L'escletxa

L’escletxa

L'important no era només el que es veia, sinó també el que es deia, però l'escletxa, encara que era suficient per mirar d'amagat (per veure i no ser vist), era, no obstant, massa petita per escoltar amb claredat la conversa o alguna de les paraules.

I allà estava jo, ajupit, amb els ulls i les orelles ben obertes, espiant des de l'altra habitació a través d'aquella escletxa del que succeïa en aquell enorme saló de finestres tancades del pis del costat.

Allí estaven ells dos també, asseguts en enormes, amples i còmodes sofàs, conversant, a estones amigablement i a estones no tant, amb tranquil·litat i també amb ardor i vehemència. Gairebé d'esquena se'ls podia veure de mig perfil i de mig cos, les mans i la cara prou per percebre les expressions d'incredulitat, sorpresa, sinceritat, aplom i tot allò que subratlla el que s’expressa: una emoció, una veritat o fer veure que la dius. Després de l'eufòria, la calma, després del riure, el murmuri.

Tot això era el que jo veia des de l'escletxa, complicitat i també desconfiança, sospita i temor. Era molt, però al mateix temps no era res perquè res podia sentir excepte una remor gairebé estomacal, com un cruixit de ventre o de canonades embussades, de roncs esmorteïts i persistents, d'allaus llunyans i terribles. Què significava aquell ball de mans, aquella dolçor en el gest o aquella amenaça? I aquell dit índex erecte i aquella mà oberta o aquell puny tancat? Només podia especular, estaven massa lluny de l'escletxa com per poder caçar tan sols una trista síl·laba.

Això sí, el tret es va sentir molt fort i clar, tot va ser tan ràpid que el so va guanyar a la llum. No vaig veure com l'home de la dreta treia de la seva butxaca la pistola, ni com apuntava, ni com disparava. L'estrèpit va ser sec, curt i rotund, i l'altre va caure com un ninot. La sang i l'extraordinària parsimònia de l'assassí, la seva tranquil·litat, la seva lentitud i la seva absoluta manca d'emoció van ser definitives.

Crec que vaig donar un bot, potser vaig fer soroll, ja no ho recordo tot i que el segon tret també el vaig sentir, em va travessar l'ull, el cervell, i va sortir per darrere del meu cap per incrustar-se en la paret del fons, deixant-me una escletxa en el crani per on van brollar amb generositat la sang i la memòria.

30 de setembre de 2006

-------------------------------

La rendija

Lo importante no era sólo lo que se veía, sino también lo que se decía, pero la rendija, aunque era suficiente para mirar a escondidas (para ver y no ser visto), era, sin embargo, demasiado pequeña para escuchar con claridad la conversación o alguna de las palabras.

Y allí estaba yo, agachado, con los ojos y las orejas bien abiertas, espiando desde la otra habitación a través de aquella rendija lo que sucedía en aquel enorme salón de ventanas cerradas del piso de al lado.

Allí estaban ellos dos también, sentados en enormes, anchos y cómodos sofás, conversando, a ratos amigablemente y a ratos no tanto, con sosiego y también con ardor y vehemencia. Casi de espaldas se les podía ver de medio perfil y de medio cuerpo, sus manos y el rostro lo suficiente para percibir las expresiones de incredulidad, sorpresa, sinceridad, aplomo y todo aquello que subraya lo expresado: una emoción, una verdad o simular que la dices. Después de la euforia, la calma, después de la risa, el susurro.

Todo eso era lo que yo veía desde la rendija, complicidad y también desconfianza, sospecha y temor. Era mucho, pero al mismo tiempo no era nada porque nada podía oír excepto un rumor casi estomacal, como un rechinar de vientre o de cañerías atascadas, de ronquidos amortiguados y persistentes, de aludes lejanos y terribles. ¿Qué significaba aquel baile de manos, aquella dulzura en el gesto o aquella amenaza? ¿Y aquel dedo índice erecto y aquella mano abierta o aquel puño cerrado? Sólo podía especular, estaban demasiado lejos de la rendija como para poder cazar siquiera una triste sílaba.

Eso sí, el disparo se oyó muy fuerte y claro, todo fue tan rápido que el sonido ganó a la luz. No vi cómo el hombre de la derecha sacaba de su bolsillo la pistola, ni cómo apuntaba, ni cómo disparaba. El estruendo fue seco, corto y rotundo, y el otro cayó como un muñeco. La sangre y la extraordinaria parsimonia del asesino, su tranquilidad, su lentitud y su absoluta falta de emoción fueron definitivas.

Creo que di un respingo, tal vez hice ruido, ya no lo recuerdo aunque el segundo disparo también lo oí, me atravesó el ojo, el cerebro, y salió por detrás de mi cabeza para incrustarse en la pared del fondo, dejándome una rendija en el cráneo por donde brotaron con generosidad la sangre y la memoria.

30 de Septiembre de 2006