como en un dibujo. Por eso decidí cambiar de vida y empezar una nueva, se me estaba terminando el papel y al lápiz ya no le podía sacar más punta. Además, no tenía que dar cuentas a nadie.

Vendí todo lo que tenía menos mi viejo Mercedes; aún serviría, no le tenía un especial afecto, pero era capaz de llevarme lejos si lo llenaba de gasolina. Vendí la casa de aquí y la casa de allí, los tres aparcamientos de automóvil y los dos de motocicleta. Los muebles, los libros, los discos, las cuatro joyas. Todo lo vendí. Incluso a mi hijo le pedí que saldara la cuenta que tenía conmigo. Se sorprendió y se ofendió un poco, pero lo hizo.

La ropa la di a una institución benéfica. Las cartas las quemé, y las fotografías, como nadie las quiso, también. Borré todos los archivos informáticos y las cuentas de correo. Tenía suficiente dinero en metálico, y la pensión que el Estado me pagaba y que llegaba puntualmente cada fin de mes, para no volver atrás.

Con dinero en una mano, una maleta pequeña en la otra, y un viejo Mercedes bien conservado que funcionaba perfectamente y al que sólo había que poner gasolina, introducir la llave, girar y apretar el acelerador, me sentía el dueño del mundo.

Dicen que a mi edad se ven las cosas de otra manera, empezando por el paisaje, es cierto. Lo que ves delante y lo que se refleja en el retrovisor parece más limpio y pálido, sin interferencias que lo enturbien, translúcido y calmado, sereno.

El ruido del motor era una buena compañía. La temperatura era agradable y la luz la atenuaban varias nubes en aquella primera hora de la tarde del primer día de mi nueva vida.

Después de doscientos kilómetros dirección norte, paré, bajé y entré en un bar a pie de carretera. Pedí un café. El joven camarero que me atendió tenía un ojo de cristal, yo no necesitaba gafas, en cambio, me faltaban media docena de dientes; de pequeño me habían circuncidado, pero aún conservaba entero el resto del cuerpo, los médicos no me habían extraído ni una piedra de riñón ni tampoco ningún trozo de intestino ni llevaba ninguna prótesis de hierro en los huesos, pero tenía la extraña sensación de haber perdido un buen trozo de cerebro.

Me tomé lentamente el café, a sorbitos, era malo y estaba mal hecho, café barato y agua sucia del grifo.

Detrás de la barra había también una chica muy alta, me sacaba más de un par de palmos, de manos enormes, que extraía platos y cubiertos supuestamente acabados de lavar en el lavavajillas. Mientras los iba secando, canturreaba flojita la canción que alguien interpretaba en la televisión que tenían colgada en el extremo de una pared, pegada al techo.

Un anciano más joven que yo la miraba con atención, a la chica, no a la televisión.

-¿Cómo perdiste el ojo? -le pregunté al camarero.

Se sobresaltó y me miró desconfiado.

-¿Y a usted qué coño le importa? -Me respondió mirándome desafiante.

-Nada -contesté mirándole directamente el ojo bueno-, no me importa nada en absoluto.

Dejé medio café sin beber y me fui al baño.

Mientras vaciaba la vejiga, entró el chico.

- Ella me lo arrancó con una cuchara cuando todavía era un niño -me soltó desde atrás mientras yo meaba.

Acabé de orinar, me abroché la cremallera de la bragueta, me giré y le pregunté:

-¿Y tú no le arrancaste la nariz de un mordisco?

Soltó una carcajada.

-Le gustan este tipo de cosas, ¿eh?, ella sabe muchas. Por poco dinero le puede contar historias sorprendentes, todas ciertas.

Abrí el agua del grifo del lavabo para lavarme y humedecerme un poco el pelo. El camarero no paraba de observarme en silencio, plantado como una estatua.

-¿Y tú, qué demonios pintas? -le pregunté mientras me enjabonaba las manos.

-Soy su manager -me respondió burlón-, cobro comisión.

-Bueno, pues, comunícale a tu representada que la espero fuera -le dije mientras salía de aquel lavabo.

-¿Quiere matar un perro?, Es barato, ¿quiere tener sexo con monjas?, también es barato, son mucho más económicas que las putas profesionales y son más limpias, también ponen más ganas, más entusiasmo, de verdad, ¡créame!, lo sé bien. ¿Quiere comerse un gato? ¿Quiere que le haga fotos disfrazado?

No le presté atención, salí del bar sin pagar el café y entré en mi Mercedes. Al poco rato, la chica alta y de manos grandes se sentaba a mi lado. Arranqué y nos fuimos. Seguí dirección norte.

-¿Cuánto me pagarás? -me espetó nada más arrancar.

-Depende de lo que me cuentes, comienza y veremos.

-¿No quieres follar?

-No.

Se desabrochó un botón de la camisa, se subió la falda hasta enseñarme las bragas, se puso cómoda y empezó a hablar. No la miraba, el paisaje, aunque agradable, era todavía demasiado humano. Al principio la escuchaba, después ya no.

Contaba historias truculentas, infantiles, donde había niños bondadosos y otros muy crueles y malvados, de gente abandonada y desaparecida, de padres adoptivos. Enfermedades terribles. Eran historias simples, pero rudas, donde todo pasaba deprisa y todo se vendía caro, carísimo, cualquier cosa valía mucho dinero y todos traicionaban a todos por mala fe o por simple necesidad. Ya estaba oscureciendo. Rápido y negro mate.

-¡Cállate! -le dije, déjame escuchar el motor.

A mi izquierda el sol se ponía y  a mi derecha el cielo era cada vez más oscuro y azul como una naranja, delante luces blancas y rojas, detrás igual, luces rojas y blancas. Dentro, luces verdes y el rojo carbón del cigarrillo que estaba fumando la chica.

Me detuve, el rótulo del hotel tenía luces amarillas y coloradas. Y la cama de la habitación una colcha beige, las paredes blancas y los muebles de madera clara. A la chica le pagué el dinero que me pidió sin regatear y una habitación en el mismo hotel. Mañana me buscaré uno de cinco estrellas, decidí mientras miraba por la ventana la carretera y sentía su rugido intermitente. Me dormí sin pensar en mí.

Me levanté tarde y con hambre, la noche anterior no había cenado. Me duché y me vestí despacio y bajé a comer, pero el comedor todavía estaba cerrado. De la chica cuenta-cuentos no había ni rastro.

"Lo siento señor, dentro de dos horas abriremos, si quiere puede tomar una copa en el bar mientras espera". Entré y pedí un café; esta vez nadie tenía un ojo de cristal, pero sí había una mujer secando platos recién lavados en un lavavajillas. No era joven, no tenía las manos grandes y el café tampoco era bueno. Me acerqué y le dije: “El café es malo”. Me miró sorprendida con sus ojos mal pintados, no me respondió.

- ¿Me ha entendido?, señorita -le volví a preguntar insistiendo.

- ¡Juan!, el señor quiere otro café, dice que éste está malo -gritó con desgana a la otra punta de la barra del bar al tal Juan que me había hecho el primer café.

El tal Juan ni se inmutó ni hizo nada tampoco.

Pasadas las dos horas entré en el comedor con un terrible mal sabor de café en la boca. Yo era el único comensal que había y la mujer del bar que secaba platos la única camarera. Mientras me leía el menú, impreso en una hoja plastificada, permanecía a mi lado con cara de aburrida y la libreta a punto esperando para tomarme el pedido.

- ¿El cocinero qué tal es? -le pregunté a la mujer.

Estaba escarmentada por las dos horas que había pasado conmigo en el bar sirviéndome cafés malos y respondiendo a mis raras preguntas que no hacían al caso, y se puso a reír para aliviar los nervios.

- Muy bueno -me respondió con ironía-, es un gran chef, tiene muy buen ojo para la cocina -continuaba riendo.

- ¿Sabes contar historias? -le pregunté.

- Si paga bien le cuento la historia de mi vida, con pintalabios o sin maquillaje, usted elige.

Seguí dirección norte. No iba rápido, pero iba deprisa. La noche llegaba cada vez más pronto y de forma más repentina y yo me dormía sin preámbulos y sin pensar. Cada vez más horas. Cada vez más cansado. Paraba para tomar cafés malos, llenar el depósito de gasolina y comprar alguna historia loca a quien me la quisiera vender.

Por las noches me paraba, cuando me entraba el sueño alquilaba una habitación en el primer hotel que encontraba, prometiéndome que al día siguiente tomaría una en uno de cinco estrellas. Pero nunca lo hice. No era para ahorrar, tenía suficiente dinero, pero no pensaba en eso, no me acordaba que me lo había prometido, se me olvidaba.

El sueño me atrapaba fuerte y sin avisar, después, ya era tarde para ir buscando en plena noche un hotel mejor que lo que me caía en las manos. Cualquier cama me era suficiente, en ese momento no pedía más que un lecho para dormir. Luego, al despertar, me daba pena ver dónde había dejado caer mi cuerpo. La sencillez y la pobreza me entristecían, me angustiaban y me consternaban hasta que me dormía de nuevo.

El rumbo seguía siendo sur-norte.

El tiempo empezaba a refrescar y ya había días enteros que me los pasaba durmiendo, encerrado en la habitación. Sin comida, sin cafés. En la más profunda oscuridad. Envuelto en una manta usada, en una cama de una habitación barata. Dormía soñando historias compradas a otros. Ya casi no hablaba con nadie, ni siquiera conmigo mismo, necesitaba pocas palabras, poca luz, poco ruido.

Una noche, el Mercedes se detuvo, había olvidado ponerle gasolina. El crepúsculo se me venía encima y la carretera me ladraba como un lobo. Empujé el automóvil fuera de la vía para que no estorbara y no causar ningún accidente; volví a entrar y allí dentro, en su interior viejo y gastado, me quedé mirando las luces de mis faros y escuchando el silencio. La batería falló poco después, las luces se apagaron y la calefacción también. No pasaba nadie, no se veía nada.

Creo recordar que esa noche nevó y que fue una noche corta porque de repente se hizo de día en plena oscuridad.

Quizás algún enorme camión perdió el control en esa curva donde yo estaba, no lo sé. O quizás vino la policía, una ambulancia o alguien. No lo creo.

Lo que seguramente sucedió es que la noche tuvo que terminar abruptamente por alguna razón que desconozco.

Con el sol alto, un solo blanco, triste y viejo, con el sol en el cenit y la luz en mi frente, una luz amortiguada que no iluminaba ni a las cosas ni a mí, me volvió atrapar el sueño y soñé con una historia que mi padre me contaba de pequeño.

En ella había un pintor que "llegó a viejo después de dedicar toda su vida a un único cuadro. Una vez que lo hubo terminado, invitó a los amigos que aún le quedaban para mostrarles su obra: en ella se veía un parque y entre los prados un estrecho camino que conducía a una casa situada en un alto. Cuando los amigos, listos para dar su opinión, se giraron hacia el pintor, este ya no se encontraba junto a ellos. Miraron de nuevo hacia el cuadro: allí estaba él, recorriendo la suave pendiente del camino; abrió la puerta de casa, se paró un momento, se volvió, sonrió, les dio nuevamente la espalda y cuidadosamente cerró tras de sí la puerta dibujada". (1)

Dicen que a los ochenta años se ven las cosas de otra manera, si es que llegas a verlas. Yo, por suerte, las he visto siempre igual, tan claras como el primer día, nítidas y transparentes, como en un dibujo. Por eso decidí cambiar de vida y empezar una nueva, había terminado el papel y a la punta del lápiz ya no se la podía afinar más.


4 de noviembre de 2006


(1)   Cuento extraído de “¿Cuánta verdad necesita el hombre?” Rüdiger Safranski, 1990. Ensayo Tusquets


divendres, 3 de juny del 2016

El dog



El dog

Quan vaig veure l'anunci a la premsa alguna cosa es va posar a ballar dins del meu cap. "Casa en venda", posava el preu, la direcció i un telèfon de contacte. Immediatament vaig agafar l'escala i vaig baixar una caixa de cartró del traster. Allà guardava les postals que al llarg dels anys havia anat rebent. Vaig començar a buscar. I la vaig trobar. Efectivament, la direcció era la de l’anunci, no estava segura del número, la casa llavors devia ser també la mateixa.

Vaig trucar al telèfon que hi havia, era una agència. Vaig concertar una entrevista per el dia següent a primera hora. Vaig anar a buscar les fotografies. També estaven en diverses caixes de cartró, totes desordenades. No vaig fer res més en tot el dia que mirar aquelles velles fotos. Hi havia, barrejades amb altres, diverses de la façana, del saló, del jardí, de la piscina i del seu petit gran bosquet de pins i de tots aquells que freqüentàvem la casa. Jo, la meva amiga, les seves germanes, la seva mare, diverses convidades, amigues d'unes i d'altres i, naturalment, l'àvia. Ella era l'única que no podia faltar. La recordo vestida de blanc, el seu llarg cabell gris recollit en un monyo, sempre amb el seu bastó i agafant amb força la corretja d'aquella enorme bèstia, un blanc dog argentí. Encara que podia caminar, moltes vegades es feia empènyer asseguda en una cadira de rodes. Totes dones. L'únic mascle que hi havia, biològicament parlant, era el gos, que mostrava amb evidència que no estava castrat. En alguna de les fotografies també apareixia la criada. Una dona tan gran com l'àvia que com ella gairebé mai parlava, però que feia tota la feina de la casa.

Vaig arribar d'hora, però vaig estacionar l'automòbil una mica lluny, volia arribar caminant, passejant. Tot estava igual, però abandonat, no hi havia ningú als carrers plens de fulles seques sense recollir. Les altres cases semblaven buides i en moltes d'elles hi havia rètols de "En Venda". Quan arribés a la propera cantonada havia de girar a la dreta, llavors la veuria. Bufava vent, les fulles s'arremolinaven en els pòrtics oxidats, aquells arbres feia temps que no havien estat podats, les seves branques es balancejaven per sobre del meu cap, igual que com més amunt ho feien uns núvols negres plens de tempesta. Vaig arribar a la cantonada i vaig tombar a la dreta. Allà hi havia la casa. Em vaig espantar al veure-la, semblava una elefanta vella sense els seus cadells. Digna, anciana i  capaç encara d’esclafar-te amb una sola de les seves potes. Una de les finestres del primer pis estava oberta i també ho estava la porta principal. Vaig entrar.

La casa es trobava en una zona residencial, als afores d'un petit poble de l'interior, de clima temperat a l'estiu i no massa fred a l'hivern, ventós a la tardor i plujós a la primavera. De lloc de moda fa ja molts anys, per estiuejants tranquils i les seves famílies, havia acabat convertint-se en el que és avui, una petita comunitat fantasma abandonada. La decadència va ser lenta al principi, per a més tard precipitar-se en una caiguda lliure. El seu lloc va ser ocupat ràpidament per les excitants platges d'aigües poc profundes que hi havia uns quants quilòmetres més enllà.

De joveneta i durant alguns estius vaig ser una de les convidades de la casa, gràcies a la meva relació amb la filla petita que sempre insistia que anés a passar uns dies. La seva mare havia enviudat feia molts anys, deia, encara que els números no em quadraven mai, de vegades eren més, altres menys. Jo callava, mai vaig posar en evidència aquella disparitat d'edats i d'anys que no encaixaven. Tampoc vaig esmentar mai l'absència de fotografies del pare. Un cop vaig preguntar per ell, però la resposta va ser tan evasiva que vaig optar per no insistir.

Jo també era òrfena de pare, però els meus números sí que quadraven, tant com la meva memòria. Aquesta coincidència en la nostra orfandat va ser potser la que va fer que la meva amiga es fixés en mi. Per la meva part em seduïa l'estranya llibertat i també l'alegria que allà es respirava. Era al mateix temps excitant i tranquil•litzador formar part d'aquella petita comunitat femenina. Em sentia més segura i confiada i al mateix temps també plena de curiositat, aquelles dones semblaven saber secrets als quals jo aviat podria accedir. A la meva mare no li agradava la seva amistat, desconfiava d'alguna cosa, però no sabia de què. No hi ha cap home?, em preguntava. Això no pot ser bo, es responia a si mateixa. Però mare, nosaltres estem igual, i el teu?, digues, per què no t'has tornada a casar? Llavors reia i em deia, i per què vull jo un home?, no serveixen per a res. Les dues acabàvem rient juntes i dient alguna vulgaritat. Jo, naturalment, no l'hi explicava tot a la meva mare. No li deia que moltes nits la meva amiga es ficava al meu llit, segons sembla morta de por per algun tro o pel soroll del vent que es colava per alguna finestra; tampoc li deia que gairebé cada dia ens banyàvem juntes i que nues ens miràvem al mirall comparant els nostres pits o quina de les dues tenia mes bell al pubis. Peluda!, em deia ella. Poca teta!, li responia jo.

Quan acabava l'estiu totes tornàvem a la ciutat menys l'àvia, ella es quedava, sempre vivia allà, en aquella casa, amb l'única companyia del gos i de la criada silenciosa. Quan acabava l'estiu el poble perdia molta població i el barri residencial on es trobava la casa es quedava completament buit, gairebé com ho està ara. En aquesta soledat hivernada vivia l'àvia la resta de l'any. La piscina s'anava omplint de fulles seques i bestioles mortes fins l'estiu següent.

Ara la piscina també estava buida i bruta. A la part més profunda hi havia un toll d'aigua negra. La resta era ple d'herbes i molsa relliscosa. Ei!, vaig cridar, hi ha algú? Un cap va treure el cap per la finestra oberta. Era la noia que l'agència havia enviat. Si tingués diners, la comprava jo, va ser el primer que em va dir. Que romàntic!, tot això sembla estar ple de fantasmes, oi? Per això la vull comprar, li vaig respondre amb un somriure. Va riure. Digueu-me, li vaig preguntar, qui és el seu propietari actual?

El dog no es separava mai de l'àvia. Als altres habitants de la casa no els feia el més mínim cas. A mi em feia por. L'animal semblava inofensiu, absent i abstret, fins i tot savi, però sabíem que una sola paraula de la seva propietària era suficient per posar-lo en guàrdia. Ella afirmava que li donava seguretat, que quan es quedava sola se sentia més protegida. I també afirmava amb un mig somriure que era "l'home de la casa". No anava desencaminada, va ser al final d'un estiu, faltava una setmana per anar-nos-en i els dies eren notòriament més curts. Van entrar a robar. Era de nit i eren dos nois joves, gairebé adolescents. Tot va passar en silenci, sense un sol lladruc. Els dos assaltants no van tenir ni temps de defensar-se. Un va quedar estès a la cuina, i l'altre el va caçar prop de la piscina. A la mà del que semblava més jove va quedar la navalla sense obrir.

Tot en silenci fins que el gos va despertar a l'àvia i ella a les altres. Totes es van posar mans a l'obra com si ja coneguessin el seu paper per endavant. Mentre agafaven pics i pales la mare de la meva amiga es va acostar i em va dir: Pots fer dues coses, o ens ajudes a enterrar-los i calles per sempre o ens denúncies, tampoc serà tan greu el que ens pugui passar, a aquests desgraciats els ha matat el gos, no nosaltres. La seva veu no tenia matisos, has de decidir ara, així ens estalviarem feina, va afirmar. Estava intentant pensar quan ja vaig sentir els primers cops de pic. Jo em vaig quedar muda. Com que no deia res, algú va posar a les meves mans draps i sabó; neteja la sang, em van ordenar. Per què no truquen a la policia?, vaig preguntar a la fi, hi ha dues persones mortes!, no els donen llàstima? Podíem haver estat nosaltres les mortes estimada... a més, així és molt més senzill, em van respondre, què vols?, què se’n portin al gos i el sacrifiquin? Al meu dog no, va afirmar contundent l'àvia des d'un racó, al meu dog no el mata ningú. El timbre de la seva veu era estrany i el gos, que fins llavors semblava estar tranquil, es va posar molt tens. Què decideixes?, em van pressionar. Vaig a netejar la sang, hi ho vaig fer obedient. Al matí següent tot semblava haver tornat a la normalitat. Les meves amfitriones estaven igual d'alegres i felices com sempre. Semblava que res havia passat. Jo, per descomptat, vaig fer la maleta i me'n vaig anar. Mai vaig tornar, fins avui, molts anys després.

El propietari actual és un banc, em va respondre l'agent immobiliària, la majoria d'aquestes cases ho són. Fallides, embargaments, hipoteques impagades, ja sap, coses així. És una casa vella però té estil, al seu marit segur que li agradarà, em va dir amb una veueta innocent i mirant cap a un altre costat. Jo no tinc marit preciositat, estic soltera, li vaig respondre mirant-la als ulls. Es va posar vermella.

Ens vam posar d'acord de seguida. Al matí següent vam signar les arres i al cap d'un mes el notari ens va rebre per escripturar la compravenda. Al sortir vaig passar per davant d'una botiga d'animals, vaig entrar i els vaig encarregar un cadell de dog argentí, blanc i mascle.

16 de desembre de 2006

---------------------------------------------

El dogo

Cuando vi el anuncio en la prensa algo se puso a bailar dentro de mi cabeza. “Casa en Venta”, ponía el precio, la dirección y un teléfono de contacto. Inmediatamente cogí la escalera y bajé una caja de cartón del trastero. Allí guardaba las postales que a lo largo de los años había ido recibiendo. Empecé a buscar. Y la encontré. Efectivamente, la dirección era la del anuncio, no estaba segura del número, la casa entonces debía de ser también la misma.

Llamé al teléfono, era una agencia. Concerté una entrevista para el día siguiente a primera hora. Ahora voy a buscar las fotografías, me dije. También estaban en varias cajas de cartón, todas desordenadas. No hice nada más en todo el día que mirar aquellas viejas fotos. Había, mezcladas con otras, varias de la fachada, del salón, del jardín, de la piscina y de su pequeño gran bosquecillo de pinos y de todos aquellos que frecuentábamos la casa. Yo, mi amiga, sus hermanas, su madre, varias invitadas, amigas de unas y de otras y, naturalmente, la abuela. Ella era la única que no podía faltar. Aun la recuerdo, vestida de blanco, su largo cabello gris recogido en un moño, siempre con su bastón y asiendo con fuerza la correa de aquella enorme bestia, un blanco dogo argentino. Aunque podía andar, muchas veces se hacía empujar sentada en una silla de ruedas. Todas mujeres. El único macho que había, biológicamente hablando, era el perro, que mostraba con evidencia que no estaba castrado. En alguna de las fotografías también aparecía la criada. Una mujer tan mayor como la abuela que como ella casi nunca hablaba, pero que hacía todo el trabajo de la casa.

Llegué temprano, pero estacioné el automóvil un poco lejos, quería llegar andando, paseando. Todo estaba igual, pero abandonado, no había nadie en las calles llenas de hojas secas sin recoger. Las otras casas parecían vacías y en muchas de ellas había letreros de “En Venta”. Cuando llegase a la próxima esquina debía torcer a la derecha, entonces la vería. Soplaba viento, las hojas se arremolinaban en los pórticos oxidados, aquellos árboles hacía tiempo que no habían sido podados, sus ramas se balanceaban encima de mi cabeza como más arriba lo hacían unas nubes negras llenas de tormenta. Llegué a la esquina y torcí a la derecha. Allí estaba la casa. Me asusté al verla, parecía una elefanta vieja sin sus cachorros. Digna, anciana y aun capaz de aplastarte con una sola de sus patas. Una de las ventanas del primer piso estaba abierta y también lo estaba la puerta principal. Entré.

La casa se hallaba en una zona residencial, en las afueras de un pequeño pueblo del interior, de clima templado en verano y no demasiado frío en invierno, ventoso en otoño y lluvioso en primavera. De lugar de moda hace ya muchos años, para veraneantes tranquilos y sus familias, había acabado convirtiéndose en lo que es hoy, una pequeña comunidad fantasma abandonada. La decadencia fue lenta al principio, para más tarde precipitarse en una caída libre. Su sitio fue ocupado rápidamente por las excitantes playas de aguas poco profundas que había unos cuantos kilómetros más allá.

De jovencita y durante algunos veranos fui una de las invitadas de la casa, gracias a mi relación con la hija menor que siempre insistía en que fuese a pasar unos días. Su madre había enviudado hacía muchos años, decía, aunque los números no me cuadraban nunca, a veces eran más, otras menos. Yo me callaba, nunca puse en evidencia aquella disparidad de edades y de años que no encajaban. Tampoco mencioné jamás la ausencia de fotografías del padre. Una vez pregunté por él, pero la respuesta fue tan evasiva que opté por no insistir.

Yo también era huérfana de padre, pero mis números sí que cuadraban, tanto como mi memoria. Esa coincidencia en nuestra orfandad fue tal vez la que hizo que mi amiga se fijase en mí. Por mi parte me seducía la extraña libertad y también la alegría que allí se respiraba. Era al mismo tiempo excitante y tranquilizador formar parte de aquella pequeña comunidad femenina. Me sentía más segura y confiada y al mismo tiempo también llena de curiosidad, aquellas mujeres parecían saber secretos a los que yo pronto podría acceder. A mi madre no le gustaba su amistad, desconfiaba de algo, pero no sabía de qué. ¿No hay ningún hombre?, me preguntaba. Eso no puede ser bueno, se respondía a sí misma. Pero mamá, nosotras estamos igual, y ¿tu?, dime, ¿por qué no te has vuelta a casar? Entonces se reía y me decía ¿y para qué quiero yo a un hombre?, no sirven para nada. Las dos acabábamos riendo juntas y diciendo alguna vulgaridad. Yo, naturalmente, no se lo contaba todo a mi madre. No le decía que muchas noches mi amiga se metía en mi cama, según parece muerta de miedo por algún trueno o por el ruido del viento que se colaba por alguna ventana; tampoco le decía que casi cada día nos bañábamos juntas y que desnudas nos mirábamos al espejo comparando nuestros pechos o cual de las dos tenía mas bello en el pubis. ¡Peluda!, me decía ella. ¡Poca teta!, le respondía yo.

Cuando terminaba el verano todas regresábamos a la ciudad menos la abuela, ella se quedaba, siempre vivía allí, en aquella casa, con la única compañía del perro y de la criada silenciosa. Cuando terminaba el verano el pueblo perdía mucha población y el barrio residencial donde se hallaba la casa se quedaba completamente vacío, casi como lo está ahora. En esa soledad hibernada vivía la abuela el resto del año. La piscina se iba llenando de hojas secas y bichos muertos hasta el verano siguiente.

Ahora la piscina también estaba vacía y sucia. En la parte más honda había un charco de agua negra. El resto lleno de hierbas y musgo resbaladizo. ¡Eh!, grité, ¿hay alguien? Una cabeza se asomó por la ventana abierta. Era la chica que la agencia había mandado. Si tuviera dinero, la compraba yo, fue lo primero que me dijo. ¡Qué romántico!, todo esto parece estar lleno de fantasmas, ¿verdad? Por eso la quiero comprar, le respondí con una sonrisa. Se rió. Dígame, le pregunté, ¿quién es su propietario actual?

El dogo no se separaba jamás de la abuela. A los demás habitantes de la casa no les hacía el más mínimo caso. A mí me daba miedo. El animal parecía inofensivo, ausente y ensimismado, incluso sabio, pero sabíamos que una sola palabra de su ama era suficiente para ponerle en guardia. Ella afirmaba que le daba seguridad, que cuando se quedaba sola se sentía más protegida. Y también afirmaba con una media sonrisa que era “el hombre de la casa”. No iba desencaminada, fue al final de un verano, faltaba una semana para irnos y los días eran notoriamente más cortos. Entraron a robar. Era de noche y eran dos muchachos jóvenes, casi adolescentes. Todo sucedió en silencio, sin un solo ladrido. Los dos asaltantes no tuvieron ni tiempo de defenderse. Uno quedó tendido en la cocina, y al otro lo cazó cerca de la piscina. En la mano del que parecía más joven quedó la navaja sin abrir.

Todo en silencio hasta que el perro despertó a la abuela y ella a las demás. Todas se pusieron manos a la obra como si ya conocieran su papel de antemano. Mientras cogían picos y palas la madre de mi amiga se me acercó y me dijo: Puedes hacer dos cosas, o nos ayudas a enterrarlos y te callas para siempre o nos denuncias, tampoco será tan grave lo que nos pueda ocurrir, a estos desgraciados los ha matado el perro, no nosotras. Su voz no tenía matices, debes decidirlo ahora, así nos ahorraremos trabajo, afirmó. Estaba intentando pensar cuando ya oí los primeros golpes de pico. Yo me quedé muda. Como no decía nada, alguien puso en mis manos trapos y jabón; limpia la sangre, me ordenaron. ¿Por qué no llaman a la policía?, pregunté al fin, ¡Hay dos personas muertas!, ¿no les dan lástima? Podíamos haber sido nosotras las muertas querida… además, así es mucho más sencillo, me respondieron, ¿qué quieres?, ¿qué se lleven al perro y lo sacrifiquen? A mi dogo no, afirmó contundente la abuela desde un rincón, a mi dogo no lo mata nadie. El timbre de su voz era extraño y el perro, que hasta entonces parecía estar tranquilo, se puso muy tenso. ¿Qué decides?, me presionaron. Voy a limpiar la sangre, les respondí obediente. A la mañana siguiente todo parecía haber vuelto a la normalidad. Mis anfitrionas estaban igual de alegres y felices como siempre. Parecía que nada había ocurrido. Yo, por supuesto, hice la maleta y me fui. Jamás regresé, hasta hoy, muchos años después.

El propietario actual es un banco, me respondió la agente inmobiliaria, la mayoría de estas casas lo son. Quiebras, embargos, hipotecas impagadas, ya sabe, cosas así. Es una casa vieja pero tiene estilo, a su marido seguro que le gustará, me dijo con una vocecita inocente y mirando hacia otro lado. Yo no tengo marido preciosidad, estoy soltera, le respondí mirándola a los ojos. Se ruborizó.

Nos pusimos de acuerdo enseguida. A la mañana siguiente firmamos las arras y al cabo de un mes el notario nos recibió para escriturar la compra-venta. Al salir pasé por delante de una tienda de animales, entré y les encargué un cachorro de dogo argentino, blanco y macho.

16 de Diciembre de 2006

dijous, 2 de juny del 2016

El més humil dels balls


El més humil dels balls

Eren arbres tan alts i esvelts que semblaven xiprers, però no ho eren, no sé què eren, però eren arbres alts i esvelts que vorejaven un llarg i no molt ample camí. Vincladissos i remorosos quan bufava el vent.

De branca en branca els sobrevolaven milers de ratpenats, tan enormes que vam pensar que es tractava de vampirs. El cel n'estava cobert, d'un arbre a un altre i d'una copa a una altra travessaven les altures per sobre dels nostres caps també alts i esvelts.

Al camí no se li veia el final, però encara que polsegós era fresc i ombrejat. La brisa que bufava per entre els arbres que el flanquejaven produïa un suau xiulet que ens acompanyava en el nostre caminar, meitat viatge, meitat passeig.

Nosaltres érem dos. El meu germà i jo. El meu germà de sang i de cor.

Tots dos marxàvem decidits, gaudint de la tarda i del vespre, del declinar lent de la llum i de la nit que s'aproximava ineludible.

Gaudíem i assaboríem l'aroma de l'aire i la remor d'aquelles milers d'ales batent allà dalt. Hi havia tantes que formaven un estrany pavelló entreobrint-se i tancant-se contínuament. Si t'atrevies a mirar era fàcil que se't encongís l'ànim.

Però ni ell ni jo caminàvem sols. Ens teníem l'un a l'altre. Orgullosos de la nostra companyia, contents i alegres, marxàvem junts mentre els ratpenats i els arbres ens proporcionaven una bona ombra i les dones es treien amb coqueteria el vel al veure'ns passar.

Anàvem a bon ritme sense anar de pressa. Marcant el pas i ballant la més humil de les coreografies, que és la de caminar un al costat de l'altre. El somriure àmpla i sincer, els ulls brillants, i al rostre la nostra millor cara. De tant en tant ens miràvem i ens oferíem novament complicitat i companyia.

Allò no era Europa, ni tampoc era Amèrica, ni tan sols Àfrica, allò era el cor de l’Àsia, i aleshores jo només era un noi jove que caminava al costat del seu germà a través d'un camí vorejat d'arbres, d'elefants mansos que transportaven coses inaudites. De venedors de secrets ja revelats, de dones expertes en conèixer el futur i en prometre delícies i plaers inimaginables i mai sospitats.

Captaires, tafurs, lladres, gurus, santons, budes, joves boniques, dames intrigants i nois de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, ombra i sol. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge.

Ningú va gosar tocar-nos al veure'ns passar. Ningú va gosar interrompre o molestar. Ningú va ser cap obstacle. Ens miraven curiosos, però sempre amb respecte. S'apartaven, deixaven lliure el camí.

Quan un camina animós i ple d'esperança acaba per arribar. A on? Al principi, naturalment. Al dia aquell en que el meu germà va venir a veure’m per primera vegada a la clínica on la nostra mare m'havia donat a llum. Ell era encara un nen petit i l'emoció devia ser tanta que es va amagar sota el llit.

Aquest va ser el principi i aquest serà el final.

Mentrestant la gent s'aparta quan passem. La brisa és suau, els arbres es balancegen i la pols del camí torna vermell encara més el crepuscle que mai acaba, impedint a la nit arribar.

30 de maig de 2007

----------------------------------------

El más humilde de los bailes

Eran árboles tan altos y esbeltos que parecían cipreses, pero no lo eran, no sé qué eran, pero eran árboles altos y esbeltos que bordeaban un largo y no muy ancho camino. Cimbreantes y rumorosos cuando soplaba el viento.

De rama en rama los sobrevolaban miles de murciélagos, tan enormes que pensamos que seguramente se trataba de vampiros. El cielo estaba cubierto por ellos, de un árbol a otro y de una copa a otra atravesaban las alturas por encima de nuestras cabezas también altas y esbeltas. 

Al camino no se le veía el final, pero aunque polvoriento era fresco y sombreado. La brisa que soplaba por entre los árboles que lo flanqueaban producía un suave silbido que nos acompañaba en nuestro caminar, mitad viaje, mitad paseo.

Nosotros éramos dos. Mi hermano y yo. Mi hermano de sangre y de corazón.

Ambos marchábamos decididos, disfrutando de la tarde y del atardecer, del declinar lento de la luz y de la noche que se aproximaba irremediable.

Disfrutábamos y saboreábamos el aroma del aire y el murmullo de aquellas miles de alas batiendo allá en lo alto. Había tantas que formaban un extraño pabellón entreabriéndose y cerrándose continuamente. Si te atrevías a mirar era fácil que se te encogiera el ánimo.

Pero ni él ni yo caminábamos solos. Nos teníamos el uno al otro. Orgullosos de nuestra compañía, contentos y alegres, marchábamos juntos mientras los murciélagos y los árboles nos proporcionaban una buena sombra y las mujeres se quitaban con coquetería el velo al vernos pasar.

Íbamos a buen ritmo sin ir deprisa. Marcando el paso y bailando la más humilde de las coreografías, que es la de caminar uno al lado del otro. La sonrisa amplia y sincera, los ojos brillantes, y en el semblante nuestra mejor cara. De vez en cuando nos mirábamos y nos ofrecíamos de nuevo complicidad y compañía.

Aquello no era Europa, ni tampoco era América, ni siquiera África, aquello era el corazón de Asia, y por aquel entonces yo solamente era un muchacho joven que caminaba al lado de su hermano a través de un camino bordeado de árboles, de elefantes mansos que transportaban cosas inauditas. De vendedores de secretos ya revelados, de mujeres expertas en conocer el futuro y en prometer delicias y placeres inimaginables y nunca sospechados.

Mendigos, tahúres, ladrones, gurús, santones, budas, jóvenes bonitas, damas intrigantes y muchachos de cabellos ensortijados y cuerpos felinos. Pieles claras, oscuras y negras. Ancianos y niños. Personas y animales. Viento y lluvia, sombra y sol. Frío y polvo. El polvo suficiente para enrojecer el paisaje.

Nadie osó tocarnos al vernos pasar. Nadie osó interrumpir o molestar. Nadie fue ningún obstáculo. Nos miraban curiosos, pero siempre con respeto. Se apartaban, dejaban libre el camino.

Cuando uno camina animoso y lleno de esperanza termina por llegar. ¿A dónde? Al principio, naturalmente. Al día aquel en que mi hermano vino a verme por primera vez a la clínica donde nuestra madre me había dado a luz. Él era todavía un niño pequeño y la emoción debió de ser tanta que se escondió debajo de la cama.

Ese fue el principio y ese será el final.

Mientras tanto la gente se aparta cuando pasamos. La brisa es suave, los árboles se balancean y el polvo del camino enrojece todavía más el crepúsculo que nunca termina, impidiendo a la noche llegar.

30 de Mayo de 2007

dimecres, 1 de juny del 2016

Tram recte


Tram recte

La Lluïsa m'explicava sovint el seu somni. En ell veia a una dona gran rere les reixes de l'enorme porta d'una casa de camp; el seu pare se l’en duia mentre ella, encara una nena, no deixava de mirar enrere i veure com aquella senyora li deia adéu amb la mà. Davant de la casa hi havia un llarg camí recte que van haver de recórrer sencer i a peu, el pare i la nena, per arribar a la carretera on els esperava un cotxe de línia. La Lluïsa sempre em deia que segurament la senyora que els acomiadava era la seva mare, que va morir quan ella no havia complert encara els cinc anys.

Borges afirmava que la línia, el simple tram que l'espai recorre entre dos punts, és el laberint perfecte. L'astronomia moderna també ens ensenya que a l'univers no hi ha res que sigui recte encara que segueixi havent-hi un camí que encara és el més curt entre dos llocs. Quin? El que recorre la llum, que, com l'aigua, sempre cau i sempre troba una sortida.

La Lluïsa tenia el costum de passejar a la vora de les carreteres, sola i a pas ràpid. Ho feia a primera hora del matí just quan es feia de dia. Quan el sol amenaçava amb despuntar deixava a la seva família dormint a la petita casa on passaven les vacances i se n'anava. Caminava hores fins que decidia tornar, no seguia un destí marcat i ningú li preguntava mai on havia estat, solament passejava amb el seu habitual ritme lleuger per carreteres i calçades. Anava de pressa a tot arreu, buscant el camí més curt, com si fos l'aigua d'algun riu que cau de la muntanya.

Eren carreteres secundàries i molt poc freqüentades i la Lluïsa sempre caminava en el mateix sentit dels automòbils, els sentia arribar per darrere i després veia com l’avançaven. Un dia, un d'ells la va atropellar i la va matar a l'instant en una llarga recta. El conductor no es va aturar i es va donar a la fuga. La policia va trigar gairebé 24 hores a trobar-la quan la família va comunicar la seva desaparició. Era murciana, menuda, i l'única filla de la primera esposa del seu pare, aquesta que potser l'acomiadava rere les reixes d'una enorme porta.

El destí de la Lluïsa estava marcat, però ella no desitjava convertir-se en la criada de la família, quedar engabiada en una casa que mai seria la seva i sí del seu pare, de la nova dona i dels seus germanastres. Per evitar-ho va decidir fugir i per fugir va pensar que el millor seria casar-se, i es va casar amb el primer home que l'hi ho va proposar, un valencià de molt curta intel·ligència que tocava el trombó a la banda del poble i que més tard es va fer Guàrdia d'Assalt de la República.

Durant la guerra es va quedar sola amb la seva filla acabada de néixer, les dues mortes de fam i furgant camps de patates que ja havien estat collits per altres abans que per ella. Temps després explicava que en més d'una ocasió va estar a punt de tirar-se al riu al veure que no podia alimentar la seva filla. Però es va resistir a deixar-se en dur i seguir aquest corrent que sempre cau.

Acabada la guerra, el seu trombonista valencià va tornar a casa després de passar diversos anys en un camp de concentració.

Quan ja havia nascut el seu segon fill, un nen, va tenir un amant que va conèixer al metro de manera casual. Es va enamorar sense saber gairebé res d'ell, volia deixar al seu marit i als seus dos fills, fugir i abandonar-ho tot, però va acabar avortant de mala manera a l'antre d'un escorxador que gairebé li pren la vida a ella també. No hi va haver manera de dissuadir-la. Recordo que la meva mare la va acompanyar perquè no estigués sola i demanar ajuda davant de qualsevol eventualitat.

La Lluïsa era la que millor cosia el visó, afirmava el meu pare. Sempre deia que no havia conegut ningú que superés la qualitat de la seva costura. Amb la Allbook & Hashfield, la seva màquina de cosir pells, unint unes amb les altres, va fer també milers de quilòmetres, camins de trams rectes i oblics. Orgullosa, es vantava de la seva costura regular i de la "forma" que sabia donar-li quan calia aconseguir corbes sense l'ajuda del tall, només embevent un dels costats de la costura. Això ens explicava el meu pare i això ho vaig veure jo; ell sempre repetia insistent que no hi havia ningú més, però això només va ser cert fins que vam descobrir a les operàries macedònies. La Lluïsa era molt bona "maquinista", així se les anomenava en el gremi, ho havia estat sempre, ella com moltes altres també, però la irrupció del mercat grec i dels seus artesans va revolucionar la tècnica i l'art de tallar i cosir pells, millorant-lo i modernitzant-lo. La destresa i habilitat dels grecs, homes i dones, nens i adults, era nova, més àgil i molt superior, els permetia cosir mil vegades més ràpid que la Lluïsa, parsimoniosa en el seu treball, a l'inrevés que en el seu caminar.

Aquells tallers macedonis estaven plens de nens i nenes cosint. Els seus dits petits eren els ideals per amagar el pèl de la costura, i la seva joventut els proporcionava l'empenta d'una locomotora a tota marxa. Allà i en aquell moment no es considerava insòlit el treball infantil, formava part de la seva correcta formació. Abans d'anar a l'escola, o al sortir d'ella, s'unien a la família unes hores i aprenien l'ofici gairebé al mateix temps que a escriure. El món dels nens no estava com ara separat del món dels adults, tots dos eren un de sol. Els fills presenciaven, a la vista de tots, la transacció econòmica que allí es realitzava, veien els seus pares vendre el producte del seu propi treball. Les coses tenien la força del seu pes, ni volàtils, ni lleugeres, ni tampoc dissimulades.

Quan entraves en un d'aquells tallers totes les mirades es detenien en tu, el soroll de les màquines no era ensordidor, semblaven diversos trens acostant-se per després allunyar-se xiulant, cada un en la seva via. Els locals no estaven molt il·luminats i la pols flotava barrejada amb la pelussa despresa i la música de la ràdio, els llums enfocaven només el breu espai en què les mans treballaven. Veure'ls cosir era un petit espectacle per l'habilitat i gràcia que mostraven perquè cap pèl quedés atrapat i enredat entre els repunts del fil. Mentre cosien miraven silenciosos i curiosos com triaves la mercaderia que t'agradava i com regatejaves amb l'amo el preu i les quantitats. Sempre callats i atents al seu treball no deixaven de observar-te, res no els passava desapercebut, la teva forma de parlar, el teu vestit, la teva seguretat o els teus dubtes. Al llarg de l'any veien a molts com tu, venir i comprar o tractar de fer-ho, anar-se’n carregats, o de buit tal com havien arribat. Alguns ja et coneixien d'altres vegades, i les nenes i les adolescents reien i murmuraven picardies sense apartar la vista de tu, cosint gairebé sense mirar l'agulla trepidant, igual com ho fa un pianista cec.

El meu pare va conèixer a la Lluïsa en una pelleteria que portava el nom tan poc singular de "París"; el taller estava situat en un vell palau mig abandonat on, i mentre es treballava, també es cantaven sarsueles, cançons de moda i alguna que una altra ària d'òpera popular.

El casalot tenia enormes habitacions buides, un jardí, ratolins i caderneres, vells fantasmes d'antics cavallers, emperrucats, empolsats i perfumats en companyia de belles dames tan maquillades com ells, amb els seus cardats pentinats impossibles i els seus polissons i escots impressionants, empresonant les seves carns blanques.

En aquell taller en què el meu pare va conèixer a la Lluïsa van arribar a treballar fins a quaranta persones; una d'elles va ser l’Alfons, que va començar de simple aprenent. Els seus pares havien mort a la guerra i ell es va criar amb una tia soltera que a més tenia cura també de la seva mare, l'àvia.

L’Alfons va arribar a obrir una pelleteria al seu nom, i encara que va tenir clients particulars, bàsicament treballava per a uns grans magatzems. Assumia un risc elevat perquè gairebé tots els seus ingressos depenien d'un sol parell de clients importants. Igual que les motocicletes, la seva altra gran afició, elles només tenen dues rodes, si falla una és millor que siguis equilibrista de circ, sinó, ja pots acomiadar-te del camí i del paisatge, per molt recte i horitzontal que siguin, deia ell.

No va ser en cap de les seves motos, es va matar un dia en el que el seu cotxe va sortir de la carretera en plena recta. Tots vam saber que no havia estat un accident. No ho havia estat. I ara, molt de temps després i per motius que no venen al cas, encara estic més segur.

L’Alfons, com la Lluïsa, freqüentava molt sovint la nostra casa, i en ocasions també treballava per a nosaltres quan el nostre pare va obrir el seu propi taller. Sempre el recordo majestuós, bondadós i divorciat, era un d'aquests homes que un no entén com segueixen vivint sols, donant per suposat i equivocadament que devia d’haver moltes dones disposades a acceptar una cita amb ell, un home alt, fort, guapo i atractiu, que somreia amargant el rictus del llavi inferior. Dolç de paraula, semblava xiuxiuejar amb un fons ronc a la seva gola, on les paraules adquirien volum i suavitat. M'agradava aquesta forma de parlar callada i la seva semblança amb Johnny Cash, el seu aspecte fornit, tranquil i la seva gavardina sempre arrugada de detectiu pobre. I m'agradaven també les converses que tenia amb el meu oncle Eduard, tots dos asseguts en sengles cadires, cara a cara, de front i sense cap taula que els separés. Els seus genolls a un pam dels de l'altre. Fumant cigarrets un rere l’altre, dos homes atractius parlant de qualsevol cosa, per descomptat de negocis i de diners, però mai de dones. Aquesta va ser una de les coses que vaig aprendre d'ells. Malgrat el que pugui semblar, quan parlen dos homes mai ho fan de dones. No és cap tabú, ni pudor, ni vergonya d'homes sobris o puritans. Simplement no fa al cas.

I jo a tres metres de distància, tres metres per tenir una bona perspectiva de l'escena. Dempeus, callat i escoltant. El pelleter sempre exerceix de peu. Assegut es cus, per descomptat, també es menja i es conversa mentre es beu, i poc més, però fins i tot llegir i escriure s'ha de fer dret, cuinar i ballar, pintar i mirar.

Gairebé de la nit al dia l’Alfons es va arruïnar, uns pocs mesos abans que nosaltres també ho féssim.

Ara, quan el riu ha canviat mil vegades de nom i l'olor del temps s'ha perdut definitivament, ja tots estan morts, de malaltia o de vellesa, i alguns encara segueixen estant morts en vida. També n'hi ha que han mort de pur cansament i fatiga, o els ha abatut la decepció i allò que abans es deia malenconia mòrbida i que ara en diuen depressió com si descrivissin un accident geogràfic, una alteració del paisatge per la qual passeja algun d'aquests rius que encara desconeix a on va.

La Lluïsa va morir el dia que va veure aquella dona rere de les reixes d'una enorme porta dir-li adéu. En aquell camí recte que arribava fins a la carretera es va quedar atrapada.

I d'Alfons encara deu quedar alguna engruna incrustada en aquell arbre contra el qual es va estavellar, l'únic que hi havia en tota la recta. Va saber triar, era un arbre fort i bell com ell. Haguessin pogut molt bé haver-lo enterrat allà mateix, sota la protecció de la seva ombra, anònim, generós i elegant, com havia estat la seva vida.

Des d'aquell somni de la Lluïsa fins al dia d'avui tot ha passat massa de pressa perquè tot ja ha acabat per succeir, res no queda i res no falta, la costura ha estat tancada.

El sol és d'acer incandescent o potser és simple terra recremada, llaurada i desgastada, mil vegades foradada, però la seva llum és el fil d'una agulla que cus, sargeix i apedaça un món perpètuament desmanegat i estranyament aliè. En les morts de la Lluïsa i l’Alfons es troba aquesta ferida oberta entre la nit i el dia, aquesta claredat de les primeres hores del matí, aquestes hores primerenques i poc habitades, sempre obertes, en les que l'aire està net de colors i no fa olor de res i gairebé ni es pot tocar. Conduir un automòbil en aquests instants, allunyant-te de casa, és un risc i al mateix temps una temptació. El cotxe vola i travessa l'aire sense arribar a tocar l'asfalt com si fos un meteor a punt d'estavellar-se contra el terra, encès. Quan condueixes només te n'adones que encara que els trams rectes no existeixen i que res mereix tal nom, el laberint continua sent perfecte, una simple agulla d'acer i un fil de cotó blanc contra un cel negre.

6 d’octubre de 2007

-------------------------------------------

Tramo recto

Luisa me contaba con frecuencia su sueño. En él veía a una mujer mayor tras las rejas de la enorme puerta de una casa en el campo; su padre se la llevaba mientras ella, todavía una niña, no dejaba de mirar atrás y ver cómo aquella señora le decía adiós con la mano.  Delante de la casa había un largo camino recto que tuvieron que recorrer entero y a pie, el padre y la niña, para llegar a la carretera donde les esperaba un coche de línea. Luisa siempre me decía que seguramente la señora que los despedía era su madre, que murió cuando ella no había cumplido aún los cinco años.

Borges afirmaba que la línea, el simple tramo que el espacio recorre entre dos puntos, es el laberinto perfecto. La astronomía moderna también nos enseña que en el universo no hay nada que sea recto aunque siga habiendo un camino que  todavía es el más corto entre dos lugares. ¿Cuál? El que recorre la luz, que, como el agua, siempre cae y siempre encuentra una salida.

Luisa tenía la costumbre de pasear al borde de las carreteras, sola y a paso rápido. Lo hacía a primera hora de la mañana justo cuando amanecía. Cuando el sol amenazaba con despuntar dejaba a su familia durmiendo en la pequeña casa donde pasaban las vacaciones y se marchaba. Caminaba horas hasta que decidía regresar, no seguía un destino marcado y nadie le preguntaba nunca dónde había estado, solamente deambulaba con su habitual ritmo apresurado por carreteras y calzadas. Iba deprisa a todas partes, buscando el camino más corto, como si fuera el agua de algún río que se despeña de la montaña.

Eran carreteras secundarias y muy poco frecuentadas y Luisa siempre andaba en el mismo sentido de los automóviles, los oía llegar por detrás y luego veía cómo se iban. Un día, uno de ellos la atropelló y la mató al instante en una larga recta. El conductor no se detuvo y se dio a la fuga. La policía tardó casi 24 horas en encontrarla cuando la familia comunicó su desaparición. Era murciana, menuda, y la única hija de la primera esposa de su padre, ésa que tal vez la despedía tras las rejas de una enorme puerta.

El destino de Luisa estaba marcado, pero ella no deseaba convertirse en la criada de la familia,  quedarse enjaulada en una casa que nunca sería la suya y sí de su padre, de la nueva mujer de éste y de sus hermanastros. Para evitarlo decidió huir y para huir pensó que lo mejor sería casarse, y se casó con el primer hombre que se lo propuso, un valenciano de muy corta inteligencia que tocaba el trombón en la banda del pueblo y que más tarde se hizo Guardia de Asalto de la República.

Durante la guerra se quedó sola con su hija recién nacida, las dos muertas de hambre y escarbando campos de patatas que ya habían sido rastrillados por otros antes que por ella. Tiempo después contaba que en más de una ocasión estuvo a punto de tirarse al río al ver que no podía alimentar a su hija. Pero se resistió a dejarse llevar y seguir esa corriente que siempre cae.

Terminada la contienda, su trombonista valenciano regresó a casa tras pasar varios años en un campo de concentración.

Cuando ya había nacido su segundo hijo, un niño, tuvo un amante que conoció en el metro de manera casual. Se enamoró sin saber casi nada de él, quería dejar a su marido y a sus dos hijos, huir y abandonarlo todo, pero terminó abortando de mala manera en el antro de un matarife que casi le quita la vida a ella también. No hubo manera de disuadirla. Recuerdo que mi madre la acompañó para que no estuviera sola y pedir ayuda ante la eventualidad de lo peor.

Luisa era la que mejor cosía el visón, afirmaba  mi padre. Siempre decía que no había conocido a nadie que superase la calidad de su costura. Con la Allbook & Hashfield, su máquina de coser pieles, uniendo unas con otras, hizo también miles de kilómetros, caminos de tramos rectos y  oblicuos. Orgullosa, se jactaba de su costura regular y de la “forma” que sabía darle cuando había que conseguir curvas sin la ayuda del corte, solamente embebiendo uno de los lados de la costura. Eso nos contaba mi padre y eso lo vi yo; él siempre repetía insistente que no había otra igual, pero ello sólo fue cierto hasta que descubrimos a las operarias macedonias. Luisa era muy buena “maquinista”, así se las llamaba en el gremio, lo había sido siempre, ella como muchas otras también, pero la irrupción del mercado griego y de sus artesanos revolucionó la técnica y el arte de cortar y coser pieles, mejorándolo y modernizándolo. La destreza y habilidad de los griegos, hombres y mujeres, niños y adultos, era nueva, más ágil y muy superior, les permitía coser mil veces más rápido que Luisa, parsimoniosa en su trabajo, al revés que en su caminar. 

Aquellos talleres macedonios estaban llenos de niños y niñas cosiendo. Sus dedos pequeños eran los ideales para esconder el pelo de la costura, y su juventud les proporcionaba el brío de una locomotora a toda marcha. Allí y entonces no se consideraba insólito el trabajo infantil, formaba parte de su correcta formación. Antes de ir a la escuela, o al salir de ella, se unían a la familia unas horas y aprendían el oficio casi al mismo tiempo que a escribir. El mundo de los niños no estaba como ahora separado del mundo de los adultos, ambos eran uno solo. Los hijos presenciaban, a la vista de todos,  la transacción económica que allí se realizaba, veían a sus padres vender el producto de su propio trabajo. Las cosas tenían la fuerza de su peso, ni volátiles, ni ligeras, ni tampoco disimuladas.

Cuando entrabas en uno de aquellos talleres todas las miradas se detenían en ti, el ruido de las máquinas no era ensordecedor, parecían varios trenes acercándose para luego alejarse silbando, cada uno en su vía. Los locales nunca estaban muy iluminados y el polvo flotaba mezclado con la pelusa desprendida y la música de la radio, las lámparas enfocaban solamente el breve espacio en el que las manos trabajaban. Verlos coser era un pequeño espectáculo por la habilidad y gracia que mostraban para que ningún pelo quedara atrapado y enredado entre los pespuntes del hilo. Mientras cosían miraban silenciosos y curiosos cómo elegías la mercancía que te gustaba y cómo tratabas con el dueño el precio y las cantidades. Siempre callados y atentos a su trabajo no dejaban de observarte, nada les pasaba desapercibido, tu forma de hablar, tu vestido, tu seguridad o tus dudas. A lo largo del año veían a muchos como tú, venir y comprar o tratar de hacerlo, irse cargados, o de vacío tal y cómo habían llegado. Algunos ya te conocían de otras veces, y las niñas y las adolescentes se reían y susurraban picardías sin apartar la vista de ti, cosiendo casi sin mirar la aguja trepidante, igual como lo hace un pianista ciego.

Mi padre conoció a Luisa en una peletería que llevaba el nombre tan poco singular de “París”; el taller estaba situado en un viejo palacio medio abandonado donde, y mientras se trabajaba, también se cantaban zarzuelas, canciones de moda y alguna que otra aria de ópera pegadiza.

El caserón tenía enormes habitaciones vacías, un jardín, ratones y jilgueros, viejos fantasmas de antiguos caballeros, “empelucados”, empolvados y perfumados en compañía de bellas damas tan maquilladas como ellos, con sus cardados peinados imposibles y sus polisones y escotes impresionantes, aprisionando sus carnes blancas. 

En aquel taller en el que mi padre conoció a Luisa llegaron a trabajar hasta cuarenta personas; una de ellas fue Alfonso, que empezó de simple aprendiz. Sus padres habían muerto en la guerra y él se crió con una tía soltera que además cuidaba también de su madre, la abuela.

Alfonso llegó a abrir una peletería a su nombre, y aunque tuvo clientes particulares, básicamente trabajaba para unos grandes almacenes. Asumía un riesgo elevado porque casi todos sus ingresos dependían de un solo par de clientes importantes. Al igual que las motocicletas, su otra gran afición, ellas solamente tienen dos ruedas, si falla una es mejor que seas equilibrista de circo, si no, ya puedes despedirte del camino y del paisaje, por muy recto y horizontal que sean, decía él. 

No fue en ninguna de sus motos,  se mató un día en el que su coche se salió de la carretera en plena recta. Todos supimos que no había sido un accidente. No lo había sido. Y ahora, mucho tiempo después y por motivos que no vienen al caso, todavía estoy más seguro de ello.

Alfonso, como Luisa, frecuentaba muy a menudo nuestra casa, y en ocasiones también trabajaba para nosotros cuando nuestro padre abrió su propio taller. Siempre lo recuerdo majestuoso, bondadoso y divorciado, era uno de esos hombres que uno no entiende cómo siguen viviendo solos, dando por supuesto y equivocadamente que debía de haber muchas mujeres dispuestas a aceptar una cita con él, un hombre alto, fuerte, guapo y atractivo, que sonreía amargando el rictus del labio inferior. Dulce de palabra, parecía susurrar con un fondo ronco en su garganta, donde las palabras adquirían volumen y suavidad. Me gustaba esa forma de hablar callada y su parecido con Johnny Cash, su aspecto fornido, tranquilo  y su gabardina siempre arrugada de detective pobre. Y me gustaban también las conversaciones que tenía con mi tío Eduardo, ambos sentados en sendas sillas, cara a cara, de frente y sin ninguna mesa que los separase. Sus rodillas a un palmo de las del otro. Fumando cigarrillo tras cigarrillo, dos hombres atractivos hablando de cualquier cosa,  por supuesto de negocios y de dinero, pero jamás de mujeres. Esa fue una de las cosas que aprendí de ellos. A pesar de lo que pueda parecer, cuando hablan dos hombres nunca lo hacen de mujeres. No es ningún tabú, ni pudor, ni vergüenza de hombres sobrios. Simplemente no hace al caso.

Y yo a tres metros de distancia, tres metros para tener una buena perspectiva de la escena. De pie, callado y escuchando. El peletero siempre ejerce de pie. Sentado se cose, por supuesto, también se come y se conversa mientras se bebe, y poco más,  pero incluso leer y escribir debe hacerse erguido, cocinar y bailar, pintar y mirar.

Casi de la noche a la mañana Alfonso se arruinó, unos pocos meses antes de que nos arruináramos nosotros también.

Ahora, cuando el río ha cambiado mil veces de nombre y el olor del tiempo se ha perdido definitivamente, ya todos están muertos, de enfermedad o de vejez, y algunos todavía siguen estando muertos en vida. También los hay que han fallecido de puro cansancio y fatiga, o los ha abatido la decepción y aquello que antes se llamaba melancolía mórbida y que ahora  llaman depresión como si describieran un accidente geográfico, una alteración del paisaje por la que deambula alguno de esos ríos que todavía desconoce a dónde va.

Luisa murió el día que vio aquella mujer tras las rejas de una enorme puerta decirle adiós. En aquel camino recto que llegaba hasta la carretera se quedó atrapada.

Y de Alfonso aún debe de quedar algún resto incrustado en aquel árbol contra el que se estrelló, el único que había en toda la recta. Supo elegir, era un árbol fuerte y hermoso como él. Hubieran podido muy bien haberle enterrado allí mismo, bajo la protección de su sombra, anónimo, desasido y elegante, como había sido su vida.

Desde aquel sueño de Luisa hasta el día de hoy todo ha sucedido demasiado deprisa porque todo ya ha terminado por suceder, nada queda y nada falta, la costura ha sido cerrada.

El sol es de acero incandescente o quizás es simple tierra requemada, labrada y desgastada, mil veces horadada, pero su luz es el hilo de una aguja que cose, zurce y remienda un mundo perpetuamente deshilvanado y extrañamente ajeno. En las muertes de Luisa y Alfonso se halla esa herida abierta entre la noche y el día, esa claridad de las primeras horas de la mañana, esas horas tempranas y poco habitadas, siempre abiertas, en las que el aire está limpio de colores y no huele a nada y casi ni se puede tocar. Conducir solo un automóvil en esos instantes, alejándote de casa, es un riesgo y al mismo tiempo una tentación. El coche vuela y atraviesa el aire sin llegar a tocar el asfalto como si fuera un meteoro a punto de estrellarse contra el suelo, encendido. Cuando conduces solo te das cuenta de que  aunque los tramos rectos no existen y que nada merece tal nombre, el laberinto continúa siendo perfecto, una simple aguja de acero y un hilo de algodón blanco contra un cielo negro.

6 de Octubre de 2007