"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 30 de març del 2017

Filosofia curta (6)



22 Enero 2010

La boca y un pato colgado de la pared.


–¿Por qué tratas de controlar aquello que no puedes disimular, pareces un pato tratando de caminar? –le preguntó ella con aire enojado.

–Porque soy un caballero –le respondió su marido herido por los celos.

–Eres un hipócrita –le espetó ella con violencia.

–Estás equivocada, no me interesan las mentiras, pero me seduce la verdad –le contestó alzando la mirada y orgulloso de sí.

–No comprendo qué quieres decir –le preguntó con aire inocente.

–Vas en busca de sentimientos como un perro hambriento tras un hueso.

Al responder, el sudor dejó de resbalarle por su rostro recién afeitado y se detuvo formando pequeñas gotas en la comisura de su boca que trataba de sonreír.

–¿Crees que tus palabras me ofenden? –le preguntó su esposa, procurando que las suyas adquirieran un tono irónico.

–Claro que no, querida, ya sé que no te ofenden, solamente hay un ser en este mundo al que puedo ofender.

–¿A quién?

–A Jesús– le respondió tajante y con aire tan sereno como forzado.

–No me hagas reír –le respondió ella tocándose la enorme barriga de embarazada a punto de parir. –A cuento de qué me nombras ahora a Jesús, hace años que dejaste de ser cristiano.

–Dejé de serlo, pero lo fui, lo fui como lo fuimos todos, no lo olvides, todos fuimos eso, cristianos –reconoció avergonzado.

–No consigues desprenderte del sentimiento de culpa y del temor al castigo, me das lástima, esposo mío –lo acusó ella, segura y convencida de sus palabras.

–En cambio tú te crees impune, querida mía. Ésa es una mala manera de ser libre. –Le respondió triste y decepcionado, mirando entre sorprendido y desilusionado el vientre de su mujer.

–¿Impune?, no te entiendo, soy hija de mi tiempo, nada más.

Y se fue.


(La anterior conversación es un parafraseo desordenado de extractos de conversaciones oídas en: Syskonbädd 1782(My sister, my Love), película dirigida por Vilgot Sjöman el año 1966)

dimarts, 28 de març del 2017

Filosofia curta (5)



20 de gener 2010

Els ulls o la veritat, la ratlla, el gat i un perfum barat.


"Quan s'escriu, es pinta o es dibuixa, quan es fotografia, s’interpreta o es construeix, s’ha de tractar de dir alguna cosa important, arrencar-la de la foscor i treure-la fora d'aquest terreny de penombra i boira en què viu".

Vaig fer una pausa i la vaig mirar. Era allà, amb tots els altres, la majoria dones, i la majoria dones grans com ella. Vídues i divorciades. Només recordo a un parell de casades, o almenys això deia la fitxa d'inscripció que havien omplert per poder assistir al meu seminari, Introducció a l'Art, que una vella escola amb dificultats econòmiques m'havia sol·licitat per tractar d'obtenir més ingressos intentant organitzar cursos per a adults ociosos i jubilats. He de reconèixer que estava tenint èxit, las classes sempre s'omplien.

"L'essència d’allò que és fonamental és la foscor tamisada. La clau de les coses, aquesta clau que obre les portes, això que anomenem veritat, rebutja la llum".

No movia ni un múscul ni prenia notes com les altres. Duia un vestit jaqueta de cuir negre, acabat de comprar, d'autèntica manufactura i marca Chanel, com a mi m'agradava. Tenia cos per vestir-lo. I el sabia portar. Era un animal.

"La veritat és inquieta, nerviosa, tot just aconseguim, amb no pocs esforços, que romangui escassos segons enfront dels nostres ulls".

El seu preciós cabell blanc se l'havia tallat a raspall, molt curt i tenyit amb lleugeríssimes iridescències blaves. Els seus llavis fins els portava explícitament vermells per davant de la seva pàl·lida pell. Les arracades i el collaret eren de perles autèntiques, lluïa les que li havia, regalat el seu marit el 30 aniversari del seu matrimoni i mort cinc anys abans.

"Quan la contemplem sempre acabem embargats per un estrany sentiment de revelació, d'entusiasme i de frustració també. La veritat és més poderosa que nosaltres."

A sota de la jaqueta de cuir vestia una simple samarreta negra de cotó de Calvin Klein, sense mànigues i molt cenyida. No portava sostenidor i els seus pits, una mica caiguts, ni grans ni petits, es marcaven perfectament gràcies als seus mugrons ben formats.

"Més tard, apareix sempre la tristesa i aquesta alegria intel·ligent a la que li agrada, igual que la mateixa veritat que l'ha provocat, romandre amagada per entre els racons oblidats d'una estança massa plena de mobles".

A sota de la faldilla de cuir ensenyava unes mitges de color carn amb unes lligacames blaves. Estava asseguda amb les cames creuades i no portava calces. Ho sabia perquè jo mateix me les havia guardat a la butxaca aquell matí, ben d'hora, abans de vestir-nos i després de la dutxa que havíem pres junts.

"La veritat viu entre la pols i la seva fauna salvatge, aquests insectes microscòpics, àcars i tota classe d'aràcnids i cucs de mig mil·límetre i de mig pèl. La veritat és curta com la mateixa poesia, com la bona filosofia. És breu i simple".

Era quinze anys més gran que jo, i era com a mi m'agradaria que fos una dona: com ho és un rèptil, com ho eren les seves sabates italianes, de caiman jove, com ho era la seva perla fosca en la seva vagina vella i  salvatge, i el taló alt d'agulla amb la punta arrodonida i la sola d'ivori, d'ullal de lloba. La seva llengua era de plata i duia les ungles pintades també de vermell. El color de la pell lleugerament rosa revelava que havia fet això que diuen que es fa quan es fa això que diuen.

"La poesia és la veritat de l'art, en ella únicament es dóna encara que sigui donant-se a la manera d'un teorema matemàtic o d'un sexe pentinat amb la pinta adequada".

La classe havia acabat i l'aula s'havia quedat buida.

"La veritat sempre és despietada com un animal, si no, no és mai veritat, només complaença".

Anell navajo de plata amb una turquesa en un dels seus dits i un perfum barat de Killian a la pell.

-----------------------------------


20 Enero 2010

Los ojos o la verdad, la raya, el gato y un perfume barato.


“Cuando se escribe, se pinta o se dibuja, cuando se fotografía, interpreta o construye, debe de tratarse de decir algo importante, arrancarlo de la oscuridad y sacarlo fuera de ese terreno de penumbra y niebla en el que vive”.

Hice una pausa y la miré. Allí estaba, con todos los demás, la mayoría mujeres, y la mayoría mujeres mayores como ella. Viudas y divorciadas. Solamente recuerdo a un par de casadas, o al menos eso decía la ficha de inscripción que habían rellenado para poder asistir a mi seminario, “Introducción al Arte”, que una vieja escuela con dificultades económicas me había solicitado para tratar de obtener más ingresos intentando organizar cursos para adultos ociosos. He de reconocer que estaba teniendo éxito, las clases siempre se llenaban.

“La esencia de lo fundamental es la oscuridad tamizada. La clave de las cosas, esa llave que abre las puertas, eso a lo que llamamos verdad, rechaza la luz”.

No movía ni un músculo ni tomaba notas como las demás. Vestía un traje chaqueta de cuero negro, recién comprado, de auténtica manufactura y marca Chanel, como a mí me gustaba. Tenía cuerpo para ello. Y lo sabía llevar. Era un animal.

“La verdad es inquieta, nerviosa, apenas conseguimos, con no pocos esfuerzos, que permanezca escasos segundos frente a nuestros ojos”.

Su hermoso pelo blanco se lo había cortado a cepillo, muy corto y teñido con ligerísimas iridiscencias azules. Sus labios finos los llevaba explícitamente rojos por delante de su pálida piel. Los pendientes y el collar eran de perlas auténticas, lucía los que le había regalado su marido al celebrar el 30 aniversario de su matrimonio, fallecido cinco años antes.

“Cuando la contemplamos siempre terminamos embargados por un extraño sentimiento de revelación, de entusiasmo y de frustración también. La verdad es más poderosa que nosotros.”

Debajo de su chaqueta de cuero vestía una simple camiseta negra de algodón de Calvin Klein, sin mangas y muy ceñida. No llevaba sujetador y sus pechos, algo caídos, ni grandes ni pequeños, se marcaban perfectamente gracias a sus pezones bien formados.

“Más tarde, aparece siempre la tristeza y esa alegría inteligente que gusta, al igual que la misma verdad que la ha provocado, de permanecer escondida por entre los rincones olvidados de una estancia demasiado llena de muebles”.

Debajo de la falda de cuero enseñaba unas medias de color carne con ligueros azules. Estaba sentada con las piernas cruzadas y no llevaba bragas. Lo sabía porque yo mismo me las había guardado en mi bolsillo aquella mañana temprano, antes de vestirnos y después de la ducha que habíamos tomado juntos.

“La verdad vive entre el polvo y su fauna salvaje, esos insectos microscópicos, ácaros y toda clase de arácnidos y gusanos de medio milímetro y de medio pelo. La verdad es corta como la misma poesía, como la buena filosofía. Es escueta y simple”.

Era quince años mayor que yo, y era como a mí me gustaría que fuera una mujer: como lo es un reptil, como lo eran sus zapatos italianos, de caimán joven, como lo era su perla oscura en su vagina anciana y salvaje, y su tacón alto de aguja con la punta redondeada y la suela de marfil, de colmillo de loba. Su lengua era de plata y llevaba las uñas pintadas también de rojo. El color de su piel ligeramente sonrosado revelaba que había hecho eso que dicen que se hace cuando se hace eso que dicen.

“La poesía es la verdad del arte, en ella solamente se da aunque sea dándose a la manera de un teorema matemático o de un sexo peinado con el peine adecuado”.

La clase había terminado y el aula se había quedado vacía.

“La verdad siempre es despiadada como un animal, si no, no es nunca verdad, sólo complacencia”.

Anillo navajo de plata con una turquesa en uno de sus dedos y un perfume barato de Killian en su piel.

divendres, 24 de març del 2017

Filosofia curta (4)


18 de gener 2010

La pell i una altra llebre i un ocell morts amb fusell.

Des que el seu pare li va ensenyar l'ofici de pelleter va saber que el treball manual és estimulant i alhora una bona manera de reposar la ment i el cos.

Això pensava al mirar-la dormir al centre del llit. Veure-la recolzada, amb la boca lleugerament oberta i l'ull esquerre amagat entre els plecs del coixí, li produïa una curiosa sensació de guerra i de pau, d'olor a pluja i de terra mullada.

Des del sofà on es trobava assegut i nu contemplant-la, podia olorar-la i també veure els delicats plecs de la seva aixella depilada i tot el seu peu dret sobresortint d'entre els llençols, amb les ungles ben retallades i pintades, el seu tendó rosat i el taló pàl·lid i lleugerament fosc, o brut. Li recordava a una llebre morta amb fusell.

Quan treballes amb les mans rarament aconsegueixes veure l'obra conclosa, sempre trobes mil maneres de  millorar-la. Balenciaga descosia i muntava una i altra vegada les mànigues, l'element més difícil d’un vestit.

La pell té tacte, olor, color, forma i per descomptat so. També posseeix gust, però aquesta és una qualitat que només degustarà qui s'atreveixi a ser valent i curiós, i no tingui por de mossegar i besar el centre del món.

Una pell ben adobada s'adapta a les teves mans que mai li demanaran més que allò que només poden donar. Sí així ho fas aconseguiràs construir alguna cosa duradora encara que tot just duri un instant

Totes les pells tenen el seu anvers i el seu revers, gairebé com si fossin un vers amb el seu davant i el seu darrera, amb el seu llom i el seu pit. Un bon pelleter deu estar mirant sempre la cara i la creu, el front i la seva esquena. Clavar agulles al pèl, marcar amb guix o llapis el cuir, calcular, sumar i multiplicar, mai restar ni arribar a zero.

Després cal mullar-les, deixar que la humitat les impregni, que augmentin amb ella el seu pes i la seva elasticitat per després modelar-les a la teva conveniència i necessitat, a la teva i a la d'elles.

Això pensava al veure la forma del seu pit dret rendit, descansant, sotmès i caigut, amb el seu mugró mig erecte i mig oblidat i retret.

Al veure’l va tenir ell també una erecció. Va ser llavors quan decidí aixecar-se, dutxar-se, vestir-se i anar-se'n. No li va dir adéu perquè dormia, tampoc li va deixar cap nota amb cap número de telèfon apuntat i molt menys un nom. Baixà a recepció, va pagar el compte de l'hotel i va demanar que li demanessin un taxi.

Assegut al seient del darrere va pensar que a l’arribar al taller posaria música de Debussy mentre retallava la jaqueta curta d'astracan swakara negre que tenia a mig fer. Un astrakà molt “acostellat”, com a ell li agradava. Que el coll seria sens dubte de visó pastel clar, potser tourmaline i els botons d'os, grans, indissimulats, com han de ser el botons, francs i descoberts, gairebé descordats com...

--------------------------------------


18 Enero 2010

La piel y otra liebre y un pájaro muertos con fusil.

Desde que su padre le enseñó el oficio de peletero supo que el trabajo manual es estimulante y al mismo tiempo una buena manera de reposar la mente y el cuerpo.

Eso pensaba al mirarla dormir en el centro de la cama. Verla recostada, con la boca ligeramente abierta y el ojo izquierdo escondido entre los pliegues de la  almohada, le producía esa sensación de guerra y paz, de olor a lluvia y tierra mojada.

Desde el sofá donde se hallaba sentado y desnudo contemplándola, podía olerla y también ver los delicados pliegues de su axila depilada y todo su pie derecho sobresaliendo de entre las sábanas, con sus uñas bien recortadas y pintadas, con su tendón sonrosado y su talón pálido y ligeramente oscuro, o sucio. Le recordaba a una liebre muerta con fusil.

Cuando trabajas con las manos raramente consigues ver la obra concluida, siempre encuentras mil maneras mejores de terminarla. Balenciaga descosía y montaba una y otra vez las mangas, el elemento más difícil en un vestido.

La piel tiene tacto, olor, color, forma y por supuesto sonido. También posee sabor, pero esa es una cualidad que solamente degustará quien se atreva a ser valiente y curioso, y no tema morder ni besar el centro del mundo.

Una piel bien curtida se adapta a tus manos que nunca le pedirán más que aquello que solamente pueden dar. Sí así lo haces conseguirás construir algo duradero aunque apenas dure un momento.

Todas la pieles tienen su anverso y su reverso, casi como si fueran un verso con su delante y su detrás, con su revés o su envés. Un buen peletero debe de estar mirando siempre la cara y la cruz, el frente y su espalda. Clavar agujas al pelo, marcar con tiza o lápiz el cuero, calcular, sumar y multiplicar, nunca restar ni llegar a cero.

Luego hay que mojarlas, dejar que la humedad las impregne, que aumenten con ella su peso y su elasticidad para después moldearlas a tu conveniencia y necesidad, la tuya y la de ellas.

Eso pensaba al ver la forma de su pecho derecho rendido, descansando, sometido y caído, con su pezón medio enhiesto y medio olvidado y retraído. Al recordarlo erecto tuvo él también una erección. Fue entonces cuando decidió levantarse, ducharse, vestirse e irse. No le dijo adiós porque dormía, tampoco le dejó ninguna nota con ningún número de teléfono apuntado y mucho menos un nombre. Bajó a recepción, pagó la cuenta del hotel y pidió que le llamaran un taxi.

Sentado en el asiento de atrás pensó que al llegar al taller pondría música de Debussy mientras recortaba la chaqueta corta de astracán swakara negro que tenía a medio terminar, un astrakán muy acostillado, como a él le gustaba. Que el cuello sería sin duda de visón pastel claro, quizás tourmaline y los botones de hueso, grandes, indisimulados, como tienen que ser lo botones, francos y descubiertos, casi desabotonados como...


dijous, 23 de març del 2017

Filosofia curta (3)



15 de gener 2010

El dits, un conill i dos ocells morts al costat d’alguns brins de palla escampats sobre la taula de pedra.


Al fossar hi havia quatre arbres com quatre dits oberts, eren xiprers foscos i vells.

Altres quatre vorejaven un prat de blat alt, a punt per segar, era l’estiu i entre els meus dits hi havia conills, bastons, espases i l'or de les teves copes que vessaven dons.

Sureres, pins i leviatans, aquest arbre que diuen que amaga serps, llangardaixos i escorpins gegants. Sabers, endevinalles i premonicions. També hi havia canyes, males herbes i un parell o tres de creus velles, alguns rivets i ornaments senzills entre les teves faldilles blanques i les teves sanefes de colors. Barraques i núvols al cel i sèquies humides a la terra llaurada del teu cos.

Semblaves un animal salvatge, nua i dempeus, ferotge.

La nostra roba a terra, el sol alt i caient, el meu fal·lus alçat i pujant, i els meus dits ballant en els teus pits i entrant i sortint de les teves entranyes per robar-te piques, cors, trèvols i diamants.


------------------------------------------


15 Enero 2010

Dedos, un conejo y dos pájaros muertos junto con algunas briznas de paja esparcidas sobre la mesa de piedra.


En el Campo Santo había cuatro árboles como cuatro dedos abiertos, eran cipreses oscuros y viejos.

Otros cuatro bordeaban un prado de trigo alto, listo para la siega, era verano y entre mis dedos había conejos, bastones, espadas y el oro de tus copas que rebosaban dones.

Alcornoques, pinos y leviatanes, ese árbol que dicen que esconde serpientes, lagartos y alacranes gigantes. Saberes, acertijos y premoniciones. También había cañas, malas hierbas y un par o tres de cruces viejas, algunos ribetes y adornos sencillos entre tus faldas blancas y tus cenefas de colores. Chamizos y  nubes en el cielo y acequias húmedas en la tierra labrada de tu cuerpo.

Parecías un animal salvaje, desnuda y de pie, fiera.

Nuestra ropa en el suelo, el sol alto y cayendo, mi falo enhiesto y subiendo, y mis dedos bailando en tu seno y entrando y saliendo de tu vientre para robarte picas, corazones, tréboles y diamantes.


dimecres, 22 de març del 2017

Filosofia curta (2)


13 de gener 2010

Els peus i una llebre morta amb fusell.

Quan vegis el seu puny destra sortir directe cap al teu rostre hauràs decantar una mica el cos cap a la dreta, el necessari per deixar passar el martell. És llavors quan hauràs d'enfonsar l’espasa, tota la teva mà i el braç esquerres en el seu fetge, fins el més profund.

Amb els dits arribaràs a tocar la paret del fons, amb la força i la precisió necessàries per a trencar-la. D'aquesta manera tan fàcil hauràs guanyat la partida i el conte es podrà donar per acabat.

Abans, només pantomima de mans, ball de peus, una mica de cintura i de maluc i un mica de cap.

Moviment de coll per despistar a la teva parella, que sempre és, en tots els casos, parella de ball.

Amb la pell de la llebre em faré uns maneguets, tinc fred a les mans, fa segles que no et toco.

15 Enero 2010

Los pies y una liebre muerta con fusil.

Cuando veas su puño diestro salir directo hacia tu rostro deberás ladear un poco el cuerpo hacia la derecha, lo suficiente para dejar pasar el martillo. Es entonces cuando habrás de hundir tu espada, toda tu mano y tu brazo izquierdos en su hígado, hasta lo más hondo.

Con tus dedos llegarás a tocar la pared del fondo, con la fuerza y la precisión necesarias para romperla. De esta manera tan fácil habrás ganado la partida y el cuento se podrá dar por terminado.

Antes, solamente pantomima de manos, baile de pies, un poco de cintura y de cadera y un algo de cabeza.

Movimiento de cuello para despistar a tu pareja, que siempre es, en todos los casos, pareja de baile.


Con la piel de la liebre me haré unos manguitos, tengo frío en las manos, hace siglos que no te toco. 

dimarts, 21 de març del 2017

Filosofia curta (1)

Chardin


11 de gener 2010

El cor i un faisà mort al costat d'una bossa plena de pólvora.


Saps el temps que fa que ningú ha entrat en aquesta habitació?

Abans hi havia gent, alguns es quedaven durant una temporada, altres anaven i venien, la música els mantenia sempre alegres i jo era feliç amb ells, vivint les seves vides que no eren la meva. Aquells van ser uns anys bojos, ingenus i excèntrics.

Després vaig haver de fer reformes, canviar la distribució dels envans, enderrocar alguna paret i aixecar-ne una altra uns pams més enllà. La vaig buidar de mobles, de llibres i de trastos, i la gent se’n va anar.

No sé com, però va quedar més petita, mig amputada i esguerrada, deixà de ser útil. Després de tapiar les finestres, segellar la porta i perdre la clau que mig havia oblidat en algun calaix, la vaig clausurar.

I ara, no sé per quina raó, tu em demanes obrir-la de nou, ets el primer que vol entrar després de tot aquest temps. Ja saps que en ella no hi ha res, només pols seca, olor de tancat i foscor.

Em dius que podem netejar-la, pintar-la i donar-li una utilitat. Assegures que en ella cap un llit, una tauleta de nit amb el seu llum, un armari petit al racó i una cadira al fons, al costat de la finestra que dóna al carrer que podem vestir amb unes cortines de flors pintades .

M’assenyales que a l'altra paret seria possible posar també un mirall i un parell de quadres en la del costat del llit, aquell retrat que em vas fer abans que ens coneguéssim, i el paisatge del bosc de pins que tant m'agrada. I a terra, entre el llit i la porta, la catifa que vas comprar abans de néixer, la que és grisa i blava, plata i del color del cel ennuvolat després de ploure.

Em mires amb els ulls humits i em parles també d'altres colors, del groc llimona de la meva faldilla, del castanyer de troncs vells i abatuts, i del blanc immaculat de la meva brusa de cotó que vols descordar.

Dius que t'agrada el vermell de la meva sang i el negre que hi ha al fons del meu cor, creus que contrasten amb el color dels meus cabells rossos i amb el de la fusta clara de la cadira del racó, aquesta que s'assembla a la que va pintar Van Gogh.


Mentre et miro em segueixes parlant i entre paraula i paraula em beses, i em demanes que t’ensenyi la brillantor del meu dolç robí amagat, i afirmes segur que a l'habitació hi cabem tots dos, que encara que el llit sigui petit podem dormir junts i abraçats, i que embolicats l'un en l'altre ens besarem fins que l'alba se'ns en dugui com a un faisà, cecs o assenyats, vius o morts.

---------------------------------


11 Enero 2010

El corazón y un faisán muerto al lado de una bolsa llena de pólvora.


¿Sabes el tiempo que hace que nadie ha entrado en esta habitación?

Antes había gente, algunos se quedaban por un tiempo, otros iban y venían, la música los mantenía siempre alegres y yo era feliz con ellos, viviendo sus vidas que no eran la mía. Aquellos fueron unos años locos, ingenuos y excéntricos.

Después tuve que hacer reformas, cambiar la distribución de los tabiques, tirar alguna pared y levantar otra unos palmos más allá. La vacié de muebles, de libros y de trastos, y la gente se marchó.

No sé cómo, pero quedó más pequeña, medio amputada y lisiada, dejó de ser útil y la clausuré. Tapié sus ventanas, sellé la puerta y perdí la llave que medio guardé y olvidé en algún cajón.

Y ahora, no sé por qué razón, tú me pides abrirla de nuevo, eres el primero que quiere entrar después de todo este tiempo. Ya sabes que en ella no hay nada, solamente polvo seco, olor a cerrado y oscuridad.

Me dices que podemos limpiarla, pintarla y adecentarla, darle una utilidad. Aseguras que en ella cabe una cama, una mesita de noche con su lámpara, un armario pequeño en el rincón y una silla en el fondo, al lado de la ventana que da a la calle y de la que podemos colgar unas cortinas de flores pintadas.

Señalas que en la otra pared cabría un espejo y un par de cuadros en la que hay al lado de la cama, aquel retrato que me hiciste antes de conocerme y el paisaje del bosque de pinos que tanto me gusta. Y en el suelo, entre la cama y la puerta, la alfombra que compraste la otra vez, antes de nacer, aquella que es gris y azul, plata y cielo nublado después de llover.

Me miras con los ojos húmedos y me hablas también de otros colores, del amarillo limón de mi falda, del castaño de los troncos viejos y abatidos, y del blanco inmaculado de mi blusa de algodón que quieres desabrochar.

Dices que te gusta el rojo de mi sangre y el negro que hay en el fondo de mi corazón, crees que contrastan con el color de mis cabellos rubios y con el de la madera clara de la silla del rincón, ésa que se parece a la que pintó Van Gogh.

Mientras te miro me sigues hablando y entre palabra y palabra me besas, y me pides que te enseñe el brillo de mi dulce rubí, y afirmas seguro que en la habitación cabemos los dos, que aunque la cama sea pequeña podemos dormir juntos y abrazados, y que envueltos el uno en el otro nos besaremos hasta que el alba se nos lleve como al faisán, ciegos o cuerdos, vivos o muertos.

dissabte, 11 de març del 2017

Amor ràpid (15)


Amor ràpid (15)

T'he escrit per dir-te que et vull venir a veure, que necessito estar de nou amb tu. I tu m'has advertit que millor que no perquè no et trobaré a casa, que estaràs de viatge uns quants dies, per feina, però que si de totes maneres insisteixo en anar-hi em deixaràs la nevera plena i ben proveïda, i el llit amb llençols nets.

T'he respost que sí, que encara que no hi siguis aniré igualment i que vull un peix espasa i un lluç al congelador, i una dotzena de iogurts de fruites del bosc al costat de la llet desnatada. I que els llençols han de ser vermells i negres perquè em recorden la teva joventut anarquista i la primera nit que vam passar junts en la teva antiga casa, aquella que només tenia una habitació i dues finestres.

T'he demanat també que canviïs les flors del gerro blanc, sempre se t'oblida fer-ho. Ja saps que m'agraden musties i seques, és cert, però reconec que és una preferència malsana, capritxosa i decadent, d'un home vell com jo.

T'he preguntat on guardes les espelmes que encens quan et poses romàntica, he insinuat que potser les necessiti, que potser truqui a una antiga amiga, però només ha estat per molestar-te, en realitat no les necessitaré, com tampoc aniré a casa teva, així que el peix espasa i el lluç te'ls hauràs de menjar tu, que sé que no t'agraden, i els iogurts llençar-los perquè ja hauran caducat quan tornis.

Amb els llençols tens sort, perquè no caduquen mai.

------------------------------------------

Amor rápido (15)

Te he escrito para decirte que quiero ir a verte, que necesito estar de nuevo contigo. Y tú me has advertido que mejor que no vaya porque no te hallaré en casa, que estarás de viaje unos cuantos días, por trabajo, pero que si de todas formas insisto en ir me dejarás la nevera llena y bien provista, y la cama con sábanas limpias.

Te he respondido que sí, que aunque no estés iré igualmente y que quiero un pez espada y una dorada en el congelador, y una docena de yogures de frutas del bosque al lado de la leche desnatada. Y que las sábanas han de ser rojas y negras porque me recuerdan tu juventud anarquista y la primera noche que pasamos juntos en tu antigua casa, la que sólo tenía una habitación y dos ventanas.

Te he pedido también que cambies las flores del jarrón blanco, siempre se te olvida hacerlo. Ya sabes que me gustan mustias y secas, es verdad, pero reconozco que es una preferencia malsana, caprichosa y decadente, de un hombre viejo como yo.

Te he preguntado dónde guardas las velas que enciendes cuando te pones romántica, he insinuado que quizás las precise, que tal vez llame a una antigua amiga, pero sólo ha sido para molestarte, en realidad no las necesitaré, como tampoco iré a tu casa, así que el pez espada y la dorada te los deberás comer tú, que sé que no te gustan, y los yogures tirarlos porque ya habrán caducado cuando regreses.

En cuanto a las sábanas tienes suerte, porque ellas no caducan jamás.


divendres, 10 de març del 2017

Amor ràpid (14)



Amor ràpid (14)

Ahir a la nit vas veure un fantasma, una pedra gran, informe i pàl·lida que obstruïa el camí. Jo no me’n vaig adonar  i seguí caminant com si no existís. Et vas estranyar que no m’aturés i al contemplar sorpresa que la travessava com si fos fum mentre tu t’havies quedat aturada. No puc passar, em vas dir una mica espantada, hi ha una pedra enorme que m'impedeix seguir. De quina pedra em parles?, et vaig preguntar irritat. No la veus?, vas insistir.

És curiós, sempre veiem coses diferents, parlem idiomes que no s'assemblen i descrivim els successos i els objectes de maneres mai comparables. Tampoc busquem el mateix, per això de vegades ens agrada besar-nos i explicar-nos el que cadascú sap en aquestes nits pàl·lides com les pedres que impedeixen el pas.

Jo no sé res de tu i tu tampoc de mi. Ens acompanyen fantasmes diferents que algun dia, no ho dubtis, ens segrestaran per no deixar-nos anar mai més. Serà llavors quan començaré a oblidar-te.

------------------------

Amor rápido (14)

Ayer noche viste un fantasma, una piedra grande, informe y pálida que varaba el camino. Yo no reparé en ella y pasé como si no existiera. Te extrañaste cuando no me detuve y la atravesé como humo. No puedo pasar, me dijiste un poco asustada, hay una piedra enorme que me impide seguir. ¿De qué piedra me hablas?, te pregunté irritado. ¿No la ves?, insististe.

Es curioso, siempre vemos cosas distintas, hablamos idiomas que no se parecen y describimos los sucesos y los objetos de maneras nunca comparables. Tampoco nos gusta lo mismo, por eso a veces nos agrada besarnos y contarnos lo que cada uno sabe en esas noches pálidas como las piedras que varen el paso.

Yo no sé nada de ti y tú tampoco de mí. Nos acompañan fantasmas diferentes que algún día, no lo dudes, nos secuestrarán para no soltarnos nunca más. Será entonces cuando empezaré a olvidarte.

dimecres, 8 de març del 2017

Amor ràpid (13)



Amor ràpid (13)

Res més que una dona, només una dona, em dius que ets tractant de seduir-me. Et pregunto què vol dir ser una dona, simplement una dona. Rius i em beses mentre em deslligues el cinturó. No ho saps?, em preguntes al baixar-me els pantalons i veure que no porto calçotets. No, no ho sé, vull que tu m'ho expliquis, et demano. No em mires a la cara, i molt menys als ulls quan veig que somrius i t'agenolles. Vas a fer una cosa que m'agradaria que fessis, però et detinc, t’aturo i em pujo els pantalons i me'ls cordo de nou. Millor escriu-me una carta, ja saps on visc, et dic quan me’n vaig i et deixo a terra, agenollada. Crec que exclames alguna cosa quan tanco la porta, algun insult o potser coses pitjors.

------------------------------------

Amor rápido (13)


Nada más que una mujer, solamente una mujer, me dices que eres tratando de seducirme. Te pregunto qué significa ser una mujer, simplemente una mujer. Te ríes y me besas mientras desatas mi cinturón. ¿No lo sabes?, me preguntas al bajarme los pantalones y ver que no llevo calzoncillos. No, no lo sé, quiero que tú me lo expliques, te pido. No me miras a la cara, y mucho menos a los ojos cuando veo que sonríes y te arrodillas. Vas a hacer algo que me gustaría que hicieras, pero te detengo, me subo los pantalones y me los abrocho de nuevo. Mejor escríbeme una carta, ya sabes dónde vivo, te digo cuando me voy y te dejo en el suelo, arrodillada. Creo que exclamas algo a mis espaldas, algún insulto o quizás cosas peores. 

dimarts, 7 de març del 2017

Amor ràpid (12)



Amor ràpid (12)

L'altre dia vaig veure la teva roba vermella estesa a la galeria. La havies rentat al matí i a la tarda ja estava seca, planxada i guardada. M'agradava la seva olor a sexe i a suor. Però tot just llevar-te la vas posar tota a la rentadora i a mi em vas treure del llit a empentes per canviar els llençols.

Després et vas dutxar i, mentre t’assecaves, amb aquella tovallola també vermella, em vas preguntar l'hora, però jo ja me n’havia anat i no vaig poder respondre't.

No havia portat muda, mai penso en aquest tipus de coses i la roba del teu marit em ve massa gran.

-----------------------------------

Amor rápido (12)

El otro día vi tu ropa roja tendida en la galería. La habías lavado por la mañana y por la tarde ya estaba seca, planchada y guardada. Me gustaba su olor a sexo y a sudor. Pero nada más levantarte la metiste toda en la lavadora y a mí me echaste de la cama a empujones para cambiar las sábanas.

Luego te duchaste y, mientras te secabas, con aquella toalla también roja, me preguntaste la hora, pero yo ya me había ido y no pude responderte.


No había traído muda, nunca pienso en este tipo de cosas y la ropa de tu marido me viene demasiado grande.     

dilluns, 6 de març del 2017

Amor ràpid (11)



Amor ràpid (11)

Ens vam conèixer en un curs de relacions públiques. Van ser uns pocs mesos convivint en aquelles aules massa grans. En alguna ocasió et vas asseure al meu costat, i en altres, fins i tot, vam parlar de coses intranscendents.

Cada dia et venia a buscar un home força més gran que tu i amb aspecte de tenir la vida solucionada.

Primer sortíeu vosaltres, i després jo, al darrere, mirant com marxàveu abraçats.

El besaves i reies. Li parlaves i el seguies besant sense deixar-lo respondre. Ja éreu lluny quan tombàveu la cantonada.

Ara, trenta-set anys després i mentre contemplem l’albada, estem els dos callats, abraçats, nus i besant-nos també. És la tercera nit que hem passat junts i m’expliques no sé què que no entenc. Ho dius somrient i segura, amb un aire de sorpresa i plaer, com si acabessis de descobrir el mar.

El mar.

No m'has reconegut i ni tan sols em recordes, no saps qui sóc, en realitat mai vas saber que et veia marxar abraçada a aquell. No tenies per què saber-ho.

Trenta-set anys sense tu no s'obliden en tres nits, però ja és tard per a una quarta.

---------------------------

Amor rápido (11)

Nos conocimos en un curso de relaciones públicas. Fueron unos pocos meses conviviendo en aquellas aulas demasiado grandes. En alguna ocasión te sentaste a mi lado, y en otras, incluso, hablamos de cosas intrascendentes.

Cada día te venía a buscar un hombre bastante mayor que tú i con aspecto de tener la vida solucionada.

Primero salíais vosotros, y después yo, detrás, mirando como os ibais abrazados.

Le besabas y te reías. Le hablabas y le seguías besando sin dejarle responder. Ya estabais lejos cuando doblabais la esquina.

Ahora, treinta y siete años después y mientras vemos amanecer, estamos los dos callados, abrazados, desnudos y besándonos también. Es la tercera noche que pasamos juntos y me cuentas no sé qué que no entiendo. Lo dices sonriendo y segura, con un aire de sorpresa y placer, como si acabaras de descubrir el mar.

El mar.

No me has reconocido y ni siquiera me recuerdas, no sabes quién soy, en realidad nunca supiste que te veía marchar abrazada a aquél. No tenías por qué saberlo.


Treinta y siete años sin ti no se olvidan en tres noches, pero ya es tarde para una cuarta.

dissabte, 4 de març del 2017

Amor ràpid (10)



Amor ràpid (10)

T'han partit la cara mil vegades i tu has trencat molts més cors. T'han tallat el braç esquerre sencer i et falta el peu dret que vas perdre pegant petades. Ets una tolida i una bòrnia amb un ull de vidre. I a les teves entranyes li falten la meitat de les vísceres. Respires per les orelles i menges pel nas. Exhibeixes orgullosa diversos monyons i unes quantes cicatrius en lloc de dits, llavis i petons. No el trobo la llengua ni els pits.

Això és el que em dones, tot allò que els altres han rebutjat.

Amb això em quedo, amb tot just unes ruïnes del regne que ells van prendre i saquejar.

--------------------------

Amor rápido (10)

Te han partido la cara mil veces y tú has roto otros tantos corazones. Te han cortado el brazo izquierdo entero y te falta el pie derecho. Eres una tullida y una tuerta con un ojo de cristal. Respiras por las orejas y comes con la nariz. Y a tus entrañas le faltan la mitad de las vísceras. Exhibes orgullosa varios muñones y unas cuantas cicatrices en lugar de dedos, labios y besos. No encuentro tu lengua ni tus senos.

Eso es lo que me das, todo aquello que los otros han despreciado.

Con eso me quedo, con apenas unas ruinas del reino que ellos tomaron y saquearon.


dijous, 2 de març del 2017

Amor ràpid (9)


Amor ràpid (9)

Afirmava segura que tu pensaves que jo encara t’estimava. M’enfadava amb ella quan ho deia. Insistia i jo encara m'enfadava més. Ho repetia centenars de vegades convençuda.

En qualsevol cas això no tenia cap importància perquè la veritat és que jo ja no t’estimava ni tu a mi tampoc. "És igual el que pensi", li responia contundent. "Llavors sé conseqüent i deixa-la", em demanava. O eres tu qui em demanava que la deixés a ella quan afirmaves segura que jo encara l’estimava? Recordo que m'enfadava amb tu quan et sentia, insisties i encara m'enfadava més. Ho repeties centenars de vegades convençuda.

En qualsevol cas això no tenia cap importància perquè la veritat és que jo ja no l’estimava ni ella a mi tampoc, "és igual el que pensi", et responia contundent. "Llavors sé conseqüent i deixa-la", em demanaves. O era ella qui em demanava que et deixés quan em pregava plorant que no l'abandonés?, que podia ser capaç de qualsevol cosa.

Era en aquell moment quan sí tractava de ser conseqüent i me n’anava al cinema, sol, a veure alguna pel·lícula en blanc i negre. Hi ha dies que no suporto el color.

--------------------------------

Amor rápido (9)

Afirmaba segura que tú pensabas que yo todavía te quería. Me enfadaba con ella cuando se lo oía decir. Insistía, y yo todavía me enfadaba más. Lo repetía cientos de veces convencida de ello.

En cualquier caso eso no tenía ninguna importancia porque la verdad es que yo ya no te quería ni tú a mí tampoco. “Da igual lo que piense”, le respondía contundente. “Entonces sé consecuente y déjala”, me pedía. ¿O eras tú quién me pedía que la dejara a ella cuando afirmabas segura que yo todavía la quería? Recuerdo que me enfadaba contigo cuando te oía, insistías y todavía me enfadaba más. Lo repetías cientos de veces convencida de ello.

En cualquier caso eso no tenía ninguna importancia porque la verdad es que yo ya no la quería ni ella a mí tampoco, “da igual lo que piense”, te respondía contundente. “Entonces sé consecuente y déjala”, me pedías. ¿O era ella quién me pedía que te dejara cuando me rogaba llorando que no la abandonara?, que podía ser capaz de cualquier cosa. 

Era en aquel momento cuando sí trataba de ser consecuente y me iba al cine, solo, a ver alguna película en blanco y negro. Hay días que no soporto el color.

dimecres, 1 de març del 2017

Amor ràpid (8)



Amor ràpid (8)

Cada dia et veig passar per davant de la meva botiga, rere dels vidres fas una i altra volta el mateix camí, desfiles mil vegades amunt i avall. Uns dies véns des de la dreta, altres, en canvi, apareixes per l'esquerra.

Ets groga i verda, ets negra i vermella. Fa un temps vas ser blanca. Ara et tenyeixes els cabells, però abans feies servir pantalons estrets.

Passes i em mires o t'atures curiosa per contemplar les fotos i els vestits. Te’n vas ràpida i decidida, igual com vas arribar, decidida i sempre satisfeta.

Alguns dies compres i altres només preguntes mentre m’observes.

A l'anar-te’n potser em perdonis algun terrible pecat que mai he comès.


Amor rápido (8)

Cada día te veo pasar por delante de mi tienda, tras los cristales recorres una y otra vez el mismo camino, desfilas mil veces arriba y abajo. Unos días vienes desde la derecha, otros, en cambio, apareces por la izquierda.

Eres amarilla y verde, eres negra y roja. Hace un tiempo fuiste blanca. Ahora te tiñes el pelo, pero antes usabas pantalones estrechos.

Pasas y me miras o te detienes curiosa para contemplar las fotos y los vestidos. Te vas rápida y decidida, igual como llegaste, resuelta y siempre satisfecha.

Algunos días compras y otros solamente preguntas mientras me observas.

Al irte quizás me perdones algún terrible pecado que jamás he cometido.